10.11.11

Montserrat Roig

Aquí deixo la llista dels meus articles preferits d'Un pensament de sal, un pessic de pebre del diari AVUI, per l'homenatge blocaire:

"Per una vela en el mar blau"
"Esquers d'un món flonjo i duríssim"
"Per què no els prohibim de llegir?
"El dret de cuixa postindustrial"
"El difícil art d'escriure senzillament"
"De les dones boniques i els homes esgarrifosos"
"El món de les il·lusions"
"Respostes impossibles"
"Les lliçons del pas del temps"
"Ai, si haguéssim pogut sentir Gary Cooper en català!"
"Infància i grandesa del teatre"
"I què?"
"Francesc de Borja Moll o la bonhomia quan no és postissa"

14.8.11

La tarda a Venècia d’Olga Xirinacs

Si totes les tardes fossin com aquesta… La decadència d’una pintora de renom, en un entorn com Venècia, no impedeix de fruir estèticament. Basant-se en el personatge real de Rosalba Carriera, al segle XVIII, que va anar perdent la vista en la maduresa. N’hi ha que no tenen ni això, perquè no hi arriben a vells. El paral•lelisme de Rosalba amb la important figura d’Olga Xirinacs, que voldria conservar la corona de llorer per tota la vida, és possible i molt interessant. L’obra no és gens d’acció, al contrari, és repleta de reflexió, les notes que he pres són moltes, i augmenten cap a mig llibre. També és impecablement i rigorosament ben documentat.

Ple de fragments que són poesia -“allò que em porta la nit en la seva carrossa de somnis” (120)-, sobretot fragments amb molt de sentiment, fragments autobiogràfics, com quan se’n fum dels que la tenen per eixelebrada per la seva afició a escriure, de la mateixa manera com Olga Xirinacs té afició pel bloc actualment, i sort en tenim.

“Oh força admirable de la ment, que reconstrueix de les ruines el palau més bell, justament quan aquest ja no existeix sinó en la memòria profunda!” (106): hi ha la duplicitat d’interpretació, com la de tot el llibre, en el sentit de reconstruir l’amor i l’obra, estretament lligats. Mens agitat molem, diuen. “Si no sentís res, no podria pintar, perquè aquest és l’impuls que mou la meva mà” (131): el dolor com a motor de la creació. “El meu últim autoretrat és cruel. És la meva rebel•lió contra la mort en vida” (91): aquest fragment em va colpir molt.

Tota travessia del desert és dura, però més si és al final de la vida, sense que se’t faci justícia, sinó que se t’oblidi, bé perquè tens catarates als ulls, bé, segurament, perquè ets una escriptora de fora de la capital, com li passa a Olga Xirinacs. Però m’agrada d’anar contracorrent, el que és l’essència dels anticànons.

XIRINACS, Olga, La tarda a Venècia. Barcelona: Columna, 1999

29.7.11

Habitacions tancades de Care Santos

Pot semblar paradoxal de fer un anticànon com aquest, d’un llibre que s’ha vengut molt tant aquí com a l’estranger, però és que la categoria de best seller converteix qualsevol llibre en sospitós de no ser pas Alta Literatura. Més enllà de la possible trama de serial televisiu, aquest llibre és molt profund i bo. També el títol, més enllà de la referència al misteri que envolta l’obra, el de les habitacions tapiades que es troben a la casa dels protagonistes, voldria fer referència a la dificultat de recordar i d’entrar en les seves vides. Unes vides normalment buides, amb la impossibilitat atàvica de sortir-ne dels protagonistes.

Una dificultat que sols venç el narrador omniscient a voltes, que ara avança els esdeveniments, ara torna enrere per explicar-ho tot amb pels i senyals (bona tècnica narrativa), apart dels mails, correus, ressenyes i articles de diari entremesclats. Hi ha un moment que aquest narrador es delata: “Nosaltres, els exànimes, les entenem prou bé aquestes curiositats i aquestes ganes de posar els nassos a les coses dels altres, perquè patim de tots dos mals” (451). La paraula “exànime” (sense vida o sense senyals de vida) ens recorda la presència de l’espiritisme en l’obra, i amb ella la possibilitat que el narrador sigui un esperit, l’únic que pot entrar dins les vides de tots els personatges.

En relació a aquest tema, hi ha també la figura d’un personatge real, Francesc Canals Ambrós, que forma part de la novel•la. Es tracta d’un personatge mort i santificat, i que segons la gent atorga miracles a aquell qui ho demana a la seva tomba. La barreja de realitat i ficció és una troballa de l’autora, que justament es diu Santos.

