Roda de malcontents de Vicenç Riera Llorca

La coincidència d’aquesta obra amb l’obra de teatre La ronda d’Arthur Schnitzler va més enllà de la semblança etimològica entre “roda” i “ronda” (de taula rodona). També aquí ens trobem amb moltes relacions de parella entremesclades, amb personatges que surten en una escena –donat el caire teatral, a base de diàlegs, de l’obra- amb algú i amb algú altre la següent. De totes maneres, es reserva un tros de reflexió en l’apartat escrit per Marc Arnau al principi de cada capítol, que contrasta amb la resta. Més que una ronda, també sembla un trencaclosques on tot acaba encaixant. És una roda de malcontents, en el terreny laboral i amorós sobretot. A La ronda, es tracta semblantment d’una ronda de relacions sexuals, en què un membre de la primera parella coincideix amb un membre de l’última parella. I, igual com aquí, es critica la utilització de l’altre. També aquí s’és realista, i gairebé ningú en surt ben parat.

Vet aquí la roda: es tracta de l’època abans de la Guerra Civil, amb les lluites dels sindicats en primer pla, així com dels problemes de la immigració alemanya sobretot, que fugen de Hitler. Tot relacionat amb l’empresa d’Estruc, el nucli de la roda. Arnau té una relació d’amistat amb Yvonne, una francesa que no ha emigrat pas per raons polítiques, com la majoria de personatges, en gran part alemanys, que omplen aquestes pàgines. Yvonne i Arnau coneixen Inge, immigrant alemanya, que per sobreviure ella i el seu marit, s’ha mig prostituït, buscant la protecció de Pere Argemí. Argemí és casat amb Teresa, només de cara enfora, perquè el seu matrimoni fa temps que no funciona, i l’únic que vol Teresa és guardar les aparences. A Teresa li va al darrere Esteve Bori, que al seu torn té relació amb els sindicats i els vaguistes, inclosos Arnau i Moret. Aquests dos treballen per Estruc, i Estruc valora molt la feina d’Arnau, tot i que aquest li complica l’existència amb la seva activitat com a sindicalista. Per Estruc també treballa Rosario, una immigrant espanyola, a la seva fàbrica. Estruc està embolicat amb Carme i Lluïsa, una treballadora de la seva oficina, sense pretendre de casar-se amb cap de les dues. Manuel Solana, treballador de l’empresa, al seu torn, estima Lluïsa, però no la pot tenir perquè té massa poca empenta. I per últim, “last but not least”, Rosario, aquesta immigrant espanyola, que prové d’una gran misèria, acabarà substituïnt Lluïsa amb Estruc. Hi ha més personatges, però aquests són els bàsics. Es pot observar com l’autor juga amb tota classe d’immigrants, tota classe de situacions, i les aprofundeix. Ningú estima del tot, ni deixa d’estimar del tot, exceptuant el cas de Pere Argemí i Teresa.

Que Solana n’està, de Lluïsa, es veu pel que fa al lababo de l’empresa: “agafa la jaqueta de Lluïsa, hi enfonsa la cara i aspira fortament el perfum de la noia”(176). Em recorda Paul Newman fent de Brick a La gata sobre la teulada de zenc, que quan la dona que en el fons estima, no ho veu, s’empapa de la seva roba. Però el rebuig de Lluïsa a Solana és frontal, i al final de l’obra es clarifica, fent-li veure que més enllà de l’encegament de l’enamorament ell no podria estimar una dona de la seva experiència. Més enllà de l’encegament de l’enamorament poques vegades s’estima, caldria afegir.

El llibre comença i acaba abruptament, però amb molta grapa. Quan l’autor descriu la manera com fa articles un personatge, sembla que ho faci d’ell mateix: “els seus articles sobre política internacional i sobre literatura són vius, intencionats, ben documentats i escrits en una bona prosa”(242). La reflexió sobre la pròpia obra continuaria amb “perquè els diàlegs dels seus reportatges i de les seves novel.les són molt teatrals. Gairebé ho diu tot, en els diàlegs”(232). I és que com ha dit algun crític, les obres poètiques, i literàries, afegiríem, sempre parlen de la vida i la mort, de l’amor i de l’obra mateixa. És en aquest sentit que el personatge d’Arnau segurament que és el que més s’identifica amb l’autor.

Com una ronda, la història torna al primer i brillant apartat de l’obra, en el que Arnau deia “M’he adonat que les persones que tracto saben, en general, el que volen ser. (...)Jo no sé el que vull.(...)Crec que d’ací a deu anys no seré a ca l’Estruc. No solament ho crec: ho sé. Però saber on no seré no és saber on seré.”Arnau diu en l’últim apartat: “Treballador , en sóc, sí. Però no tinc un propòsit assenyalat en la meva vida. Tinc la impressió que no faig el què hauria de fer, el que m’escauria, però això no passa de ser una impressió”. En definitiva, amb l’aparença de ser una obra de curta volada (hauríeu de veure la portada que li van fer), és ambiciosa i consistent, s’hi veuen retratades les passions humanes de manera clara, aquell “tots en volem més...” de la vella cançó.

Riera Llorca, Vicenç, Roda de malcontents. Barcelona: Editorial Cadí, 1968.