El temps de les cireres, de Montserrat Roig
La casualitat ha fet que jo m’hagi llegit aquest llibre quan l’agitada primavera s’acaba i comença l’estiu amb la seva calma, el que es pot anomenar “el temps de les cireres”. Seria el pas de l’adolescència a la primera maduresa, encara joventut. Segurament que ve a ser l’època de la vida que correspon a Natàlia, el personatge més important del llibre. Llibre que, per altra banda, no té pràcticament argument, és com una càmera fotogràfica que retrata els integrants d’una família, sense jutjar-los, que ho faci el lector, sembla que digui la narradora.

Cap al final del llibre, a la pàgina 232, algú diu a Natàlia: “t’ho mires tot com un espectacle” “¿Potser per això havia triat la fotografia?”. Es tracta d’una obra realista, massa per al meu gust. Per la seva manca de fil argumental, es fa menys atractiva, pel record que en tinc, que la seva obra com a articulista a l’Avui, el seu Dietari obert, 1990-1991, que va fer fins que va morir. Personalment, aquesta obra em recorda la pel.lícula El ball, d’Ettore Scola, ningú en surt ben parat, tot és més aviat esperpèntic i depriment, les parelles no tenen gens de romàntiques.

Per exemple, la parella del germà de Natàlia, Lluís, casat amb Sílvia, la qual obliga a deixar el ballet com a condició per casar-s’hi. I ella deixa el ballet, però ja pot dir orgullosa “el meu marit!”. Hi ha moltes dones per les quals és un motiu d’orgull poder dir això, ho dic per experiència, i perquè Marcelle Sauvageot, a Deixa’m, hi dedica al voltant d’una pàgina, àcidament.

Fugint una mica del realisme –el seu dietari es dirà també Un pensament de sal i un pessic de pebre, el que vol dir que Montserrat Roig administra la picantor amb saviesa- hi ha dues referències a Marcel Proust. Quan Natàlia torna d’Anglaterra, país al qual havia marxat coincidint amb l’execució d’una persona per part del règim franquista, es troba que hi acaba d’haver l’execució de Puig i Antich: “això és com allò de la madalena d’en Proust, aquesta mort, ara que torno...”(14). Com se sap, la madalena de Proust és allò que desperta la memòria involuntària i fa anar a “la recerca del temps perdut” al protagonista de l’obra, només pel gust d’aquesta madalena.

L’altra referència a Proust: “amb ell en Joan Miralpeix havia après a estimar les coses no pel que eren sinó pel que significaven” (188): és la diferència que hi ha entre tenir una obra d’art penjada a la paret de casa, i sols això, en comptes d’entrar-hi, entendre-la i vibrar amb l’obra, encara que no sigui teva.

La Natàlia, que va fugir per no haver de cuidar la mare i per un avortament (descrit amb una gran cruesa, per cert), quan torna dotze anys més tard, diu que “tenia por que arribés el temps de les cireres. I per a voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà”, cosa en la qual ella no té fe, doncs. És massa independent i atrevida per conformar-se amb la quietud de l’estiu. Però sorprèn el convenciment que té a l’hora d’avortar, i més en aquella època.

En una reunió de dones sense els respectius marits, a casa de la Sílvia, una d’elles, en plena borratxera, “digué a la Sílvia en veu molt baixa, que, als homes, més valia tenir-los en figura que no a fora”, o sigui, figurativament, no realment, com vindrà a dir uns anys més tard en el títol del llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida Montserrat Roig. L’altra replica: “jo amb l’home fora sóc ben feliç”!

Sense haver llegit cap més novel.la d’aquesta autora, la prefereixo com a articulista, però val la pena igualment de llegir aquesta obra. L’única diferència entre llegir un llibre de Física, tal i com deia una professora meva, i llegir aquest llibre, és que en el primer cas només aprendrem una ciència, en el segon moltes coses interessants per a viure i com a persones.

Roig, Montserrat, El temps de les cireres. Barcelona: Cercle de Lectors, 1992.