L’obra, a més, fa reflexionar molt, al voltant de la vida d’aquesta família burgesa rica, sobre la idea del matrimoni. Maria Roser Golorons, més aviat lletja, es casa amb Rodolf Lax en un matrimoni convingut pels pares, i hi és molt feliç fins al final. En canvi, el seu fill Amadeu es casa suposadament per amor, amb una dona bellíssima, la Teresa Brusés, i el matrimoni fa aigües per tots costats al cap dels anys. En gran part per la personalitat de l’Amadeu, que ha sortit artista, no li interessa de cuidar-se del patrimoni familiar en cap moment, i es dedica a una vida amoral amb moltes dones, abans i després del matrimoni.

Hi ha el dubte latent en tot el llibre de si un artista hauria de ser íntegre, o bé pot estar carregat de defectes, i tot i així pintar de meravella. Hi ha la cita de Goethe del mateix llibre: “La vida d’un creador és la seva obra i la seva obra és la seva vida” (129). Al final del llibre Amadeu es pinta com “un autoretrat cadavèric i monstruós” (518), la qual cosa recorda The picture of Dorian Gray d’Oscar Wilde.

En definitiva, aquest llibre ple d’habitacions tancades és una finestra oberta a les vides dels seus protagonistes. La tècnica narrativa em recorda el funcionament de la pel•lícula A beautiful mind, per la manera com et trobes immers en la història sense tenir totes les dades, i no és fins després que s’aclareix tot. Una narració impecable, i un rerefons molt interessant. Un anticànon amb cara i ulls.

SANTOS, Care Habitacions tancades. Barcelona: Planeta, 2011

14.5.11

Les llàgrimes de la senyoreta Marta de Pep Puig

Tot i el directe que és aquest llibre, alhora és envoltat de misteri. Començant pel títol: mai no se sap per què plora la senyoreta Marta quan el protagonista, Pau, se la troba per primer cop en anar a casa seva. Ni per què ella s’entrega tant físicament, i, com sol passar en les dones, també mentalment.

És un llibre “bipolar”, ple de contrastos en aquest sentit: les relacions físiques són sempre pornogràfiques, sense gaire erotisme, i alhora les referències literàries són molt elevades (cada part del llibre porta el títol d’una obra literària important, per exemple). És impecablement ben escrit, i conté reflexions molt profundes, com quan Pau es queixa que no troba en cap dels llibres llegits o per llegir la resposta als problemes que li planteja la vida. “Sentia que el protegia contra el mal del món, que ens protegíem mútuament de la gran pena del món” (251): això ho havia après de Marta, en relació a la capacitat que té la literatura de minvar el dolor, i ho lliga tot canviant-ne el sentit a la voluntat de protegir el seu fill.

Després de la gran quantitat de sexualitat que omple el llibre, em quedo amb “Estaven tan enamorats que van passar-se l’estona sencera abraçats i prou” (255): una relació romàntica, molt pròpia d’un poeta com Valéry, i gens de Vicent Andrés Estellés, per exemple. En el fons, un sentimental, l’autor.

Tot i que el que explica a vegades no em ve ni em va, reconec que és un gran llibre, que serveix per la vida com ho creu Marta. Un llibre que va de baix cap a dalt i de dalt cap a baix constantment.

PUIG, Pep Les llàgrimes de la senyoreta Marta. Barcelona: Editorial Empúries, 2007

21.4.11

La llengua del diable de Josep Palau i Fabre

Aquesta narració no té pèrdua, és molt brillant. Al seu costat, qualsevol narració de Kafka em sembla una mica pobra. De fet no hi passa res, es tracta del diàleg entre qui escriu amb el diable, al voltant de la llengua catalana i els escriptors. Seria més aviat una obra d’assaig, per la quantitat d’idees que inclou, totes fan pensar.

“una llengua és molt més que un instrument utilitari. És un instrument convertit en organisme, i només un organisme coneix l’orgasme”: aquest joc de paraules confirmaria que el llenguatge és allò que identifica més les persones com a tals. Sobre l’orgasme: el tema del sexe és habitual en Palau i fabre, de fet és molt constant.

Parlant a l’escriptor, el diable també li diu “que les vostres dones, les vostres filles, les vostres amigues, les vostres amants tinguin necessitat de recórrer, en última instància, als vostres escrits, als vostres llibres, i no haureu de témer res”: el que sol passar en aquesta vida és que, per exemple, els blocs sempre els llegeix algú o altre, però mai la gent que us envolta habitualment.

