Una sortida digna de Jesús M. Tibau

Heus aquí un llibre que comença pel final. De fet, la majoria dels contes presenten un títol que té relació amb el final de la narració. I és “Una sortida digna” que seria relacionat amb un final de conte graciós, ben trobat, contundent, en la major part dels casos. Contes que són una barreja de les Històries imprevistes de Dahl i de prosa poètica. De fet el tema de la mort, present a tots els contes, s’escauria a aquest escriptor anglès. La mort seria la sortida digna de la vida. En relació amb la coberta: la poma mossegada d’Adam i Eva, la del pecat original i la del final de la vida eterna a la terra per a l’home segons la religió.

Penso que seria bo d’haver llegit el llibre per abordar la meva ressenya. En el primer conte, per exemple, hi ha molt de sentit de l’humor present en la història, en un final aparentment sense molt sentit, però que funciona: “es queda sense paraules”, diu en acabar, d’acord amb el final de qualsevol conte, on sempre s’acaben les paraules, il·lustrant el que és obvi.

Al segon conte hi surt un secundari, un doble, que no li és permès de destacar en el moment de morir de veritat tampoc. En un altre conte, “Massa visceral”, hi ha la història d’un assassí que “no pot evitar una profunda melangia” de trobar a faltar els que assassina. O a “De tant anar a la font”, la història d’un malastruc que fins i tot és malaventurós amb ell mateix, tot autoprovocant-se la mort.

“Mostra d’afecte”: el fet de confondre el mort, trasbalsa el protagonista de tal manera que aconsegueix de fer una mostra d’afecte més aconseguida davant la vídua, ell que no sabia com mostrar-ne d’autèntica i convincent.

Com que el tema és la mort i el matar, hi ha algunes personificacions, una d’un àlfil negre que ha matat un cavall blanc, una altra una bombeta que es fon. És molt enginyós i sorprenent un cop més el final. O la personificació mateixa de la mort, que té “una puntualitat que esgarrifa”.

En relació al que s’ha dit de la coberta del pecat original: es veu reflectit en el conte “Admiració”, en què el poeta amaga els seus gelos respecte a un poeta d’èxit, no pot deixar de somriure en la seva mort. O bé l’“Aparent tranquil·litat” de qui somnia carregar-se algú que té més èxit que ell en música, un pianista.

Hi ha un parell d’observacions molt lúcides: “Segur que els hauria felicitat per l’agilitat amb què han resolt l’entrebanc imprevist (tot i que, si algun succés hi ha previst a la vida, és la mort)” (63). I a l’últim conte, que per cert, és especialment llarg, un cop més una possible referència al títol d’“Una sortida digna”, un end-weight, el pes al final que s’escau aquí: “Però el passat, com l’aigua, d’alguna manera sempre torna”. Val la pena de llegir-se aquest llibre per trobar aquesta frase en el seu context.

Trobem també un microconte que és el més concís i poètic de tots, “Motius”: “Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota”. Entre allò transcendent i allò frívol, entre el sublim i el grotesc en què es mou la humanitat, com tots aquests contes. Com “la capacitat morbosa de la gent, capaç de mirar les imatges entremig dels dits mentre es tapen la cara amb les mans” (73). El conte al qual pertany aquest passatge parlaria també de com a les notícies, quan no saben de què parlar, treuen un cas d’assassinat. I el següent conte, “L’home de gel”, parlaria de com la credulitat de la gent, la seva ideologia passa per sobre d’un cadàver “en un discret segon terme”.

El llibre ve a ser, doncs, un compendi de petites o grans mesquineses, humanes com l’“Enveja” que es té amb una amiga que té més èxit, que fa odiar-la fins i tot pel disseny del seu taüt. La realitat es menja la innocència, ve a dir en un altre conte, “Innocència”.

Per últim, l’últim conte, amb un títol, “Viananys”, que és un joc de paraules entre vianant i anys. La mort que ens apropa a la terra aconsegueix de fer volar la protagonista, que retrobarà la mare morta.

Algun cop he llegit que la poesia parla de tres temes bàsicament: de la poesia en ella mateixa, de l’amor i de la vida i la mort, que són el mateix. O sigui que el tema d’aquest llibre és més important que no semblaria. Allò que ens lliga a la terra més que res més. D’aquí la pluja fina que torna l’aigua a la terra al principi i al final de l’últim capítol, un final que encaixa amb tot el llibre.

TIBAU, Jesús Ma Una sortida digna. Valls: Cossetània Edicions, 2009

El vertigen del trapezista de Jesús M. Tibau

Hi ha vegades que hi ha llibres curts que se't fan eterns: no és aquest el cas. Més aviat són les històries que són immutables: és una mica com llegir poesia, o com llegir Florenci Salesas, un amic meu. El conte que dóna el títol al llibre, en el fons il·lustra gran part de l’obra. Fet d’històries curtes però complexes, que deixen sempre molt bon regust de boca, en el sentit que sorprenen, com les Històries imprevistes de Dahl. I que, a més, provoquen la reflexió del lector. Sobretot la primera història, que parla de l’equilibri dificilíssim entre certs contraris. Tota l’obra, però, és un equilibri entre el que es diu i el que es deixa de dir, entre la realitat i la ficció, entre allò més intel·ligible i allò més kafkià.

