14.5.11

Les llàgrimes de la senyoreta Marta de Pep Puig

Tot i el directe que és aquest llibre, alhora és envoltat de misteri. Començant pel títol: mai no se sap per què plora la senyoreta Marta quan el protagonista, Pau, se la troba per primer cop en anar a casa seva. Ni per què ella s’entrega tant físicament, i, com sol passar en les dones, també mentalment.

És un llibre “bipolar”, ple de contrastos en aquest sentit: les relacions físiques són sempre pornogràfiques, sense gaire erotisme, i alhora les referències literàries són molt elevades (cada part del llibre porta el títol d’una obra literària important, per exemple). És impecablement ben escrit, i conté reflexions molt profundes, com quan Pau es queixa que no troba en cap dels llibres llegits o per llegir la resposta als problemes que li planteja la vida. “Sentia que el protegia contra el mal del món, que ens protegíem mútuament de la gran pena del món” (251): això ho havia après de Marta, en relació a la capacitat que té la literatura de minvar el dolor, i ho lliga tot canviant-ne el sentit a la voluntat de protegir el seu fill.

Després de la gran quantitat de sexualitat que omple el llibre, em quedo amb “Estaven tan enamorats que van passar-se l’estona sencera abraçats i prou” (255): una relació romàntica, molt pròpia d’un poeta com Valéry, i gens de Vicent Andrés Estellés, per exemple. En el fons, un sentimental, l’autor.

Tot i que el que explica a vegades no em ve ni em va, reconec que és un gran llibre, que serveix per la vida com ho creu Marta. Un llibre que va de baix cap a dalt i de dalt cap a baix constantment.

PUIG, Pep Les llàgrimes de la senyoreta Marta. Barcelona: Editorial Empúries, 2007