Paradís d’orquídies de Gabriel Janer Manila

No he llegit mai res de la Maria de la Pau Janer, però ho hauria de fer, per comparar-la amb l’autor d’aquest llibre, el seu pare. Sembla que aquest autor ha escrit coses molt bones, va tenir una entrada de cavall sicilià, i actualment no se’l coneix gaire, és un bon anticànon. Pel que fa a aquest llibre, cap recança. El nivell és molt alt. De fet, el llibre en qüestió és un paradís d’orquídies en ell mateix, un terreny habitat de flors precioses.

A les flors del balcó els parla na Teresa, un balcó que és la finestra oberta de tot llibre, per la qual cosa també es dirigeix als lectors, en parlar a les flors. “Només em queden, finalment, les paraules. El pacte amb les paraules. I el vostre silenci”(55): l’equilibri que ha de trobar el lector entre parlar, interpretar, i callar. “M’espanta, el silenci, perquè és com fugir de les paraules. Encara que sé del cert que forma part del llenguatge, ocult en l’estructura secreta dels mots”(56): els mots d’un vers, per exemple, que deixen molt d’espai buit, de “silenci”. Na Teresa és un dels tres fills de na Constança i el seu marit, el qual mai no anomena pel seu nom, que jo recordi. I és que el protagonista no és ell, sinó el germà de Constança, que n’està enamorat d’ella, així com ella d’ell.

Però com que es tracta d’incest, na Constança reprimeix aquest amor, i es casa, i fingeix amor pel seu marit, i hi té tres fills. El seu germà, l’oncle Guillem, es tanca en una habitació on s’engreixa, fins que mor. “L’amor sempre sorgeix com una revolta”, “però les revoltes, sovint com les antigues fotografies, acaben esvanint-se lentament”(29), per desgràcia. De totes maneres, això darrer valdria més per l’amor de na Teresa amb n’Andreu, “l’amor, estrepitosament fràgil”(107), perquè l’amor de Guillem i Constança, potser per la seva impossibilitat, té una força més gran.

És un amor perdurable, tot i que Constança vol anestesiar els sentiments. La relació és com la d’un insecte amb una orquídea, perquè l’orquídea és la metàfora de na Constança, i per això, perquè és una relació amb una metàfora, imaginària, és platònica, “una palla mental”, diria algú.

La flor d’algunes orquídies, com les del gènere Ophrys, anomenades per això abelleres, imiten la forma de la femella del insectes pol.linitzadors, els quals en intentar copular amb la flor se’ls enganxa el pollinium al cap.
(de la Viquipèdia)El marit de Constança, per altra banda, tampoc té una relació real amb la seva dona, que només fingeix, com l’orquídea. La imatge dóna molt de sí, doncs.

Hi ha un contrast entre l’amor invencible, literari, dels dos germans, i el de n’Andreu i na Teresa, més realista. Em convenç aquest equibri.

Com que l’autor és doctor en pedagogia per la Universitat de Barcelona, el tema de l’ensenyament és present amb n’Àgueda, parella del germà de Teresa, Joan, que és professora després d’alumna brillant. “Mens agitat molem”: “La convicció que la cultura era capaç d’aixecar la la consciència dels pobles”(68). Quan vindrà la Guerra Civil, n’Àgueda serà treta de la seva feina, per ser tan ideològicament avançada.

És un llibre curt, massa curt, com curtes en el temps són les relacions frustrades, encara que en el cas de l’oncle Guillem perduren en una metàfora, que és el mateix que dir que perduren en la literatura, el millor antídot contra la “vita detestabilis".

Janer Manila, Gabriel, Paradís d’orquídies. Barcelona: Columna, 1992