1.12.08

El sol de la tarda de Robert Saladrigas

Pobre de tu si als ulls del teu amor
mai no has vist el somriure d’una puta.
(Joan Margarit, “Mala mar” dins SERRATMÔ)

Delmir Visa, pintor i dibuixant de còmics, es va casar amb Maria de la Pau per fugir de la pobresa, i com que era una noia de classe alta, la respectava, però es permetia de desfogar-se amb prostitutes, quan encara no s’havien casat. És una d’aquelles coses dels homes, que, personalment, mai entendré. Amb ella ha arribat als seixanta anys, tot i que s’havia mig enamorat de Laura, molt més jove que ell.

I ara, a la tardor (de “tarda”) de la seva vida coneixerà una dona casada de quaranta-sis anys, de Grècia, Aliki, que el farà experimentar el que mai havia fet amb la seva dona en el terreny sexual. Pràcticament tot el llibre, apart d’alguns flash-backs i reflexions, es basa en descriure les seves relacions, d’una impudícia creixent. Paral.lelament, també es descriu l’evolució de la seva obra artística: tractarà el tema de la tauromàquia. Al final resultarà que l’obra té una relació fonamental amb la seva vida, que deixo pels lectors. Per cert, Aliki parla de com pels artistes és més important la supervivència en l’obra artística que no en els fills. No m’ho hauria plantejat mai així, però ho subscric, crec que és el millor al que pot aspirar un artista.

El que passa és que a Delmir, ni fills, pel que fa a estimar, que en té, ni dones: és força incapaç, primer, de declarar-se a la dona, a continuació, d’estimar Laura, i ja no diguem Aliki. Després de fer l’acte sexual (en diu fer l’amor), una de les primeres vegades, ella li diu: “digues que m’estimes”, i ell emet un so confús, covard. Es comporta com tants altres homes, i en això aquest llibre hi toca molt. “El mal de les dones és que sempre s’enamoren, fins i tot quan no fas res per il.lusionar-les” (102). Aquesta frase del fill de Delmir és lamentablement molt lúcida.

“Els egipcis, quan el rei mor, diuen que entra en la línia de l’horitzó” (170). Com el sol de la tarda quan es pon, el qual acostuma a ser molt esplendorós. Delmir acabarà deixant Aliki, perquè ha arribat al màxim amb ella, i se sent mort. Mai ha estimat sense reserves cap dona. Però l’art el consola. Ha trencat el cordó umbilical amb la pobresa de petit, i ara trenca el cordó umbilical amb Aliki, dona a la que, com a tal, li és impossible de separar “la passió de la tendresa” (251). Però la resposta d’Aliki no és agressiva, quan la deixa. L’autor del llibre se la treu de sobre amb una gran facilitat, ja no cal dir el protagonista. A la vida real crec que li hauria costat una mica més. He de dir que el final no és cap sorpresa: l’havia anunciat el protagonista d’entrada.

Una mostra de com es pot fer alta literatura amb un tema impúdic, que n’és molt:

Aquell era era el pinacle de la natura feminal, l’eix a l’entorn del qual girava l’existència de la dona Aliki, la boca del seu cos, el focus de calor animal, el conducte de desguàs, la deu de plaer, la criatura amb activitat autònoma que sintetitzava en el seu panteix el secret de la concepció i la condemna al no-res (253).
Què hi té a veure aquesta història amb l’autor, Robert Saladrigas? És un misteri. Del 1986 al 1991, escriu aquesta obra planera però elevada alhora. I diu al penúltim full el protagonista:

Però abans caldrà decidir la qüestió primordial de la perspectiva. ¿Accentuar el dramatisme de l’escena resolutiva de manera que l’espectador s’adoni de fins a quin punt l’artista hi és involucrat, o bé aconseguir el mateix efecte pel procediment de fer veure que ha existit la voluntat de distanciar-se’n per tal de desdramatitzar-la? (266).
Jo crec que l’autor ha trobat un punt mig, i ha enfocat ara el rerefons, ara el primer pla, alternativament, com li ha convingut. Però ell mateix ha dit alguna vegada: “va néixer en mi la passió obstinada, que encara m’arbora per dins, d’escriure mentides com si fossin veritats. ¿És que tal vegada es pot definir de cap altra manera la literatura de ficció?”(de la biografia de Saladrigas a l’AELC, a internet). Hi ha qui divergeix amb aquesta definició, però aquesta en tot cas indica el grau petit de realitat del que ens narra aquest excel.lent autor. O no.

Saladrigas, Robert, El sol de la tarda. Barcelona: Proa, 1992.

3.11.08

El silenci de Gabriel Janer Manila
Aquesta obra es diu “El silenci”, però no calla. Denuncia els crims de la Guerra Civil, en començar, i continua, de manera “sorda i constant”, que deia Raimon, denunciant la mentalitat mesella, reprimida, hipòcrita i interessada de la societat mallorquina posterior a la guerra.

Ho fa a través de Caterina, filla de padres assassinats pels franquistes, que se la queda la seva tia, Dona Maciana. El posicionament de l’obra és doncs, a favor de les esquerres, i Caterina serà rebel, al costat d’una tia que només sospira perquè la seva neboda no es casi, com ella, i es cuidi d’ella en la vellesa. Hi ha com a mínim tres al.lusions al silenci en l’obra:

“Caterina callava. Dona Maciana se sentia despullada davant aquells ulls desconcertants; desarmada, volia endevinar el que s’amagava sota aquelles ninetes... i la resposta, el silenci” (26).
La nena desconfia de la seva tia, amb raó. És de la banda contrària als seus pares. En segon lloc, Dona Maciana serà víctima del seu propi silenci: no voldrà, per un pudor exacerbat, avisar el metge davant d’un mal al pit, que la portarà a la mort. Per últim, la societat, en general, que viu sotmesa, humiliada, en silenci.

Una societat de “blocs massissos i compactes de pedra negra, esboldregats, severament abstractes (...). Era el mes d’abril i la terra esclatava coixos i baldats. Era el mes d’abril” (19). És el contrast entre la bellesa de la primavera i la duresa de la postguerra. Més tard:

La mateixa gent que omplia els caminals per anar a combregar o seguia la processó remugant parenostres. Que xifrava l’esperança en el futur perquè ignorava que els cants més bells sorgeixen dels desesperats (63).

El dolor com a motor de l’art, vet aquí. I és curiós com aquest dolor, que podria confondre’s amb el de l’art social, no ho fa. De fet, cap al final hi ha un fragment amb molt d’humor, en un recital de poesia, en què l’autor, que, per cert, té molt de poeta, se’n fot dels poetes socials:

Els caganius, que escrivien poesia social perquè eren lletjos, digueren que allò era una merda (137).
Divorci estètica/ poesia social, doncs. També se’n fot de la barroca, de la de la llengua, de la poesia tronada, en definitiva. L’obra és duríssima, però elevada malgrat tot: Janer Manila és d’una certa aristocràcia en el fer, d’una gran categoria, malgrat situar-se en les esquerres. No és un bramador dels que corren, llavors i ara.

Pel que fa a una certa poesia: “L’aire rovellat i raspallós” (163) indica una opressió, una falta de llibertat en un element, l’aire, que normalment comporta lleugeresa, amplitud. L’escriptor projecta el que passa en el rerefons de l’escena, segurament. Per altra banda, “Les dents, mal compostes, tenien tota la gràcia d’una rosa i la subtilesa d’una rebel.lió” (124). La rebel.lió és sempre una qüestió espiritual, d’aquí la subtilesa.

