Estrictament confidencial de Ramon Folch i Camarasa

El títol d'aquesta obra no és gens gratuït. La sinceritat de l'autor és de solvència contrastada, tant quan escriu com  en el tracte personal. D'aquesta manera, el que s'explica aquí és, a banda de força autobiogràfic, molt profund, lúcid, sense pèls a la llengua en la majoria de les ocasions. Una sinceritat acompanyada sovint d'ironia, però també de poesia i romanticisme. Crec que les paraules exactes són sentiment i dolçor, que no manquen mai en les obres d'aquest autor.

Sota el personatge d'una dona, Maria Clara, que escriu en primera persona, malgrat tot l'autor no pot amagar molta autobiografia, i més per a qui escriu això, que ja n'ha llegit uns quants, de llibres d'aquest autor. Maria Clara es casa amb Martí, membre de la família Cassany, una família molt catòlica (com l'autor). La història de la parella, segurament per dissimular, no és ben bé igual, en aquest cas. La parella no pot tenir fills, i Folch i Camarasa n'ha tingut sis. Però la manera de ser de Martí sí que és clavada a la de l'autor: "Ho va dir ben seriós, i, per tant, en broma" (63).

El tema de la religió hi és molt constant, en aquesta obra. Entre el passat i el present, la història travessa l'alliberament en tots els sentits de les darreres èpoques. No sabem si el que diu Maria Clara és tot el que pensa l'autor, però hi ha comentaris que calen: "i d'altres controls que Déu havia suggerit -i no imposat- a l'home" (160). Evidentment no parla de l'època de la inquisició, perquè en un altre llibre de l'autor, Contra el silenci, hi diu que la pitjor crucifixió de Crist és la de la història.

"Estimar d'esma és la manera més perfecta d'estimar -sentencià el Martí" (74). La història d'amor entre Maria Clara i Martí sí que ho és, de perfecta. Estimar d'esma vol dir estimar sense ser-ne conscient, en el subconscient, en definitiva, i en el subconscient és on s'estima més.

Maria Clara, que no era catòlica i se'n fa perquè entra a la família, es torna més cristiana que ningú, potser pel que li diu un oncle de Martí, que l'enveja perquè encara ha de descobrir la fe, tal i com ho farà.

Entre mostrar-se piadosa i mostrar-se sarcàstica, la narradora repassa la vida de la majoria dels membres de la família Cassany. A voltes l'al·lusió a la vida de l'autor és força evident, i per algú com jo que ja conec aquest autor, molt interessant i enllaminidora.

FOLCH i CAMARASA, Ramon, Estrictament confidencial. Barcelona: Planeta, 1983

Manual del perfecte escriptor mediocre de Ramon Folch i Camarasa

D’entrada, es tracta d’una ironia: Folch i Camarasa no és un escriptor mediocre. Els mediocres són els lectors que no el saben valorar. És una obra sempre molt autobiogràfica -diu que sense imaginació, com Pla-, la qual cosa no li treu cap mèrit, i molt teatral també, per ser recitada. No té massa aparença de duresa, tot i que les va deixant anar amb molta suavitat.

“En tot cas -i no solament com a postres nostrades-, m’agrada més distribuir en els lectors “mel i mató” que atipar-los de sang i semen” (86). L’important és el sentiment, ho és per aquest autor i ho hauria de ser per a tots els autors. No m’interessa, personalment, res més.

Per altra banda, he de dir que en algun passatge he rigut, però en general el seu sarcasme em pertorba, desassossega, de tan conservador que és a vegades: “i alguna que altra senyora no gens distingida, espitregada i ofensivament enjoiellada sobre la qual valdrà més que no feu cap pregunta” (68). De tan autobiogràfic, sempre deixa malament amics i coneguts, sobretot els que estudien per notari, pel que tenen de contrast amb la seva vida dedicada a la literatura.

D’una manera de fer molt tradicional, doncs, critica les noves maneres de fer teatre, igual com a Sala de miralls critica l’art abstracte. Però hi ha una referència curiosa, segurament, a l’obra de Kafka: “valia més que no pensés a escriure llibres de viatges, com no fos el “Viatge a l’entorn de la meva cambra”, que ja havia escrit un altre autor abans que jo”(85). En això s’assembla a Pessoa, que creia que no cal veure món per ser savi, per tornar on eres.