Hi ha més detalls importants en el discurs del diable: dir que el català és una llengua cantelluda, feta de rocs sense polir; considerar la vocal neutra “una invenció del català central” (i què me’n diu dels anglesos?), així com el so que fan “els babaus i els pensadors”, quan no saben què anaven a dir. “En acudir-hi tan sovint, el català demostra no voler comprometre’s, no voler definir-se”: políticament parlant també, afegeixo. És per allò del seny.

Acaba recordant al narrador que és convenient per a ell de contribuir al prestigi de la llengua catalana a través del que escriu. És un consell del diable, que el narrador no rebutja, “si no vull anar contra mi mateix i contra el meu país”, en el contundent final. Aquesta narració també cal llegir-la per fer un favor a la cultura catalana, és una qüestió espiritual al capdavall.

PALAU i FABRE, Josep Contes despullats dins Obra literària completa I. Barcelona: Cercle de lectors, 2005

10.4.11

La cursa dels homuncles

Amb aquest conte inicio una sèrie d'anticànons més curts que d'altra manera no podria fer, perquè no me'n recordaria pas.

Un conte rodó. En ell, un professor compara els espermatozoides que fecunden el respectiu òvul, o sigui el que ho aconsegueix, amb els éssers humans que per tenir èxit han d’anar en contra de la resta de persones. La idea és molt bona, se li ha d’haver ocorregut a algú altre abans.

“l’home és un animal que intenta corregir-se de la seva animalitat”. La veritat és que és el pitjor dels animals. El professor “demanava als seus alumnes que, seguint la fórmula cartesiana de la moral provisional”, adoptessin aquesta creença, i s’esforcessin per no ser animals. Crec recordar que aquesta fórmula es fa servir quan no tenim una opinió feta sobre una cosa, i ens agafem al que podem de moment.

El més bo és el final, cal llegir aquest conte. Perquè al capdavall la singularitat és subversiva, he llegit alguna vegada. I l’artista que transcendeix, que té èxit, és com un espermatozoide/ homuncle que se’n surt amb la seva, i anant a la seva.

PALAU I FABRE, Contes despullats, Obra literària completa I, Poesia, teatre i contes. Barcelona: Cercle de lectors, 2005

12.2.11

Tren a Puigcerdà de Blanca Busquets

Com deia un professor meu de dibuix: “He fet una exposició. I qui no vingui que es foti”. Quan jo dic que no sé d’escriure, vull dir precisament això, que no sé d’escriure com la Blanca Busquets. I qui no la llegeixi...

Onze capítols, onze personatges que coincideixen en una de les odioses parades de tren de la Renfe, una possible metàfora de l’aturada en les seves vides, que els serveix per reflexionar. Onze visions que se solapen, perquè resulta que en aquest vagó n’hi va més d’un que es coneix. Onze punts de vista que s’expliquen entre ells, es complementen, com a Cendra per Martina de Pedrolo.

Onze temes, onze narradors, relacionats amb la malaltia mental en alguns casos, com el de Robert, que maltracta la dona i n’assetja una altra; o la Margarida, que té Alzheimer, i només ho sabem d’entrada indirectament, per la manera personal que té de recordar les coses. Una d’elles, la nit de noces, brutal.

O bé d’altres personatges que es mouen en el món de la prostitució, tant femenina com masculina. Sobre aquest tema hi ha passatges amb molt de suc: “I la prostitució amb art és alguna cosa més. Però és detestable, vaig fer jo. Ella em va contestar amb un somriure petit. Creu-me, hi ha coses que ho són molt més. Al cap i a la fi, tu no fas mal a ningú”(200). Una comparació ben trobada en aquest sentit és quan més d’un personatge ve a dir que els psicòlegs són com prostitutes de l’ànima (104 i 130). Hi ha qui diu que són uns “curanderos”.

La humanitat de tots els personatges, sigui en el sentit positiu o negatiu de la paraula humà, és molt ben resolta en la versemblança de la narració, de les narracions, et creus ben bé, et fiques en la història d’una manera màgica. També hi ha, doncs, un cert romanticisme entremesclat en el to realista general de les històries, de la història, gairebé es pot dir. Com: “No havia trobat el que buscava, Cati”. “Això, Cati embarassada, és una declaració d’amor en tota regla. Una declaració guapíssima, per cert” (177), diu una protagonista jove.

“Els qui es dediquen a la psicologia –activitat professoral merament recreativa i que només han cultivat seriosament alguns novel•listes–“ deia en una de les seves boutades Josep Pla (“Les criatures destrueixen les joguines”, dins Notes vistes). Sigui com sigui, el menysteniment cap aquesta professió és generalitzat, i a mi només m’agrada de trobar psicologia, profunditat, en llibres com aquest.

BUSQUETS, Blanca Tren a Puigcerdà. Barcelona: Rosa dels vents, 2007