El llibre, curt però dens, augmenta molt la força cap al final, en el sentit de denunciar aquest silenci. A la pàgina 139, es denuncia la hipocresia de la gent que va pel món dient coses com “l’estim com a una filla”, quan l’únic que els importa a la vida són els diners i d’altres coses materials, en definitiva.

La fantàstica, la gran Caterina, rebel de forma latent fins ara, cap al final del llibre té aquest diàleg amb el seu enamorat, que no s’ha volgut aprofitar d’ella, perquè s’hi vol casar:

- Et faig riure perquè t’he respectada, veritat?
- No, Joan. Et respectes a tu. Necessites una dona intacta per
esser feliç, per continuar aquest món que et donen fet, aquesta vida eixorca, aquesta buidor (...) (158).

Caterina vol lluitar contra el que passa unes pàgines més enllà, en què una noia que ha quedat embarassada, sense cap mala intenció, és forçada per la seva mare, “Beneita. No en trobaràs mai pus, d’home que et vulgui” (162) -ja és tot dit-, a avortar i morir a causa de l’avortament. Avui en dia una dona, al nostre país, no avortaria per això, però segueixen havent-hi raons tan injustes com aquesta per les quals un home no vol una dona. Necessitem personatges com Caterina, per fugir de la nostra petitesa.

Aquest és el segon llibre de l’autor, i val molt, suposo que us n’heu adonat. A mi m’ha capgirat opinions que jo donava per segures, almenys m’ha fet pensar que les coses sempre es poden veure des de més d’un cantó. Per cert: llibre trobat al magatzem de la biblioteca, sense escobertar, amb el codi de barres esborrat, creieu que s’ho mereix?

Janer Manila, Gabriel, El silenci. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1980.

1.10.08

La dona silenciosa de Monika Zgustova

Si, des del meu punt de vista, Kundera és un deu (i un déu), sobretot pel que fa a les reflexions que sorgeixen en la història, Zgustova és un nou. Però pel que fa a l’art d’atrapar el lector, que no puguis deixar el llibre, Monika Zgustova és un autèntic deu. És evident que Kundera l’ha influenciat, és el seu mestre després de les traduccions que n’ha fet, però té la seva pròpia força. És un autèntic honor per Catalunya de poder comptar amb ella. Si s’ha de fer cas del que diu dels exiliats, ella no pot haver estat prou feliç aquí, però el fet que escrigui directament en català demostra com s’ha integrat. Llàstima que, per a un personatge de l’obra, la Costa Brava és situada a Espanya.

En el més pur estil Milan Kundera, les accions s’entrecreuen en l’obra: per parlar de la protagonista del llibre, Sylva, la dona silenciosa, pot fer-ho ella mateixa o un narrador omniscient. Té l’edat del segle, com la Maria de Heimat, i viurà tot el que el segle durà a Praga. Per altra banda, el seu fill Jan, exiliat, també narrarà les seves peripècies. Permanentment enamorat d’Helena, no trobarà cap dona per substituir-la als Estats Units. Hi ha un detall que certifica com l’estima:

Vaig passar la pel.lícula assegut com un tros de fusta, i només al final de tot vaig gosar fer-li una breu carícia a la mà amb la punta dels dits (114).

“La timidesa és el garant del veritable amor”, deia amb molta saviesa Carles Riba. Els nois, els homes que van massa al gra, és que no estimen. És així i ja està, amb les excepcions que calguin.

I de la timidesa del fill, passem al silenci de la mare, Sylva, que el seu amant, Andrei, compararà amb les pedres d’un riu:

Les pedres duren, l’aigua flueix, les pedres callen, l’aigua remoreja (146).
Sylva, callada, sobreviu al llarg del segle, Andrei fa mil voltes i ves a saber com acaba. Ella no podrà resistir el que el segle ha fet amb tots dos al final.

N’havia estat d’un professor particular seu, Petr, però fou casada per la força amb un aristòcrata com ella. Petr era un motiu de gelosia pel seu marit. Aquesta gelosia el porta al suicidi, la qual cosa no és més que una sortida de la trama novel.lística, perquè Sylva torni a estar sola. I aleshores ve quan els nazis ocupen Txecoslovàquia, i a ella l’obliguen a declarar-se ciutadana del Reich, si vol sobreviure. Més tard, els comunistes l’obligaran a subscriure el poder rus, també per la força, i em sembla que no aconsegueixen que denunciï possibles dissidents. El que passa aquesta dona és un autèntic calvari, i més perquè el seu amant, Andrei, l’envien al Gulag, que és com els camps de concentració nazis, a fer treballs forçats, i no en sap res en uns trenta anys. La duresa del comunisme és retratada amb exactitut: els professors són enviats a les fàbriques, les cues per comprar són inacabables, i, ja se sap quin és el concepte de bellesa d’un comunista:

els comunistes mai no s’han preocupat per aquesta mena de bellesa, gairebé sembla com si els fes por –com temen l’humor i la ironia, per exemple (...) Només milers d’edificis uniformes, insípids i avorrits, amb aire provisori, testimoniaran, davant de les futures generacions, l’amargor d’unes vides tedioses, uniformement malaguanyades(345).

Aquest mal gust comunista és el que explica que la Sagrada Família no tingui cap importància per a ells, actualment, i a Catalunya. Massa original, massa bella, massa perdurable, massa manufacturada. Per tot això ha de caure.

En canvi, per a Sylva, la bellesa és molt important, sigui en un gerani al balcó, sigui pel record d’Andrei com “la primera estrella al cel que fosqueja”(294), sigui en l’enumeració “espelma...flor...copa”(347). I també la memòria: davant d’una dona que es diu Olvido: “Olvido... oblit... ¿no seria més bonic dir-se Memòria? (75). I és que com tot artista, Monika Zgustova sap la importància de la memòria, sobretot la inconscient, la involuntària, en la creació.

Per altra banda, el seu fill té dificultats per trobar la felicitat als EEUU. “La felicitat és que algú ens comprengui”, li diu un amic. La seva dona, en canvi, l’obligarà a casar-se i a deixar la seva vida universitària per una casa amb piscina, i, sobretot, molts marcs daurats. Ell li acabarà fent maltracte emocional, en forma d’indiferència, el maltracte més corrent actualment.

Com a conclusió, hi ha una una imatge que serveix per retratar la dificultat de les decisions en temps de guerra:

-¿I què s’ha de fer, doncs?- vaig preguntar.
-Pensar en el que pot aportar cada cas, qualsevol decisió. Com quan jugues a escacs (238)
.

Aquesta seria la típica imatge Kunderiana. I no només serveix per al temps de guerra, en el fons. Sempre he considerat els escacs una qüestió molt difícil, però ara crec que exercir la crítica amb encert també és propi de “nens extraordinàriament intel.ligents de totes les edats”, com suggereix Harold Bloom. Puc afegir una cosa més: la crítica sempre ha de ser a l’altura de l’autor que es comenta, i gairebé ha de ser tan brillant com ell, o més.

És una obra pessimista, dura, però bellíssima. En algun lloc es diu, no recordo on, que “poques coses en la nostra vida depenen dels nostres desigs”. Almenys per a Sylva, sembla que gairebé cap, determinisme doncs. Hi ha molts d’altres detalls amb molt d’interès, però que si els explico puc extingir el plaer lector. L’obra té relació amb Jo he servit el rei d’Anglaterra, de Hrabal, que també narra les peripècies d’un cambrer al llarg del segle a Txecoslovàquia, però amb un to humorístic en aquest cas.