Sobta la intertextualitat de l’obra, tant pel que fa a la passada com la que voldria fer. Parla que voldria fer un llibre sobre el germà mort a la Guerra Civil. O bé: “sense que la seva colossal estàtua de bronze coronada de llorer trontolli gaire més que quan se li posa un colom damunt la noble testa”(73): això demostraria que tots els seus llibres, abans d’escriure’ls els té molt madurats a la testa, fins que els escriu a raig, com Testa de vell en bronze. Aquest passatge segurament que té relació amb la figura del pare.

Cap al final del llibre, aquest agafa molta força. Com que es tracta de fer literatura, per parlar de les depressions dels autors se’n riu de com una pastilleta pot curar una “depressió sublim”. L’autor hi toca molt, però, al voltant dels premis literaris, les revistes de literatura, etc. Però definitivament, de mediocre res, com ho mostrarien en part les meves cites. És un llibre curt però dens, com ho són la majoria dels llibres de l’autor. Alta literatura sempre, desacomplexadament.

FOLCH I CAMARASA, Ramon Manual del perfecte escriptor mediocre. Barcelona: Edicions La Campana, 1991

Testa de vell en bronze de Ramon Folch i Camarasa
Sempre es diu que l’escriptor ha de mantenir una distància amb el sentiment que l’ocupa, d’escriure quan ja no està vivint el que descriu. I el crític? Jo ara mateix estic colpida, plorosa encara pel llibre que he acabat fa un moment, per segon cop a la meva vida, com aquesta història és la d’un segon cop. La del retorn del passat, per casualitat, a través de l’inconscient, com amb la magdalena de Proust.

Un home gran, que havia estat una personalitat i que ara viu reclòs, impedit, dependent. Com una mòmia, només perviu el seu prestigi en una mena d’estàtua de bronze metafòrica que li fan els fills. Les connotacions d’aquesta història amb la vida del pare de l’autor, Josep Ma Folch i Torres, les reconeix el mateix autor, i és que la vida i la novel·la s’entremesclen per tots els costats. La magdalena de Proust es veu reflectida en el nom de la serventa, Magdalena. “el cigarret es negava a tornar-se a encendre”(87), és un símbol del que li passa a l’interior. “la brasa és doble”(13), a la manta i al seu cor. “sense saber que obeïa una ordre d’algú”(37): la de Déu o el mateix autor (molt catòlic), que ve a ser com un déu.

En definitiva, August Bonafont es reenamora del seu primer amor, Elisenda, que havia conegut abans de la Mercè, ja morta. És com si es convertís, després del primer amor, després del gran amor, en el seu últim amor. El seu Retorn a Brideshead particular (que Folch i Camarasa ha traduït, per cert). El que el farà reviure, superar-se i... el final del llibre no es pot pas revelar.

L’August, amb aquest nom d’emperador romà, envoltat de l’antiga fama, veurà com totes les seves ganes de volar de nou seran reprimides per la seva família, pels seus fills. Es convertirà en el rei despullat enmig de personatges vestits, o el que és el mateix: esdevindrà aquell que és foll entre lúcids, però que és més lúcid en el fons que tots plegats. Idealitzarà l’estimada, i alhora s’adonarà que la realitat d’una persona gran pot ser molt dura de pair. I si és paralítica, per exemple? I el dit a la llaga: “com que es pensa que els casats mengen a taula i prenen el te a la galeria i s’ha acabat”(204). L’obra és així, romàntica però colpidora. Àcida, moltes vegades. La “bruixa” de la serventa que el cuida, per exemple. I això que al final, en deixar de cuidar-lo, se li posa gairebé a plorar, perquè el senyor August es fa estimar, ves per on.

Hi ha un passatge al tercer capítol (40), que també em va colpir molt, on es descriu l’instant en què es van enamorar l’Elisenda i ell. No sé si es basa en alguna experiència: només sé que pocs s’han enamorat d’aquesta manera tan lírica: no és estrany que la història rebrolli amb aquesta força, perquè té una “Bonafont”. “A la vejez, viruelas”, sí, però també el “vell és tan bell” de Llach.

