El martell de Jordi Sarsanedas

Obra inquietant, del principi al final, gairebé kafkiana (El procés/El martell), també per la relació amb la justícia, així com pels fragments onírics, irracionals, i pels noms de lloc inventats. Hi ha un capítol en què el protagonista, cridat a declarar sobre la mort del seu oncle, no és atès, de manera desconcertant. El martell sembla que és l’eina que ha facilitat la mort del seu oncle protector, de la qual ell és sospitós. Aquest oncle li ha deixat una casa: “cui prodest?”, a qui beneficia la mort?, és el que en fa sospitós.

Sembla que el protagonista, un tal Deva de cognom, del qual no sabem el nom, i que parla en primera persona, tracta de treure’s culpabilitat amb un comportament exemplar, que passa per amagar a la casa heredada una pobra noia que s’amagava al magatzem de la seva feina i es menjava els seus entrepans. L’excusa que li dóna la noia resulta ser mentida amb el temps, i la segona excusa no convenç el protagonista, essent veritable. El noi desconfia massa de la noia el segon cop, ell que algun cop demostra una marcada sinceritat: “L’endemà ja havia emparaulat el lloguer d’un gros Fiat negre (per a una excursió, segons vaig explicar al garatge a un bon home que no em preguntava res)”. És aquella sinceritat que després deprimeix, segons Patricia Highsmith.

La noia, Sabina, que ell acull a la seva casa d’aparença abandonada, és comparada, al capítol XVI, amb dues coses. Primer, i com que se n’enamora, però no hi pot dur una vida normal, la compara ella i la seva relació amb un bonsai, perquè viu reclosa artificialment, sense llum natural, i no es desenvolupa de manera natural tampoc. És la imatge central del llibre, la que en proveeix la seva qualitat literària autèntica. Heus aquí què diuen dos diccionaris sobre la paraula bonsai:

Art i tècnica del cultiu d’arbres nans en torretes o safates, obtinguts per atròfia de les arrels i per poda i lligat de les tiges i branques; arbre obtingut amb aquesta tècnica.
(Gran Diccionari 62 de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 2000).

(Del japonès bon “pot, gerro” i sai “arbre”).
Tècnica i art de cultiu d’arbres nans en una safata amb la mínima quantitat de sòl necessària per a subjectar-los i poder-los alimentar i amb el tronc i les branques el menys voluminosos possible.
(GRAN Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1998).
Però l’autor no en té prou: en un símbol, compara la seva companya amb un ocell atrapat que no pot fer res per sortir d’un racó on s’ha entaforat. És molt angoixant. També fa una al.lusió indirecta a la possibilitat de sexe entre ells dos. “Ningú que conegués la nostra situació no creuria que encara no hagi passat. Amb qualsevol altre que jo, hauria passat. Orgull, només orgull era el que em tancava en un jardinet bonsai. I por. Una por innoble. El desig de fer trampa amb els meus perills”. De no córrer riscs, com li passa a la “Garota” del poema de Joan Margarit: “En el mar perillós busco la roca/ d’on ja no moure’m mai. Dins l’armadura/ sóc el meu propi presoner: la prova/ de com fracassa sense risc la vida./ A fora hi ha la llum i el cant del mar./ Dins meu la fosca: la seguretat” (21).

És gairebé obvi, però mai he llegit res de tan suggerent sobre l’amor: “basti saber que, amb l’estranya i incoherent barreja de saviesa i niciesa, de generositat i egoisme que és l’amor, ens esforçàvem a contrafer una eternitat”(186). Això es contradiu, per la seva originalitat, amb el convencionalisme de quan ressalta la bellesa i finor de Sabina.

Seguint amb els detalls, a la pàgina 10 hi ha un passatge que trobo curiós de destacar:

Aquesta tarda, perquè és tarda de dissabte, abunden les parelles d’una noia amb un mocador de color tendre al cap i un minyó amb una corbata llampant i sabates lluents gairebé vermelles. No podran, però, oblidar el treball: a cada cantonada, pel carrer transversal, es pot veure una grua del port o els pals d’un vaixell amarat el buc del qual s’amaga sota l’horitzó de l’empedrat”.
Es tractaria d’una escena semblant a la d’aquell quadre de Seurat, del bany d’ambient burgès i idíl.lic, que és contrarestat amb unes xemeneies de fàbriques al fons, símbol de progrés contra el que és natural, que donen el toc realista a l’obra, una mica com serà tot el llibre de Jordi Sarsanedas.

L’ambient asfixiant, al capdavall, on es troba reclosa Sabina, queda soterrat pel seu amor, però sí que és semblant al creixement d’un bonsai, imatge fortíssima i clarivident. La vida sempre és com una roca feta de duresa, i coberta per vels de felicitat, d’empatia. Si voleu saber quin dels dos elements guanya en aquesta obra, arribeu fins al final d’aquesta obra. El llibre és d’una lectura un xic complicada a voltes, sempre d’un alt nivell literari.

Sarsanedas, Jordi, El martell. Barcelona: AYMÀ, 1956.
Margarit, Joan, Els motius del llop. Barcelona: Columna, 1993.