Zgustova, Monika, La dona silenciosa. Barcelona: Quaderns Crema, 2005.

1.9.08

La tragèdia de cal Pere Llarg. Aiguafort d’Eduard Girbal Jaume
Segons Joan Margarit, els seus Aiguaforts són “unes escenes immobilitzades en blanc i negre -o sèpia- en la meva memòria sentimental que he mirat de traslladar-les al poema amb la mateixa austeritat que en el camp de la plàstica té aquesta tècnica, amb un mínim de recursos lingüístics i retòrics”(11). Recursos que en l’obra que tractem consisteixen, sobretot, i amb una gran originalitat, en la inclusió d’adagis populars, allà on més toca. Eduard Girbal és tan propens a posar adagis com alguns escriptors són propensos a incloure cites als escrits, demostrant sempre una gran cultura i saviesa popular. El que fa més por és pensar que una tragèdia com aquesta pugui arribar a ocórrer, si sempre hi ha un adagi que es refereixi al que acaba de passar, lògicament possible, per tant.

De totes maneres, i per fort que sigui tot plegat, per denominar-ho tragèdia hi ha d’haver almenys un mort, que hi és, però en general sembla més un drama que una tragèdia, des del meu punt de vista. No se n’escapa ningú, però la Custòdia, la protagonista, s’assembla, en una rebel.lió sense límits, amb Il barone rampante d’Italo Calvino, que s’enfila als arbres per no tocar de peus a terra, per fugir de la realitat. I és que, si el que fa la Custòdia ho fés un home, segur que no li dirien “el gran barjaula”.

De casa bona però en mans dels seus oncles, la casen per la força, per interessos econòmics. I ja se sap el que en diu Thomas Hardy a Far from the madding crowd (ho faig de memòria) : “L’home accepta el matrimoni perquè sense matrimoni és impossible la possessió, i la dona accepta la possessió perquè sense la possessió és impossible el matrimoni”. La Custòdia fa una fugida endavant, i de mica en mica es va embolicant, i tot i el rebuig frontal d’entrada, retreient al jove Pere Llarg que només s’hi ha casat per diners, acaba claudicant i destruint la poca passió que el Peret li hagi pogut demostrar. És brutal, se’n desenamora de cop, un cop l’ha posseïda, el molt dolent. Com molt dolenta és tota la seva família, només darrere els diners.

La crítica ferotge continua. Així com la Custòdia, la Pere Llarga per matrimoni, mai deixarà de ser rebel, protestona i impertinent, mireu què se’ns explica dels seus oncles:

-Cuita, Magina, cuita! Trau-me aquest diable de botines, que estic mort de peus!

La seva mitja taronja s’agenollà sol.lícitament al seu davant i procedí a descalçar-lo amb una llestesa i cura tals (...) (53)

O sigui que l’alternativa a la Custòdia consisteix a ser casta, obedient i silenciosa, o com diu el narrador cap al final:

Tot el veïnat en pes –aquell veïnat reduït, pacífic sempre i sempre endormiscat, homes i dones, xics i grans- s’era arborat en santa indignació (...) (267).
Aquest comportament, mesell i lladrador alhora, tindria a veure amb la mentalitat de buscar “seguretat davant la pobresa, la malaltia, la violència i la grolleria; i, com a conseqüència, de l’alegria” (Forster 229).

Si hi ha algú que, tot i la maldat generalitzada de tots els protagonistes del llibre, desperti sempre una certa simpatia és la Custòdia, la Pere Llarga. S’assembla una mica a Madame Bovary, però molt més bèstia.

Al caire mateix de l’abim que l’atreia i fascinava, ans de llençar-se a la buidor mortal de l’amoralitat –la que no es passa més que caient i davallant, i a través la qual jamai hi torna a haver ascensió possible (...) (203).
A mi em sembla que l’aiguafort aquí es torna massa blanc o negre, no crec que qui s’enfonsa ho faci sempre sense remei. La vida desmentiria l’art en aquest cas.

Aquesta gran obra dels anys vint, i gran desconeguda per escandalosa, és a l’altura de l’autora a qui el mateix autor dedica el llibre, Caterina Albert o Víctor Català. Feia temps que un llibre no m’arrossegava com aquest. Acció, sí, però sempre alta literatura. Josep Pla, com sortint de trascantó, deia que n’admirava la prosa, en català prefabrià. Enric Casasses l’ha redescobert, amb gran encert. I és que no és difícil de trobar semblances d’aquesta obra amb el món tal i com el coneixem, per molt carregades que estiguin les tintes.

Girbal Jaume, Eduard, La tragèdia de cal Pere Llarg. Aiguafort. Barcelona: Edicions de 1984, 2006

Margarit, Joan, Aiguaforts. Barcelona: Columna, 1995

Forster, E.M., Maurice. Barcelona: Columna, 1988.

12.8.08

Paradís d’orquídies de Gabriel Janer Manila

No he llegit mai res de la Maria de la Pau Janer, però ho hauria de fer, per comparar-la amb l’autor d’aquest llibre, el seu pare. Sembla que aquest autor ha escrit coses molt bones, va tenir una entrada de cavall sicilià, i actualment no se’l coneix gaire, és un bon anticànon. Pel que fa a aquest llibre, cap recança. El nivell és molt alt. De fet, el llibre en qüestió és un paradís d’orquídies en ell mateix, un terreny habitat de flors precioses.

A les flors del balcó els parla na Teresa, un balcó que és la finestra oberta de tot llibre, per la qual cosa també es dirigeix als lectors, en parlar a les flors. “Només em queden, finalment, les paraules. El pacte amb les paraules. I el vostre silenci”(55): l’equilibri que ha de trobar el lector entre parlar, interpretar, i callar. “M’espanta, el silenci, perquè és com fugir de les paraules. Encara que sé del cert que forma part del llenguatge, ocult en l’estructura secreta dels mots”(56): els mots d’un vers, per exemple, que deixen molt d’espai buit, de “silenci”. Na Teresa és un dels tres fills de na Constança i el seu marit, el qual mai no anomena pel seu nom, que jo recordi. I és que el protagonista no és ell, sinó el germà de Constança, que n’està enamorat d’ella, així com ella d’ell.

Però com que es tracta d’incest, na Constança reprimeix aquest amor, i es casa, i fingeix amor pel seu marit, i hi té tres fills. El seu germà, l’oncle Guillem, es tanca en una habitació on s’engreixa, fins que mor. “L’amor sempre sorgeix com una revolta”, “però les revoltes, sovint com les antigues fotografies, acaben esvanint-se lentament”(29), per desgràcia. De totes maneres, això darrer valdria més per l’amor de na Teresa amb n’Andreu, “l’amor, estrepitosament fràgil”(107), perquè l’amor de Guillem i Constança, potser per la seva impossibilitat, té una força més gran.

És un amor perdurable, tot i que Constança vol anestesiar els sentiments. La relació és com la d’un insecte amb una orquídea, perquè l’orquídea és la metàfora de na Constança, i per això, perquè és una relació amb una metàfora, imaginària, és platònica, “una palla mental”, diria algú.

La flor d’algunes orquídies, com les del gènere Ophrys, anomenades per això abelleres, imiten la forma de la femella del insectes pol.linitzadors, els quals en intentar copular amb la flor se’ls enganxa el pollinium al cap.
(de la Viquipèdia)
El marit de Constança, per altra banda, tampoc té una relació real amb la seva dona, que només fingeix, com l’orquídea. La imatge dóna molt de sí, doncs.