Un últim comentari: el llenguatge d’aquest llibre tan ben escrit, diu tantes coses, i, a més, resulta que és molt ric. Amb expressions que es perden com “més que més”(113), en lloc de “més que res”. I amb una manera particular d’expressar-se com les frases interrompudes:

Oh, res de greu, només una mena de. (178)
Hi entrà i el sobtà una olor de vermut barat i olives, i la cridòria dels homes del taulell, i. (188)
Com si un invàlid. Com si. (203)
Es tracta que el lector ompli els llocs buits, al capdavall. I sobretot es tracta que el lector que s’hi pugui projectar mínimament, en la història, prengui la seva pròpia decisió, si aquest és el seu cas. D’original n’és un bon tros, aquesta història, i no permetria que ningú en digués pas res de dolent, jo també la tinc molt idealitzada.

FOLCH I CAMARASA, Ramon, Testa de vell en bronze. Barcelona: Edicions 62, 1997

Sala de miralls de Ramon Folch i Camarasa

Imatge de la sala de miralls: d’entrada metàfora no, més aviat símbol, perquè funciona en el context, o al.legoria perquè es perllonga al llarg de l’obra. Hi ha una sala on l’escriptor es troba escrivint i pensant en la seva vida. Però no hi ha miralls, ara sí que hi ha metàfora, els miralls podrien ser els objectes de la casa portadors de records, que es projecten en el pensament de qui escriu. Els miralls al seu torn són una metonímia pel fet d’agafar el tot -els miralls- per la part -els reflexos o records-.

Aquests miralls, com a tals, no reflecteixen la seva vida de forma real, aquests reflexos existeixen però no són reals. Per una banda hi ha la tergiversació pròpia del record, per l’altra s’ha de tenir en compte que el llibre és l’aparent diari d’un escriptor que diu que vol escriure una novel.la, però que no fa més que escriure aquest diari sobre la seva vida, idea de diari que al seu torn és més falsa que si escrivís un llibre de ficció. Si heu anat algun cop a la sala de miralls del parc d’atraccions del Tibidabo, haureu pogut observar la infinitud de reflexos que genera l’efecte òptic d’un mirall contra un altre. Com infinits són els reflexos que genera aquesta obra, on no s’acaba de saber què és real i què no.

El que és segur és que certs fragments sí que són pura fantasia, que introdueix sense avisar, en el més clàssic estil del fantàstic en el quotidià (aquí es veu la mà de l’artista ben clarament), com quan parla d’un barber que es dedica a l’abstracció perquè pentina de manera moderna. I és que, entre molts fragments de la prosa més prosaica, cal estar atent a aquestes idees i reflexions, d’una prosa densa, de fusta, i a voltes carregada d’humor. Segueix una tècnica determinada en més d’un fragment: primer parla d’una situació i després de com aquesta situació té relació amb alguna cosa que li passa, tot explicant-la, fent-la entendre, il.luminant-la com ho fan les paràboles. Per exemple, parla de “la història del gall i les tres negacions”de sant Pere com a il.lustració de la mentida que ell va fer constar en una duana per tenir facilitats, que és la de dir que era funcionari enlloc d’escriptor!

I és que el narrador, per no dir l’autor, vol deixar clar d’entrada unes quantes coses: que ell és escriptor, primer de tot, que és tossut (”la meva dèria a substituir la “pausa cafè”, la tertulia de les deu del matí, per una passejada de vint minuts -faci el temps que faci, amb sol o vent o neu o pluja”), i que vol la “finestra oberta” com molts artistes (“la meva mania de treballar sempre amb la finestra del meu petit despatx modular o cel.lular entreoberta, encara que bufi la bise més cruel”). Finestra oberta que resumeix l’equilibri entre l’interior i l’exterior, un interior, per altra banda, que ell vol d’una altra manera que el seu despatx de funcionari, el qual no identifica com a seu: “Jo no. El meu despatx no. El meu despatx no és el meu despatx”. No hi ha elements identificatius de la seva personalitat, doncs, en el seu despatx de funcionari, sinó que és com el despatx de tots els altres. Com passa sovint en aquest llibre, hi ha una certa contradicció: “la necessitat de posar a la porta del meu cubicle un rètol preventiu: “No entreu si no porteu bufanda”. Amb això està personalitzant, una mica malgrat tot, el seu despatx, així com posant una nota d’humor més de les moltes que corren per aquest llibre.