La primera història és la més ben construïda, no és estrany que guanyés un premi, conjuntament amb d’altres. Història de l’enfrontament entre dos germans. Un, Ricard, que és idealista, pot prescindir dels diners. L’altre, Manel, que és més realista, i també és bo, d’una manera diferent. De fet, hi ha una referència a aquest últim personatge com a “l’última carícia d’un home bo”(7) (no pas “un bon home”). Així doncs, s’aconsegueix una catarsi entre les dues actituds en la vida, en un equilibri de trapezista.

Hi ha una sèrie d’històries relacionades amb la figura literària de la personificació. Un maniquí d’una botiga, personificació d’allò sense ànima per definició. “El barbes”: del que queda quan no hi és una antiga estàtua, el passat. Un pessebre és presentat com a una escena bucòlica, en la qual els peixos no piquen pas, en un riu de paper de plata. Una noia, l’Ester, “té algú que l’escolta”, com un nino un nen, en un parc, en una estàtua que segons ella no té el cor de pedra.

Hi ha moltes referències a la creativitat. “No es pot dir que vaig tenir una idea, sinó que la idea em va posseir a mi”(57): el creador no busca, troba, generalment. El conte “Buscant”, és com una al.legoria de com busquem, quan creem, i quedem exhausts “no pel que no ha trobat” (tota la casa de potes enlaire), “sinó perquè no recorda què buscava" (70). Sobre el fet de pelar una taronja de manera diferent: els entesos diuen que per potenciar la creativitat convé de rentar-se les dents de manera diferent, per exemple. “Els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam a la tele. I el conte “Fermesa” (102), estimula l’anar contra corrent en les petites coses.

També hi ha moltes referències al pas del temps. Com canvien els gustos amb l’edat, allò que t’encisava es converteix en indiferent, com el germà o fill preferit (60). O “les ganes de reposar”(61) d’algú que ha treballat tota la vida en excés, que em recorda el vell d' A la taverna del mar de Kavafis-Llach, el vell que se sent sol. O “com el xiquet que porto dintre” (molt líric), “amb ganes de viure i de córrer" (72), com en l’acte d’escriure. I les ganes de tornar al passat: malgrat una infantesa trista, hom hi vol tornar (79). I tot i que un vestit ha estat arraconat per una mala experiència en un casament, la protagonista s’endureix, i en ella no hi entra la pols, ni les emocions tampoc, com en el vestit (80). D’alguna manera és així com es crea, amb les emocions contingudes. Un conte amb molt de sentiment: un antic pregoner, “Si li agafen ganes i no pot més,es posa a cridar com als vells temps a cada cantonada”(98), (el que fa un poeta amb el passat, treient-ne rendiment).

Sobre relacions humanes: “L’últim paradís” (84). Qui sap què volem dir cadascú de nosaltres, amb “el pa nostre de cada dia” (tal i com he llegit alguna vegada): un home esclata perquè ha desaparegut l’última il·lusió de la seva vida, una pastisseria. I la veritat és que se’n tenquen més que no se n’obren. “D’un malson a un altre”(86): després de l’infern d’una relació, l’absència d’aquesta relació encara pertorba més, a vegades. “Les ametlles garrapinyades dels seus ulls”(109) és en un conte preciós, d’un primer amor rebutjat, com aquell qui esquinça un paquet de sucre (idea que trec de Jaume Subirana en el seu poema “Nervis”), i que després n’enyora per sempre la seva dolçor. “Incertesa”(114): a vegades la foscor és tanta que no podem ni fer el “per això, malgrat la boira, cal caminar” de Llach, i ens quedem temporalment paralitzats. “L’esperança que no es perd mai del tot”, hauria d’anar acompanyada del no perdre la imatge idealitzada de l’altre.

Per últim, “El vertigen del trapezista”, l’últim conte, permet de relacionar el “No et giris”, dit al jove trapezista, i el “fugint incapaç d’assumir responsabilitats”, no mirant enrere, egoistament, del pare que fuig. Una última idea: el salt sense xarxa seria com el sexe sense protecció. Hi ha un altre conte amb connotacions sexuals, “Un damunt, l’altre avall”, per cert, amb un final molt sorprenent, com els de tot el llibre.

El conte inacabat del final em recorda El rinoceront de Eugène Ionesco per la invasió d’animals. He hagut de fer un cert esforç de síntesi, perquè totes les històries valen molt la pena, com ho podeu comprovar. Històries entre tristes i alegres alhora, em mancava per dir.
TIBAU, Jesús M., El vertigen del trapezista. Valls: Cossetània Edicions, 2008