15.10.09

La peresa – Eròtica d’Olga Xirinacs

La mandra com a activadora de la creativitat, entre d’altres coses. Aquesta és una història breu, però que fa reflexionar. Com que pràcticament no hi passa res, és en ella mateixa una imatge del que és el títol, del que pot ser la peresa, que relaciona amb l’erotisme. Antigament es considerava que els artistes, els intel.lectuals i fins i tot tots aquells que no anaven a pic i pala, no treballaven, en el sentit de treballar com a càstig diví. La tesi d’aquest llibre és que és bo de ser “mandrós”. Tots els personatges del llibre ho són poc o molt, fins i tot la criada de la casa, passant pel professor privat de Màxim, el protagonista principal, eternament convalescent.

Màxim fa durar la seva convalescència perquè hi troba gust. El seu professor, Arcadi, “es negava (...) a fer oposicions per ensenyar adolescents rebels”. La seva mare s’ensonya tot imaginant una vida mundana, en absència del seu marit. La mare es creativa, tot fent fotografies. També per un cantó el pare és artista, per l’altre la mare és carregada de diners. Viuen envoltats de quadres de Bonnard fets a la seva dona malalta i despullada a la banyera, que els inspira. Les escenes de bany em recorden el títol d’un llibre de poemes de Berna Blanch, El baf de l’espill: “el vapor donava una qualitat esfumada a les imatges”, “he retratat un somni” (83), diu la mare. I és que la idea d’un mirall borrós faria referència a les imatges literàries, o a un text literari en general, que mai reflecteix de manera prou clara la realitat, d’aquí el que se’n diu l’opacitat, la manca de transitivitat d’un text literari, allò que justament el caracteritza més com a obra d’art.

“Si el món gira som portats”, diu la mare (53). “Però les cases són generoses amb els qui hi viuen, si els que hi viuen es deixen portar”, diu la narradora (90). I també “la immobilitat generosa. El deixar-se portar pel temps que realment ens porta a nosaltres sense que puguem fer res per evitar-ho. La marea que arriba, t’omple, marxa i et buida” (105). Tot ve a ser el mateix, deixar-te portar pel corrent de la vida, sense esforçar-te, és un consell savi. Les millors coses passen quan menys les esperem.

“Ella buscava el que costa més de trobar a la vida: la fluïdesa harmònica dels cossos feliços. “O mio bambino...””(106): o sigui, l’empatia absoluta, l’art en la vida. Tots els jocs més o menys eròtics a la banyera són força innocents. “Va decidir mantenir l’equilibri i adaptar-se ell també a les circumstàncies” (92), allò que la narradora afirma que cal fer a la vida en situacions difícils, ho porta a terme Arcadi en aquest cas.

“Sempre hi ha espais perduts, de paradisos flotants que esperen algú que els sàpiga trobar. Se’n perden molts per falta d’atenció i de sensibilitat” (113), com quan busques bolets, com passa amb les interpretacions.

Hi ha una al.lusió al mite de l’Arcàdia feliç (més enllà del nom del professor, Arcadi): “qui no fa com els més petits no entrarà al regne”, i “jocs arcàdics” (114), o sigui, qui no jugui, qui no sàpiga portar-se com el nen que no s’ha tencat definitivament en una oficina, no sap què és la felicitat darrera. El dret a la mandra, de Lafargue, és la influència més gran d’aquest llibre, que el professor cita. Era un periodista, metge, teòric polític i reformador francès.

Conclusió important del llibre: “els elegits podien tornar el nom i la forma” al paradís, amagat sota la peresa. Es escollits són, en definitiva, els artistes.

XIRINACS, Olga, La peresa-eròtica. Barcelona: Columna, 2002

1.10.09

Terra de déus de Francesc Mompó

“La fiblada d’eros és de mel, però també de fel”(30). Es tracta de la fiblada d’amor entre Anna i Lluís, un semidéu, que es troben amb una “aporia” (contradiccions insolubles que apareixen en un raonament). Com sol passar perquè hi hagi enamorament, hi ha un trencament. En aquest cas el trencament és entre el món dels mortals, el d’Anna, i el d’un semidéu com Lluís, el Poeta.

Per cert, que l’autor se’n mostra, de poeta. Amb metàfores gens suades com sobre una noia “rossa com un bancal de blat a punt de sega”(32), molt líric, i “la color i el moviment en un impossible joc dansaire, restaven impregnats a la pupil.la (com la sal a la pell quan el cos ix de l’aigua)” (33).

Hi ha també una referència original al narrador, a l’autor, enmig de la història: “Recorda que som les muses” i “Tots estem a les seves mans," (de l'autor) "fins i tot l’incrèdul mortal que ara puga estar desxifrant amb els ulls els misteris d’aquesta història” (34): el lector en aquest cas. I és que indirectament se’ns està dient que ho és l’escriptor i el lector, el semidéu que dona vida als personatges.

Tant Anna i Lluís, com els seus amics, van a parar al món dels déus clàssics, un món on curiosament tothom parla català, però que tot i això no es veu inversemblant. Sobretot per totes les referències cultes a la mitologia grega.

La història funciona, és molt àgil i juvenil, però el llibre és per totes les edats, adolescents i adults. És plena de detalls de qualitat literària, més enllà de l’acció. “Els silencis pesaven tant com les preguntes”(47): igual com en un text literari, els “llocs buits” són tan importants com el que es diu.

Hi ha un company de la colla que és especialment divertit, l’anomenat Paella (molt valencià, ell). De fet és el típic membre histriònic d’un grup d’amics. M’ha fet riure amb ganes un parell de cops (i l’humor és una de les coses més creatives que hi ha), per la manera com s’enfronta a aquest món on ha anat a parar. Hi ha una vegada que demostra la tesi que “la veritable valentia consisteix a saber-se dominar la por” (que vaig llegir en un Astèrix!).

D’altres frases que recullo: “una joveneta (...) a qui encara no li havia crescut massa ni la malícia ni els pits” (82). Fer-se gran sembla que sigui tornar-se dolent. “Llegir és una manera de viure”, com llegir aquest llibre és empapar-se de mitologia grega. “En les competicions, el més dèbil sempre aixeca simpaties”: per exemple, la poesia és més estimada que la literatura en general, amb tota la seva petitesa.

He de dir que em va costar d’entrar-hi, però que hi he disfrutat. Es tracta de l’últim llibre d’una sèrie de tres, del qual només em desagrada una mica la coberta, massa elemental per un llibre complex com aquest. El món grec inventat em recordaria una mica la Dòsia d’Hem nedat a l’estany amb lluna plena.

MOMPÓ, Francesc Terra de déus. Madrid: Alfaguara, 2004