Humor característic de Folch i Camarasa, tot i que ens trobem davant la descripció d’una depressió o crisi creativa, així com de la seva superació en l’escriptura d’aquest llibre. El qual no és més que “un” gran llibre, no “el” gran llibre, segons el que dóna a entendre al final, en què considera aquest llibre com a un possible entrenament de cara a fer una obra més important. Aquesta és l’obsessió de molts artistes, la de fer una obra que realment valgui la pena. I també és el pa de cada dia de molts autors la difícil conciliació entre la vida laboral i la vida de l’artista, la qual l’ha portat a questa crisi. És el clàssic conflicte entre l’anhel de trascendència i la consciència de finitud que té l’home. S’ha dit que la primera norma de saviesa és la supervivència. Per mantenir sis fills, tot i ser un considerable escriptor, potser no n’hi ha prou amb l’escriptura, i menys escrivint en català. I d’aquesta manera és com s’ha convertit en un funcionari modèlic que arriba a casa sense servir per a res relacionat amb l’escriure. És una depressió el que té: “Perquè es veu que això de les depressions ve com l’amor o el mal de queixal: sense previ avís i sense causa aparent”. Podríem dir que la inspiració segueix el mateix camí, continuant amb les seves comparacions. És un tema d’una gran complexitat, i la part central de l’obra al costat de l’altra constant en aquest autor, que és el seu pare (Folch i Torres a la vida real).

Hi ha una sèrie de conceptes contraposats que jo veuria al darrere d’aquesta obra, la qual es pot observar des de molts angles:

1. Concepte clàssic en molts escriptors que és la contraposició entre art i vida, relacionada també amb la contraposició interior-exterior. En aquesta obra els dos conceptes apareixen de manera simultània i confosa, de manera que no es pot arribar a distingir del tot què és un reflex de la vida o què és un reflex d’un reflex, o què és ficció pura. Amb això aconsegueix introduir una altra idea, la del punt mitjà, l’equilibri o entremesclament entre els extrems.

2. Relacionat també amb l’anterior apartat: la contraposició ficció-realitat. El seu diari vol ser un reflex de de la realitat però no n’és més que una deformació, no només quan la defuig expressament. S’ha dit que “còpia és igual a error”: de la mateixa manera, l’art és deformació, encara que es tractés d’un diari autèntic ho seria.

3. Anècdotes-quotidianetat: ja hem parlat de la introducció del fantàstic en el quotidià, però és que tot el llibre és com passar d’allò més trivial a allò més profund, amb molt de sentiment a vegades, com quan parla de circumstàncies de la seva depressió. Crec que quan parla de qüestions com per exemple el que s’acaba d’endrapar, el llibre perd massa força a vegades, però d’aquesta manera fa més versemblant el diari.

4. D’escriptor a funcionari, de funcionari a escriptor: la literatura contraposada a la vida de nou. Si hi ha un motiu important en aquest llibre és la defensa de la dignitat de l’artista, contra la ben remunerada tasca de funcionari gris. Contra la seva falsa modèstia, aquest és un gran llibre.

5. El diari i la vida: per últim, i en relació amb el títol, podríem dir que la “Sala de miralls” ve a ser el diari, on apareixen els reflexos de la seva vida. El diari seria com la il.lustració d’un dibuixant del text de la vida, que la interpreta. O com la lluna, que reflecteix la llum del sol, del dia, de la vida en una petita mida, la vida del seu admirat pare, el seu tema recurrent. No es diu a vegades que hom s’enmiralla amb algú? Doncs aquest seria el cas de Folch i Camarasa amb el seu pare.

Aquesta és la meva darrera lectura de l’obra a través del seu títol: la sala de miralls és el llibre mateix, en el que, per la seva riquesa literària, el lector es reflecteix també, “només s’hi toba el que s’hi porta” deia André Maurois. El títol n’és una part sintetitzadora molt important, perquè amb la idea dels reflexos fa preguntar-nos: què és més real, l’art o la vida?

Folch i Camarasa, Ramon, Sala de miralls. Barcelona: Planeta, 1982.