Hi ha un contrast entre l’amor invencible, literari, dels dos germans, i el de n’Andreu i na Teresa, més realista. Em convenç aquest equibri.

Com que l’autor és doctor en pedagogia per la Universitat de Barcelona, el tema de l’ensenyament és present amb n’Àgueda, parella del germà de Teresa, Joan, que és professora després d’alumna brillant. “Mens agitat molem”: “La convicció que la cultura era capaç d’aixecar la la consciència dels pobles”(68). Quan vindrà la Guerra Civil, n’Àgueda serà treta de la seva feina, per ser tan ideològicament avançada.

És un llibre curt, massa curt, com curtes en el temps són les relacions frustrades, encara que en el cas de l’oncle Guillem perduren en una metàfora, que és el mateix que dir que perduren en la literatura, el millor antídot contra la “vita detestabilis".

Janer Manila, Gabriel, Paradís d’orquídies. Barcelona: Columna, 1992

25.7.08

El temps de les cireres, de Montserrat Roig
La casualitat ha fet que jo m’hagi llegit aquest llibre quan l’agitada primavera s’acaba i comença l’estiu amb la seva calma, el que es pot anomenar “el temps de les cireres”. Seria el pas de l’adolescència a la primera maduresa, encara joventut. Segurament que ve a ser l’època de la vida que correspon a Natàlia, el personatge més important del llibre. Llibre que, per altra banda, no té pràcticament argument, és com una càmera fotogràfica que retrata els integrants d’una família, sense jutjar-los, que ho faci el lector, sembla que digui la narradora.

Cap al final del llibre, a la pàgina 232, algú diu a Natàlia: “t’ho mires tot com un espectacle” “¿Potser per això havia triat la fotografia?”. Es tracta d’una obra realista, massa per al meu gust. Per la seva manca de fil argumental, es fa menys atractiva, pel record que en tinc, que la seva obra com a articulista a l’Avui, el seu Dietari obert, 1990-1991, que va fer fins que va morir. Personalment, aquesta obra em recorda la pel.lícula El ball, d’Ettore Scola, ningú en surt ben parat, tot és més aviat esperpèntic i depriment, les parelles no tenen gens de romàntiques.

Per exemple, la parella del germà de Natàlia, Lluís, casat amb Sílvia, la qual obliga a deixar el ballet com a condició per casar-s’hi. I ella deixa el ballet, però ja pot dir orgullosa “el meu marit!”. Hi ha moltes dones per les quals és un motiu d’orgull poder dir això, ho dic per experiència, i perquè Marcelle Sauvageot, a Deixa’m, hi dedica al voltant d’una pàgina, àcidament.

Fugint una mica del realisme –el seu dietari es dirà també Un pensament de sal i un pessic de pebre, el que vol dir que Montserrat Roig administra la picantor amb saviesa- hi ha dues referències a Marcel Proust. Quan Natàlia torna d’Anglaterra, país al qual havia marxat coincidint amb l’execució d’una persona per part del règim franquista, es troba que hi acaba d’haver l’execució de Puig i Antich: “això és com allò de la madalena d’en Proust, aquesta mort, ara que torno...”(14). Com se sap, la madalena de Proust és allò que desperta la memòria involuntària i fa anar a “la recerca del temps perdut” al protagonista de l’obra, només pel gust d’aquesta madalena.

L’altra referència a Proust: “amb ell en Joan Miralpeix havia après a estimar les coses no pel que eren sinó pel que significaven” (188): és la diferència que hi ha entre tenir una obra d’art penjada a la paret de casa, i sols això, en comptes d’entrar-hi, entendre-la i vibrar amb l’obra, encara que no sigui teva.

La Natàlia, que va fugir per no haver de cuidar la mare i per un avortament (descrit amb una gran cruesa, per cert), quan torna dotze anys més tard, diu que “tenia por que arribés el temps de les cireres. I per a voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà”, cosa en la qual ella no té fe, doncs. És massa independent i atrevida per conformar-se amb la quietud de l’estiu. Però sorprèn el convenciment que té a l’hora d’avortar, i més en aquella època.

En una reunió de dones sense els respectius marits, a casa de la Sílvia, una d’elles, en plena borratxera, “digué a la Sílvia en veu molt baixa, que, als homes, més valia tenir-los en figura que no a fora”, o sigui, figurativament, no realment, com vindrà a dir uns anys més tard en el títol del llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida Montserrat Roig. L’altra replica: “jo amb l’home fora sóc ben feliç”!

Sense haver llegit cap més novel.la d’aquesta autora, la prefereixo com a articulista, però val la pena igualment de llegir aquesta obra. L’única diferència entre llegir un llibre de Física, tal i com deia una professora meva, i llegir aquest llibre, és que en el primer cas només aprendrem una ciència, en el segon moltes coses interessants per a viure i com a persones.

Roig, Montserrat, El temps de les cireres. Barcelona: Cercle de Lectors, 1992.

23.6.08

L’amor boig de Pere Rovira
Aquest exemple d’anticànon és un cas com el de Contra el silenci de Ramon Folch i Camarasa: es tracta d’un llibre actual, recentment editat, i que no ha obtingut el ressò que es mereix. És també un llibre que parla de la Guerra Civil, fins a anys molt recents. Sembla que la guerra és un tema recurrent en la majoria d’escriptors catalans del segle XX i principis del XXI.

Comencem per les cites del principi del llibre, per exemple: “Porque en amor locura es lo sensato”, de Machado. Cal afegir que l’amor també és lucidesa, i "conèixer i estimar un ésser humà és l'arrel de tota saviesa", es diu a Retorn a Brideshead. L’última cita té més suc encara: “Espero sincerament que no siguis mai realista, un d’aquells que es pensen que la lletjor equival a la força”. Aquesta cita és una alliberació per als que detesten gairebé tota classe de realisme. Però trobo que, malgrat el romanticisme de la història, les escenes de sexe en són molt, de realistes, i només li fa falta de fer servir la paraula “follar”.

Però després d’aquesta lleugera crítica, passem a la teca del llibre, que és molta. Es tracta d’un amor boig, entre dos adolescents, la Clara i l’Esteve primer, la Rosa i el Salvador després, com veurem que es diuen realment. La Clara/Rosa i un editor, Pau Roureda (relacionat segurament amb Pere Rovira) continuen la pressumpta novel.la que escriu Esteve/Salvador, amb el títol de L’amor boig, així com li donen versemblança. És un amor foll per la manera com s’escapen de casa a la seva edat, sense tenir pràcticament on anar. En una fugida endavant, se’n van a casa d’un amic del germà de la Clara. Però és que tenen tota la raó de fugir: ell d’un pare que no el mira quan li parla, amb tot el menyspreu de “va dir al préssec que pelava”(27). Un pare que el pica després, per estar enamorat. I ella, fuig per deixar estar un nòvio que li donava seguretat econòmica només.

Heus aquí “el tema d’una novel.la darrere l’altra: si romans dins les convencions, a la llarga tot t’anirà bé i t’arribarà la seguretat i la felicitat (...). Al contrari: si ets apassionat, individual i tossut, trobaràs que la seguretat de les convencions no és més que la murada d’una presó, i te n’escaparàs, i moriràs, bé per la teva manca de força per suportar l’isolament i el risc, o per la revenja directa de la comunitat, o per totes dues causes alhora” (de D.H. Lawrence, en l’estudi que va fer de l’obra de Hardy).

