El silenci de Gabriel Janer Manila
Aquesta obra es diu “El silenci”, però no calla. Denuncia els crims de la Guerra Civil, en començar, i continua, de manera “sorda i constant”, que deia Raimon, denunciant la mentalitat mesella, reprimida, hipòcrita i interessada de la societat mallorquina posterior a la guerra.

Ho fa a través de Caterina, filla de padres assassinats pels franquistes, que se la queda la seva tia, Dona Maciana. El posicionament de l’obra és doncs, a favor de les esquerres, i Caterina serà rebel, al costat d’una tia que només sospira perquè la seva neboda no es casi, com ella, i es cuidi d’ella en la vellesa. Hi ha com a mínim tres al.lusions al silenci en l’obra:

“Caterina callava. Dona Maciana se sentia despullada davant aquells ulls desconcertants; desarmada, volia endevinar el que s’amagava sota aquelles ninetes... i la resposta, el silenci” (26).
La nena desconfia de la seva tia, amb raó. És de la banda contrària als seus pares. En segon lloc, Dona Maciana serà víctima del seu propi silenci: no voldrà, per un pudor exacerbat, avisar el metge davant d’un mal al pit, que la portarà a la mort. Per últim, la societat, en general, que viu sotmesa, humiliada, en silenci.

Una societat de “blocs massissos i compactes de pedra negra, esboldregats, severament abstractes (...). Era el mes d’abril i la terra esclatava coixos i baldats. Era el mes d’abril” (19). És el contrast entre la bellesa de la primavera i la duresa de la postguerra. Més tard:

La mateixa gent que omplia els caminals per anar a combregar o seguia la processó remugant parenostres. Que xifrava l’esperança en el futur perquè ignorava que els cants més bells sorgeixen dels desesperats (63).

El dolor com a motor de l’art, vet aquí. I és curiós com aquest dolor, que podria confondre’s amb el de l’art social, no ho fa. De fet, cap al final hi ha un fragment amb molt d’humor, en un recital de poesia, en què l’autor, que, per cert, té molt de poeta, se’n fot dels poetes socials:

Els caganius, que escrivien poesia social perquè eren lletjos, digueren que allò era una merda (137).
Divorci estètica/ poesia social, doncs. També se’n fot de la barroca, de la de la llengua, de la poesia tronada, en definitiva. L’obra és duríssima, però elevada malgrat tot: Janer Manila és d’una certa aristocràcia en el fer, d’una gran categoria, malgrat situar-se en les esquerres. No és un bramador dels que corren, llavors i ara.

Pel que fa a una certa poesia: “L’aire rovellat i raspallós” (163) indica una opressió, una falta de llibertat en un element, l’aire, que normalment comporta lleugeresa, amplitud. L’escriptor projecta el que passa en el rerefons de l’escena, segurament. Per altra banda, “Les dents, mal compostes, tenien tota la gràcia d’una rosa i la subtilesa d’una rebel.lió” (124). La rebel.lió és sempre una qüestió espiritual, d’aquí la subtilesa.

El llibre, curt però dens, augmenta molt la força cap al final, en el sentit de denunciar aquest silenci. A la pàgina 139, es denuncia la hipocresia de la gent que va pel món dient coses com “l’estim com a una filla”, quan l’únic que els importa a la vida són els diners i d’altres coses materials, en definitiva.

La fantàstica, la gran Caterina, rebel de forma latent fins ara, cap al final del llibre té aquest diàleg amb el seu enamorat, que no s’ha volgut aprofitar d’ella, perquè s’hi vol casar:

- Et faig riure perquè t’he respectada, veritat?
- No, Joan. Et respectes a tu. Necessites una dona intacta per
esser feliç, per continuar aquest món que et donen fet, aquesta vida eixorca, aquesta buidor (...) (158).
Caterina vol lluitar contra el que passa unes pàgines més enllà, en què una noia que ha quedat embarassada, sense cap mala intenció, és forçada per la seva mare, “Beneita. No en trobaràs mai pus, d’home que et vulgui” (162) -ja és tot dit-, a avortar i morir a causa de l’avortament. Avui en dia una dona, al nostre país, no avortaria per això, però segueixen havent-hi raons tan injustes com aquesta per les quals un home no vol una dona. Necessitem personatges com Caterina, per fugir de la nostra petitesa.

Aquest és el segon llibre de l’autor, i val molt, suposo que us n’heu adonat. A mi m’ha capgirat opinions que jo donava per segures, almenys m’ha fet pensar que les coses sempre es poden veure des de més d’un cantó. Per cert: llibre trobat al magatzem de la biblioteca, sense escobertar, amb el codi de barres esborrat, creieu que s’ho mereix?

Janer Manila, Gabriel, El silenci. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1980.