Contra el silenci de Ramon Folch i Camarasa

Vet aquí una obra que podria ser una segona versió, corregida i augmentada, de Sala de miralls. I molt augmentada, en intensitat. Contra el silenci podria ser la seva obra mestra. Perquè afirmo tot això? Doncs perquè tot em fa pensar que el monòleg de la protagonista de l’obra, personatge rodó, psicològicament complex, no és més que un reflex del pensament de Folch i Camarasa. I perquè de nou no sabem mai què hi ha de veritat en el que diu la Conxita, com davant un mirall que en reflecteix un altre. Ella és ell, sobretot perquè el que diu és massa brillant per ser producte d’una dona gran però sense el talent o experiència de l’autor. Ella titlla de “sarcàstic i burleta de mena” a Sebastià, el narrador, i ell li ho atribueix a ella. En un joc humorístic, sempre va repetint que ell no és un bon escriptor, guanyador d’un sol accèssit a Lliçà de Munt, quan tots coneixem la categoria pròpia de Folch i Camarasa com a escriptor. També parla de les “vaguetats, contradiccions i més histories absurdes” que no fan més que tenir captivat el lector del principi al final.

Aquest monòleg de la senyora Conxita, apte per al teatre, per ser dit en veu alta, sobretot degut a la quantitat d’acotacions que li ve a fer Sebastià, és farcit de temàtica religiosa (a contracorrent amb la societat actual), a més a més del que és la raó per la qual Sebastià l’escolta, que és la de sentir-li parlar del seu germà mort a la guerra als disset anys. Manté l’incògnita fins al final, per atrapar el lector, i al final no se sap gaire res de nou. Una mica com el camí de Santiago, que no es fa per la meta, sinó per caminar, pel camí en ell mateix.

És un llibre tan apassionant, i amb tanta informació, que requereix més d’una lectura, que penso fer, tot i que ara faig aquesta ressenya amb les pinzellades que n’he extret. Quan, per exemple, la Conxita parla dels “morts tossuts”
que necesiten la mà pietosa que els dispari el tret de gràcia definitiu: l’oblit o, si més no, el silenci, però els que estimen massa no es decideixen (141)em recorda la tossuderia del senyor August per no donar per mort del tot el seu amor per Elisenda, a Testa de vell en bronze.

O bé, seguint amb el tema de l’amor, hi ha una petitíssima referència de Sebastià al seu pare, que segurament es correspon amb Josep Ma Folch i Torres (167):
Un home que semblava que no hi era, i hi era; que semblava que no et sentia, i t’escoltava; que semblava que no estimava, i cremava d’amor, si em permets la cursileria.Perquè ressalto aquest tros? Doncs perquè aquest “semblava que no estimava, i cremava d’amor” es correspon bastant amb la mirada que fa Mr Stevens a Miss Kenton sense que ella ho vegi a la pel.lícula El que queda del dia, la millor interpretació que he vist mai, en la meva opinió. En aquest cas, tot i que l’estima, somia amb ella, ho nega, pel seu sentit de la responsabilitat.

Una altra pinzellada en relació a la religió: a la pàgina 73 parla de com el pitjor de la crucifixió de Jesús és com han anat les coses amb l’Església al llarg dels segles, interpreto jo, en el sentit que ho deia Jordi Pujol, que hi ha catolicismes inquisitorials, com islamismes integristes, com nacionalismes feixistes. I això, coses com la inquisició, és el pitjor que li ha passat a Crist, la seva veritable creu (metafòrica).

Per últim, la confusió entre l’obra i la realitat arriba al punt que a l’autor sembla que se li escapa a la pàgina 171, de parlar del Jaume com a Jordi, el nom real del seu germà. No sé si és un lapsus, només ho sap l’autor. En el fons, Jaume és un reflex de Jordi, un reflex que vindria a ser com una metàfora: la senyora Conxita és un reflex o metàfora de l’autor també, i com a tal no és exacte, tot i que contingui molts elements en comú amb la personalitat de Folch i Camarasa. Aquests elements en comú serien les connotacions, en llenguatge semàntic.

Hi ha algun altre fragment molt colpidor, sobre la guerra, i una tècnica eficaç: en alguna part, la Conxita no acaba el que diu, però bé prou que t’ho imagines. Amb la idea del monòleg interromput a vegades per Sebastià, l’autor es permet d’esplaiar-se, de deixar-se anar, com qui no vol la cosa, alhora que es constreny en un personatge, i aconsegueix un gran interès per la lectura. Li permet, en definitiva, de parlar amb lliberat d’artista, de parlar amb ell mateix, de fugir del seu silenci en relació al seu germà i totes les coses que el preocupen, com qui escriu un diari, com a Sala de miralls. És una obra d’una riquesa extraordinària i se me n’escapen molts fragments.

Folch i Camarasa, Ramon, Contra el silenci. Berga: Edicions de l'Albí, 2006