Primera mostra del que ve a ser aquest primer i gran amor, doncs: “Vaig quedar trasbalsat, per aquella absència de la por que m’havia trobat sempre entre les noies i jo, i perquè estava convençut que una carta d’amor havia de ser espiritual, que per escrit, la incorporeitat era inevitable”(30). Igual que una Julieta davant de Romeo, no nega el seu amor, no fuig del cos, és directa i no distant, indiferent o excessivament tímida com explica un conte sobre Romeo i Julieta, de Charles i Mary Lamb.

Com ja sabem, Pere Rovira és un poeta de llarga trajectòria, i això es veu reflectit en aquesta història, impecablement narrada, per altra banda (el poeta Joan Margarit diu, per cert, que ell és incapaç d’escriure prosa). Quan el noi posseeix la noia, parla d’uns pits “que eren com magnòlies de carn”(69). A la pàgina 148, hi ha una relació directa amb el poema “El professor”, del mateix autor:

Encara veu espurnes de bellesa
en la mirada verda d’una noia
(...)
Ell seguirà ensenyant, i perseguint
espurnes condemnades.

(De Cartes marcades)

“la mare caminava per la vorera, amb el cap alt, impregnat de claror, i diu el pare que quan eren a dos metres l’un de l’altre i la mirada verda va xocar amb la d’ell, (...)”(108).
La verdor és metàfora de la inocència, de la joventut, com és facil d'esbrinar.

Tota la història és narrada a posteriori, com ho acostumen a ser totes les obres: “Ara escric aquestes coses, però llavors no les deia, ni sabia dir-les, ni em calia”(119). Només Joan Margarit s’ha atrevit a escriure Joana sobre la marxa, i li ha sortit bé.

Hi ha un altre passatge molt bell: “Les paraules que ens ha fet pronunciar l’amor no han mentit mai”(163). Aquí es veu com es posiciona contra el realisme. Per a molts artistes l’art és més real que la vida, “només dic la veritat quan escric”, va dir en una conferència Baltasar Porcel. Les paraules que ens ha fet pronunciar l’amor serien gairebé com les de la literatura, en aquest sentit. De totes maneres, a la pàgina 253 afegirà: “ les coses més literàries potser no s’arriben a escriure mai”. El nivell d’exigència, com es pot veure, és ben alt.

“Si el sexe fracassa, tot fracassa”(219), costa d’admetre, però és així. Diuen que no tots servim per a tothom. La Clara i l’Esteve sí que fan l’un per l’altre, però els altres fan que la relació es trenqui per fora (mai per dins).

La Clara, que estima la poesia, arriba a fer uns poemes molt bells. Els posa en un quadern anomenat Oracions (l’amor és un temple, diu la cançó), i en comentaré un:

Sense tu, sempre
equivocada.

Com una tórtora
buscant l’hivern,
com una cara
dins d’una llàgrima.

Perduda sempre,
equivocada.
(229)

Deixant-lo sempre s’equivoca. Va contra natura com una tórtora que en lloc de buscar l’estiu busqués l’hivern, com una cara dins d’una llàgrima en lloc d’una llàgrima dins una cara.
Quaranta anys més tard, es retrobaran amb l’ajuda de l’editor, i el Salvador no es podrà estar de dir i repetir “fills de puta” a dos adolescents com els que van ser ells, d’enveja, de ràbia. També podria tractar-se de la ràbia contra els que els van separar, és una expressió ambivalent. L’amor és dolor i ràbia, almenys sembla que l’amor sempre hagi de ser dolorós, quan hauria de ser el contrari.
Rovira, Pere, L'amor boig. Barcelona: Proa, 2007

25.5.08

El martell de Jordi Sarsanedas

Obra inquietant, del principi al final, gairebé kafkiana (El procés/El martell), també per la relació amb la justícia, així com pels fragments onírics, irracionals, i pels noms de lloc inventats. Hi ha un capítol en què el protagonista, cridat a declarar sobre la mort del seu oncle, no és atès, de manera desconcertant. El martell sembla que és l’eina que ha facilitat la mort del seu oncle protector, de la qual ell és sospitós. Aquest oncle li ha deixat una casa: “cui prodest?”, a qui beneficia la mort?, és el que en fa sospitós.

Sembla que el protagonista, un tal Deva de cognom, del qual no sabem el nom, i que parla en primera persona, tracta de treure’s culpabilitat amb un comportament exemplar, que passa per amagar a la casa heredada una pobra noia que s’amagava al magatzem de la seva feina i es menjava els seus entrepans. L’excusa que li dóna la noia resulta ser mentida amb el temps, i la segona excusa no convenç el protagonista, essent veritable. El noi desconfia massa de la noia el segon cop, ell que algun cop demostra una marcada sinceritat: “L’endemà ja havia emparaulat el lloguer d’un gros Fiat negre (per a una excursió, segons vaig explicar al garatge a un bon home que no em preguntava res)”. És aquella sinceritat que després deprimeix, segons Patricia Highsmith.

La noia, Sabina, que ell acull a la seva casa d’aparença abandonada, és comparada, al capítol XVI, amb dues coses. Primer, i com que se n’enamora, però no hi pot dur una vida normal, la compara ella i la seva relació amb un bonsai, perquè viu reclosa artificialment, sense llum natural, i no es desenvolupa de manera natural tampoc. És la imatge central del llibre, la que en proveeix la seva qualitat literària autèntica. Heus aquí què diuen dos diccionaris sobre la paraula bonsai:

Art i tècnica del cultiu d’arbres nans en torretes o safates, obtinguts per atròfia de les arrels i per poda i lligat de les tiges i branques; arbre obtingut amb aquesta tècnica.
(Gran Diccionari 62 de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 2000).

(Del japonès bon “pot, gerro” i sai “arbre”).
Tècnica i art de cultiu d’arbres nans en una safata amb la mínima quantitat de sòl necessària per a subjectar-los i poder-los alimentar i amb el tronc i les branques el menys voluminosos possible.
(GRAN Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1998).
Però l’autor no en té prou: en un símbol, compara la seva companya amb un ocell atrapat que no pot fer res per sortir d’un racó on s’ha entaforat. És molt angoixant. També fa una al.lusió indirecta a la possibilitat de sexe entre ells dos. “Ningú que conegués la nostra situació no creuria que encara no hagi passat. Amb qualsevol altre que jo, hauria passat. Orgull, només orgull era el que em tancava en un jardinet bonsai. I por. Una por innoble. El desig de fer trampa amb els meus perills”. De no córrer riscs, com li passa a la “Garota” del poema de Joan Margarit: “En el mar perillós busco la roca/ d’on ja no moure’m mai. Dins l’armadura/ sóc el meu propi presoner: la prova/ de com fracassa sense risc la vida./ A fora hi ha la llum i el cant del mar./ Dins meu la fosca: la seguretat” (21).

És gairebé obvi, però mai he llegit res de tan suggerent sobre l’amor: “basti saber que, amb l’estranya i incoherent barreja de saviesa i niciesa, de generositat i egoisme que és l’amor, ens esforçàvem a contrafer una eternitat”(186). Això es contradiu, per la seva originalitat, amb el convencionalisme de quan ressalta la bellesa i finor de Sabina.

