El camí reprès de Maria Teresa Vernet

Aquesta és la història, publicada el 1930, de la jove Cecília, i de com ella, tossuda i individual, prova de trobar l’amor. Però de fet, com els sol passar a les dones, rebutja aquell que li convé, i segueix el que només se’n vol aprofitar. Tot el llibre manté la incògnita fins al final, la d’allò que voldrà dir “El camí reprès”. De fet el narrador omniscient a vegades només ho és parcialment.

A la pàgina 64 hi ha un tros que parla una mica del tema del llibre: “un viure contra el qual no podien res els dolors i desenganys”, una joia que és llavor de futur, passi el que passi. Això per sobre de la idea, força encertada, que creure en l’amor és com creure en els reis mags (66), que en les coses belles sempre hi ha “el mal a dins, com un cuc” (218), que la rosa sempre du espines.

Cecília vol trobar l’amor on plaer i goig caminin de costat, el veritable camí. Peca de massa espiritual, i per això no resisteix el que vol fer-li creure una noia, que la posa en contra de tots els homes a priori. L’obra faria una mena de catarsi entre aquell home massa sense escrúpols, com una bèstia al capdavall, i l’home bondadós, artista i adequat per ella. No es troben generalment fora d’un llibre uns dos extrems tan definits. Es tractaria d’arribar al lector d’aquesta manera hiperbòlica.

Hi ha una qüestió formal, la utilització de la cursiva, quan es parla d’aquell important per a ella, “ell”, per exemple. Així mateix, posa entre corxeres informacions rellevants. Tot el que faria referència al “camí”. El llenguatge és francament el·laborat, se’n fa una lectura lenta per la densitat de contingut. Una joia de llibre, una autora de la qual caldria reprendre’n el camí, injustament oblidada.

VERNET, Maria Teresa El camí reprès. Valls: Cossetània Edicions, 2009

Les algues roges de Maria Teresa Vernet

“Una generació sense novel.la”: així anomena Carles Riba la producció literària del primer quart del segle XX. L'autora que tracto tot seguit no pretén pas ser-ne l’excepció: és la demostració que l’afirmació de Riba és exagerada. De l'any 34, psicològicament molt ben construïda, Les algues roges es fa llegir. Seria el paradigma de l’anticànon: pràcticament ningú no la coneix, i és d’una categoria molt i molt superior a d’altres. És bàsicament feminista, això sí.

La història té dues protagonistes, Isabel i Marina, molt amigues, de fet costaria de trobar una amiga tan generós, idealista, com Isabel a la vida real (potser l’autora mateixa). I és que Isabel representa una manera de fer quixotesca, i Marina una actitud més terrenal. Una és idealista en l’amor, creu per tant que mai el trobarà, aquest amor tan exigent, i l’”enyora”, en el sentit de trobar-lo a faltar (Kundera 12), creient que no hi és pas, abans d’haver-lo pogut descobrir. Per a ella la moneda sempre cau del costat creu. L’altra té dues relacions alhora amb dos homes, no pot viure sola, representa l’amor passional.

Però l’autora, intel.ligentment, sap trobar un punt de contrast en les dues: Isabel té una relació que implica una caiguda, el que en diu pèrdua de “puresa”, que la humanitza. Marina, al seu costat, aconseguirà una serenor, s’anirà assemblant a Isabel. Per a Marina, però, no importa la puresa física, sinó la mental, això és molt important. Totes dues s’acostumaran a viure soles. Tant Marina com Isabel no tiren la tovallola, malgrat tot.

Per altra banda, Isabel proporciona el títol de la novel.la. Ella és com una aigua glaçada, per sota de la qual creixen les algues roges, símbol de la passió soterrada que té. “La secreta fam d’amor d’Isabel no era potser tant fam de passió com enyorança d’afecte quiet, de tèbia companyonia”(107), com en el fons la majoria de les dones. “Ella no era feta per a viure en la boira, per deixar-se dur” (148), “ Tota la lluita del seu viure fou aquesta: contra tot i tothom, contra el seu propi temperament, ella volia traçar-se el seu camí” (148). L'escriptora, reflectida en aquest personatge, s’assembla a escriptors que mai s’han casat, com Jane Austen o Kafka. Davant de persones com la mare de Marina que només vol tranquil.litat i diners, seguretat en definitiva, i de Marina, que “sola no vivia”, l’autora contraposa aquesta imatge d’una nena:

Decidida, geniuda, amb una total indiscriminació d’allò que era permès i allò que era inconvenient de dir. I a més, tossuda, resolta sempre a guanyar –si bé sempre noblement, i incapaç de mentir (65).
Descripció de com haurien de ser tots els nens, de com ho és l’autora, segurament, que en la vida real no volia que la tractessin com a una “cosa”, que diu Marina (37).

Al final de la història, hi diu: “i el rossinyol cantava, molt a prop, en l’ombra infinita, el seu amor infinit”. El que Isabel anhela, el que en el conte d’Oscar Wilde “El rossinyol i la rosa” hi és descrit així: “Com més insuportable era el dolor, més impetuós era el seu cant, perquè cantava l’amor sublimat per la mort, l’amor que mai no mor dins una tomba” (Wilde 20).

És curiós la manera com aquesta novel.la, amb aquest títol, s’anticipa a la vida que tindrà l’obra. Les algues roges serien metàfora de la passió amb què és escrita; el gel, l’oblit a què ha estat sotmesa, començant per la mateixa autora. Espero haver-li fet una mica de justícia.

Vernet, Maria Teresa, Les algues roges. Barcelona: Horsori, 2006.
Riba, Carles, Clàssics i moderns. Barcelona: Edicions 62, 1979.
Kundera, Milan, La ignorància. Barcelona: Tusquets editors, 2000.
Wilde, Oscar, Contes per a nens. Barcelona: Vicens Vives, 1991.