Seguint amb els detalls, a la pàgina 10 hi ha un passatge que trobo curiós de destacar:

Aquesta tarda, perquè és tarda de dissabte, abunden les parelles d’una noia amb un mocador de color tendre al cap i un minyó amb una corbata llampant i sabates lluents gairebé vermelles. No podran, però, oblidar el treball: a cada cantonada, pel carrer transversal, es pot veure una grua del port o els pals d’un vaixell amarat el buc del qual s’amaga sota l’horitzó de l’empedrat”.
Es tractaria d’una escena semblant a la d’aquell quadre de Seurat, del bany d’ambient burgès i idíl.lic, que és contrarestat amb unes xemeneies de fàbriques al fons, símbol de progrés contra el que és natural, que donen el toc realista a l’obra, una mica com serà tot el llibre de Jordi Sarsanedas.

L’ambient asfixiant, al capdavall, on es troba reclosa Sabina, queda soterrat pel seu amor, però sí que és semblant al creixement d’un bonsai, imatge fortíssima i clarivident. La vida sempre és com una roca feta de duresa, i coberta per vels de felicitat, d’empatia. Si voleu saber quin dels dos elements guanya en aquesta obra, arribeu fins al final d’aquesta obra. El llibre és d’una lectura un xic complicada a voltes, sempre d’un alt nivell literari.

Sarsanedas, Jordi, El martell. Barcelona: AYMÀ, 1956.
Margarit, Joan, Els motius del llop. Barcelona: Columna, 1993.

26.4.08

Haceldama de Blai Bonet

Això de fer ressenyes d'anticànons és com buscar bolets: els bolets hi són, però els has de trobar. En aquest cas es tracta d’una lleneguera, d’un autèntic tresor amagat. És un llibre petit, en l'edició que jo en tinc, però desconcertant, perquè és feixuc i lleuger alhora: feixuc per la gran quantitat de comparacions -sobretot-, de metàfores, metonímies i fins i tot onomatopeies; en definitiva, feixuc per la seva riquesa literària. I lleuger perquè després de tot es llegeix amb interès, i el final sorprèn i convenç, que diria Forster.

Només com a exemple, a la pàgina 143 hi consten nou “com” seguits. Alguns no necessiten comentari, d’altres sí:

Sentia la suor que entrava pels ulls, corria pels llavis, davallava pel coll, regalimava per les espatlles, i tot el cos, nu i vermell com la closca de la llagosta, s’escaldava, perquè encara teníem els pantalons en un munt, sota el sol que, amb un incruent silenci, queia, com una invasió de formigues vermelles. El paladar i la llengua s’allunyaven, com la pedra d’una volta s’allunya, mentre el manobre, brut de blancor, la cobreix amb el guix que s’estreny, com les dents d’un home en qui la ira corre, en silenci, com la ploma d’un escrivent. El sol era com el dimoni: m’omplia absurdament, com queda omplert de calç un sac, essent que la calç és per a omplir el mur. El sol era com la desvergonya, aquesta rara innocència dels endimoniats, i ens mantenia oblidats del migdia, perquè el pudor, com l’obediència, demana un mur, un uniforme i un fervor per a les serenes tombes de tela.

El context és la Guerra Civil, que l’autor no visqué directament (és nascut el 26), però que descriu amb un realisme i profunditat que podrien ser autobiogràfics. Hi ha una sensació general d’una intensa calor, i d’un silenci provocat per aquesta. Hi ha un excés de sol malaguanyat, perquè el sol en principi és positiu, però en aquest cas té una manca de pudor metafòric, aquesta “rara innocència dels endimoniats” (el que ha estat anomenat innocència perversa). “Perquè el pudor, com l’obediència, demana un mur, un uniforme i un fervor per a les serenes tombes de tela”, les tombes que són els vestits que porten els soldats. El mur és el límit a les forces desencadenades que l’home busca sempre. Es pot observar que repeteix el concepte de “silenci”, igual que ho fa amb la paraula “mur”, sense tenir una relació explícita en cap dels dos casos, és com un joc de paraules intuïtiu, però que funciona com la rima en un vers, aquella escaiença, aquell encaix improbable però factible.

Amb aquesta riquesa literària aconsegueix d’arribar al lector encara que només sigui hiperbòlicament. A la pàgina anterior (142), justament, explicava el protagonista, Andreu Crous, que “Jo volia menysprear la mort, abans de morir”. Això ve de quan l’Andreu i el Lucas s’escapen a matar un gall, posant en perill la seva vida si el seu superior els arriba a pescar. Així doncs, l’Andreu també posa un mur a la seva por de morir, un mur que és com una pedra a la boca d’un orador com Demostenes, que per la seva mateixa dificultat es converteix en un esperó. “Hi vaig anar i no tenia fam com el Lucas”, era una necessitat d’un altre tipus.

Hi ha un altre passatge anterior a aquestes dues pàgines molt destacat:

No sento res: només gana de no tenir vida en mi, sinó enfront, perquè la vida són els altres. Un home sol és un vas d’aigua –algú l’ha omplert- posat damunt una inexplorada muntanya de nou mil metres, com un vas d’aigua que no viu perquè ningú no hi beu. Un escrit també és vida enfront. Una contravida. Com les aspirines. Escriure també és com prendre una pastilla per avortar (107).

Aquesta obra és exactament “un vas d’aigua que no viu perquè ningú no hi beu”, de tan oblidada com és. A Blai Bonet se’l coneix més o menys, però no se li fa justícia. Aquesta obra, repeteixo, és un tresor amagat que vaig trobar en una llibreria de vell. Ara s'ha republicat. “Un escrit també és vida enfront”, enfront d’ell mateix, contra la seva solitud, però enfront dels altres també, la negació de la vida que sempre és l’art, per això diu que “Escriure també és com prendre una pastilla per avortar”. Quan una obra és solament art, sempre és negació de la vida, “una contravida”. Les aspirines atenuen el dolor de l’existència, al seu torn. És curiós, però la vida també sol ser una negació de l'art, sempre és més confusa, amarga i discordant, parafrasejant Maurois. És per tot això que l'art, l'esperit, són considerats inhumans en ocasions, en relació a la connotació més terrenal de la paraula "humà"-la qual es pot veure de dos costats: com a sinònim de noble i com a sinònim de capaç d'error.

Hi ha molts d’altres passatges remarcables, però es diu que l’art d’avorrir consisteix en voler-ho dir tot, i com es pot veure hi ha molt per dir. Tot i que la història és dramàtica i tràgica fins l’extrem, (no explicaré el final, perquè a mi em va sorprendre molt), hi ha almenys un fragment amb humor: “Em preguntà si havia anat a missa i ho digué amb una conya que contrarestava amb la lluentor de les ones”. Per altra banda, el personatge del catedràtic al final introdueix frases brillants (que no són més que les de Blai Bonet:): “La prudència de la gent rasa, la por de crear vida, converteixen quasi tothom en una fera de circ. Un home, en realitat tem la vida, no la mort”: viure és un risc constant. Després diu Andreu: “Les seves paraules, que amb prou feines vaig entendre, caigueren en mi com un d’aquells colorants llançats en una font que corre sota terra, per tal de comprovar la seva desembocadura a milles de distància”. És tal i com passa en l’art i en l’amor. Una obra vista en el moment adequat pot marcar la inclinació artística molts anys després, un amor antic pot reviure després de molts anys oblidat. Un anticànon pot ressuscitar...

Mancava parlar del títol, que té a veure amb tota la història, “haceldama”, tal com diu la Bíblia, és un “camp de sang”. El llibre és una denúncia de la guerra, a través del que diu el protagonista, per exemple en tornar d’ella: “En posar-me davant el mirall i veure’m emmarcat en aquelles bases de llenya negra, la pretomba que és el poble i acostumar-me a quatre parets, que és la pau, em convertiren en un d’aquests homes que ha de dormir amb el llum encès perquè s’ofeguen”(194), la qual cosa indica fins a quin punt n’és de destructora físicament i psíquicament la guerra.

He dit que no parlaré del final, l’únic que afegeixo és que l’autor hi fa un darrer “com” o paral.lelisme entre el que passa durant la guerra i el que ve després, un “com” implícit. No sé si he estat a l’altura d’aquest gran autor, però hi he disfrutat molt.

Bonet, Blai Haceldama. Barcelona: Aymà, 1959.




20.3.08

Només el miratge de Fèlix Cucurull


Novel.la-poema: no hi passa pràcticament res, molts de flash-backs, però sobretot molta reflexió en poques pàgines. Sempre va girant sobre el mateix, la idea del miratge com a metàfora de la felicitat, que mai s’aconsegueix (“la inútil recerca”).
Els protagonistes, dues parelles, Ricard i Remei per un cantó, Lluïsa i Quim per l’altre. Les dues tenen quatre fills, i un dels membres de cada parella, Ricard i Lluïsa respectivament, està molt descontent, somnia una altra situació, sense el lligam dels fills o la parella. Hi ha dos personatges més, en Queló, que en morir-li la dona ho deixa tot i es posa a fer vaixells de suro, i el boig solitari del turó dels Vents, que és un personatge que crida molt l’atenció de Ricard, el principal protagonista i possible alter ego de l’autor. En el fons són, Ricard, Queló i el boig, tres representants del mateix, la recerca del somni, que només és un miratge segons l’autor. Excepte per a Queló “que no coneix els miratges”(12), perquè ha aconseguit el somni, interpreto, de no estar lligat a res.
És un llibre amb molta poesia també pel fet que l’autor domina la poesia fins i tot millor que la prosa, tal i com es veu en un poema que surt a l’obra, que representa que ha escrit Ricard. És un poema que ell havia dedicat a l’Irma, el seu amor bohemi en la seva fugida a París per la guerra, que sempre recorda amb recança (hi ha un tros preciós al principi, on diu que tenia unes “pupil.les fetes més per acariciar que per veure-hi”). Doncs bé, d’aquest poema, sonet perfecte, l’autor en destaca el mateix fragment que jo n’havia destacat intuïtivament: “Cada horitzó un miratge... i la llum és massa alta” (159). L’horitzó és un miratge, perquè sempre s’albira i mai s’aconsegueix, he llegit alguna vegada, igual com un vaixell que que avança cap a l’horitzó del mar. El miratge també es veu i després resulta que era fals. I “la llum és massa alta”: tampoc es pot aconseguir, la llum del somni, perquè és encegadora com la llum del sol, “alta” de forta i d’inaccessible, que no d’altura en sentit literal. Més és amunt, menys és avall, s’acostuma a admetre.
L’obra introdueix també la idea de l’illa solitària, paradísiaca, idíl.ica i metàforica, en la qual somnia el boig, l’illa del tresor, on no hi ha mal. Joan Margarit també parla d’aquesta illa a Edat Roja. “La realitat sempre és fàcil, només el somni se’ns rebel.la”(211), pensa Ricard, tot introduint també el tema de l’art i la vida. Ricard volia ser escriptor. Però tot sembla indicar que aquesta illa és tan inassolible com una pastanaga davant un burro. “La tranquilitat d’esperit, la felicitat només ens pot venir de la conformitat”, diu Irma. Vet aquí el tema universal de la literatura: la lluita contra les convencions, contra la felicitat de cara enfora, contra això que diu Irma aquí.
En un passatge l’autor diu que “no podem precisar el què, però la presència de certes persones ens conforta”, referint-se a Irma. Com passa amb els llibres, les obres d’art amb les quals empatitzem encara no sabem perquè.
Jo he empatitzat amb aquesta obra, que en definitiva em sembla digna de ser un anticànon, en general, exceptuant algun fragment. La lectura és plaent, sense enganxar massa. Crec que és més bon poeta que prosista, donat que els majors comentaris me’ls han generat els fragments més poètics o bé el poema central en sí. No sé si tot plegat aquest llibre semblaria que només és un miratge, per la recepció que ha tingut entre els lectors catalans, immerescuda en gran part. Deia al principi l’obra: “A tots els qui no poden continuar vivint tal com es viu en el món perquè s’han enamorat d’un miratge. A tots els qui no poden ser com en Queló”: es tracta de l’equilibri que sosté el principal protagonista, Ricard, que rebutja un cert món sense abandonar-ho tot com Queló, sense deixar de tocar de peus a terra malgrat tot.

26.2.08

Roda de malcontents de Vicenç Riera Llorca

La coincidència d’aquesta obra amb l’obra de teatre La ronda d’Arthur Schnitzler va més enllà de la semblança etimològica entre “roda” i “ronda” (de taula rodona). També aquí ens trobem amb moltes relacions de parella entremesclades, amb personatges que surten en una escena –donat el caire teatral, a base de diàlegs, de l’obra- amb algú i amb algú altre la següent. De totes maneres, es reserva un tros de reflexió en l’apartat escrit per Marc Arnau al principi de cada capítol, que contrasta amb la resta. Més que una ronda, també sembla un trencaclosques on tot acaba encaixant. És una roda de malcontents, en el terreny laboral i amorós sobretot. A La ronda, es tracta semblantment d’una ronda de relacions sexuals, en què un membre de la primera parella coincideix amb un membre de l’última parella. I, igual com aquí, es critica la utilització de l’altre. També aquí s’és realista, i gairebé ningú en surt ben parat.

Vet aquí la roda: es tracta de l’època abans de la Guerra Civil, amb les lluites dels sindicats en primer pla, així com dels problemes de la immigració alemanya sobretot, que fugen de Hitler. Tot relacionat amb l’empresa d’Estruc, el nucli de la roda. Arnau té una relació d’amistat amb Yvonne, una francesa que no ha emigrat pas per raons polítiques, com la majoria de personatges, en gran part alemanys, que omplen aquestes pàgines. Yvonne i Arnau coneixen Inge, immigrant alemanya, que per sobreviure ella i el seu marit, s’ha mig prostituït, buscant la protecció de Pere Argemí. Argemí és casat amb Teresa, només de cara enfora, perquè el seu matrimoni fa temps que no funciona, i l’únic que vol Teresa és guardar les aparences. A Teresa li va al darrere Esteve Bori, que al seu torn té relació amb els sindicats i els vaguistes, inclosos Arnau i Moret. Aquests dos treballen per Estruc, i Estruc valora molt la feina d’Arnau, tot i que aquest li complica l’existència amb la seva activitat com a sindicalista. Per Estruc també treballa Rosario, una immigrant espanyola, a la seva fàbrica. Estruc està embolicat amb Carme i Lluïsa, una treballadora de la seva oficina, sense pretendre de casar-se amb cap de les dues. Manuel Solana, treballador de l’empresa, al seu torn, estima Lluïsa, però no la pot tenir perquè té massa poca empenta. I per últim, “last but not least”, Rosario, aquesta immigrant espanyola, que prové d’una gran misèria, acabarà substituïnt Lluïsa amb Estruc. Hi ha més personatges, però aquests són els bàsics. Es pot observar com l’autor juga amb tota classe d’immigrants, tota classe de situacions, i les aprofundeix. Ningú estima del tot, ni deixa d’estimar del tot, exceptuant el cas de Pere Argemí i Teresa.

Que Solana n’està, de Lluïsa, es veu pel que fa al lababo de l’empresa: “agafa la jaqueta de Lluïsa, hi enfonsa la cara i aspira fortament el perfum de la noia”(176). Em recorda Paul Newman fent de Brick a La gata sobre la teulada de zenc, que quan la dona que en el fons estima, no ho veu, s’empapa de la seva roba. Però el rebuig de Lluïsa a Solana és frontal, i al final de l’obra es clarifica, fent-li veure que més enllà de l’encegament de l’enamorament ell no podria estimar una dona de la seva experiència. Més enllà de l’encegament de l’enamorament poques vegades s’estima, caldria afegir.

El llibre comença i acaba abruptament, però amb molta grapa. Quan l’autor descriu la manera com fa articles un personatge, sembla que ho faci d’ell mateix: “els seus articles sobre política internacional i sobre literatura són vius, intencionats, ben documentats i escrits en una bona prosa”(242). La reflexió sobre la pròpia obra continuaria amb “perquè els diàlegs dels seus reportatges i de les seves novel.les són molt teatrals. Gairebé ho diu tot, en els diàlegs”(232). I és que com ha dit algun crític, les obres poètiques, i literàries, afegiríem, sempre parlen de la vida i la mort, de l’amor i de l’obra mateixa. És en aquest sentit que el personatge d’Arnau segurament que és el que més s’identifica amb l’autor.

Com una ronda, la història torna al primer i brillant apartat de l’obra, en el que Arnau deia “M’he adonat que les persones que tracto saben, en general, el que volen ser. (...)Jo no sé el que vull.(...)Crec que d’ací a deu anys no seré a ca l’Estruc. No solament ho crec: ho sé. Però saber on no seré no és saber on seré.”Arnau diu en l’últim apartat: “Treballador , en sóc, sí. Però no tinc un propòsit assenyalat en la meva vida. Tinc la impressió que no faig el què hauria de fer, el que m’escauria, però això no passa de ser una impressió”. En definitiva, amb l’aparença de ser una obra de curta volada (hauríeu de veure la portada que li van fer), és ambiciosa i consistent, s’hi veuen retratades les passions humanes de manera clara, aquell “tots en volem més...” de la vella cançó.

Riera Llorca, Vicenç, Roda de malcontents. Barcelona: Editorial Cadí, 1968.

30.1.08

Cendra per Martina de Manuel de Pedrolo
Aquest és l'anticànon més dubtós que he fet fins ara, dubtós en què gairebé no se'n pot considerar, perquè Pedrolo, malgrat tot, és conegut. La força amb la que és escrit –que no minva ni un cop has llegit el punt de vista sobre la història de l’Adrià, ja que no pots deixar de llegir els altres dos punts de vista del triangle amorós, el de la Júlia i el de la Martina- és tal que tampoc minva en fer una segona lectura. El text té força, és viu, per si mateix.

Adrià és qui té relacions amb dues germanes, primer una d’elles, Júlia, presentada d’una manera un punt maniqueista com a la dolenta, gelosa per haver estat substituïda per Martina. De totes maneres, el funcionament de l’obra fa que no se la vegi tan dolenta quan és ella que parla. Hi ha la opinió de l’un, l’opinió de l’altre, i la veritat. Però el mateix autor es decanta per la pobra Martina, amb el títol, i també perquè és l'última que parla.

Adrià, a més de ser un purità, tal i com diu Júlia, té un concepte de la dona molt masclista. Ell pot haver tingut relacions sexuals, ella no. I al final tracta Martina d’una manera molt inhumana, que només s’entén perquè funcioni la història. També el que li passa a Martina és un xic rocambolesc, però molt millor que el que es veu en moltes telesèries. És difícil d’entendre el seu obstinat silenci davant el que li succeeix.

Tot i que és una obra psicològicament molt ben construïda, gairebé es podria dir que és d’acció, amb molts diàlegs amb suc, sempre d’un alt nivell literari. La part que conté més reflexió és la d’Adrià. En concret, les reflexions que genera en ell el fet d’haver anat a la guerra, experiència frapant, segurament molt autobiogràfica. És com si amb la guerra ell hagués mort, tot i salvar la vida, la seva vida no té el mateix sentit, els seus afanys posteriors no tenen valor, les alegries, els sofriments, desapareixen davant la idea de la mort. La guerra vindria a ser el món vist des de l’abstracció com en el quadre de Guernika; el que vindria després, l’adhesió a la vida, l’empatia. Tot i que els primitius tendeixen a l’abstracció perquè no entenen, no es troben bé amb el món, Wilhelm Worringer diu a Abstracció i empatia que “l’angoixa no era abans del coneixement com en l’home primitiu, sinó que era superior a ell”(157). Perquè el món no deixarà de ser misteriós per molts coneixements i avenços que tinguem, i el segle XX hi ha hagut un retorn en art a l’abstracció precisament per això, per tots els coneixements que tenim, que no serveixen de res a l’hora de la veritat. “Era com si pensés en algú altre, més jove i inexpert que jo, algú contra l’impuls vital del qual no valien raonaments i exemples, ni aquell espectacle d’un camp cobert de cadàvers adolescents”(111), algú primitiu, rebel, infantil fins i tot, però al qual no li cal l’experiència per saber que el món és un garbuix inconnex.

“Però cal viure, cal viure mentre som aquí. I la Martina era la meva manera de viure”(126). Hom es casa, té fills, prospera, té èxits, però sempre són troballes transitòries, raó per la qual no té sentit viure més que menys, segons l’Adrià. L’únic que queda de debò és la mort. Martina dirà més tard: “ ja no em podia sentir arrelada a l’existència, perquè les meves arrels s’alimentaven en l’amor”(396), per tant l’empatia s’esvaeix també per a ella en aquest cas.

És sorprenent, però per a Júlia l’escriptor també ha reservat (en un registre diferent per a cada protagonista) una qualitat literària, poètica fins i tot, en fragments com aquest: “Només aquella sensació de ser colpejat de traïdor, a dins, una cosa d’antuvi petita, però que ràpidament s’anava fent gran, una cosa que desbordava d’alegria, de joventut. Una cosa tan jove com els meus disset anys que l’havien estimat”(229). I és que, si alguna cosa se li pot retreure a Martina és la seva falta d’humanitat en presentar-se a casa dient que està enamorada de l’antic promès de Júlia, com si res. I Júlia funciona com l’envejós: encara que jo no ho pugui tenir, que tu tampoc no puguis tenir-ho.

En conclusió, es fa difícil de creure que Adrià estimi prou cap de les dues germanes, mentre que elles dues –sobretot Martina amb el seu “amor sense reserves”(312)- sí que tenen una gran passió, l’una més del cos, l’altra més espiritual. Que Adrià no estima prou, es veu sobretot en la seva opinió sobre les relacions anteriors de la seva parella, opinió que no deixa de sorprendre i pertorbar, per molt puritana que pugui semblar, perquè n’hi ha més d’un que pensa així encara. És la seva condició sine qua non, i tot i el seu ardent desig de casar-se està misteriosament determinat a no fer-ho.

Pedrolo, Manuel de, Cendra per Martina. Barcelona: Edicions Proa, 1980.
Worringer, Wilhelm, Abstracció i empatia. Barcelona: Edicions 62, 1987.