6.9.15

El carreró contra Còssima



L'autor d'aquest llibre, Joaquim Carbó, tot i els premis que va aconseguir en el seu moment (incloent-hi ser finalista del Premi Sant Jordi del 1966), va acabar dedicant-se sobretot a la literatura juvenil,  per exemple La casa sota la sorra, perquè la seva obra per adults no va acabar de surar, malgrat la seva qualitat. Com la d'aquest llibre, una barreja de realisme i d'idealisme, aquest darrer el de la protagonista, la Còssima, enfrontada a un carreró de personatges hostils.

Un carreró on arriba des de Sud Amèrica, on el seu pare, que l'acompanya, es va exiliar després de la Guerra Civil. Ella de seguida s'espavila i troba feina, però el seu pare no. Es refugien a casa la seva àvia, però de manera estantissa, amb el perill que els prenguin el pis quan l'àvia es mori. Aquesta situació de pobresa serà l'origen de la trama del llibre, que no vull desvelar pas. Només vull remarcar com aquest anticànon es fa ressò, a la pàgina 99, d'un altre gran anticànon, Folch i Camarasa. "No sabia que en Folch i Torres tingués un fill que escrivís tan bé...", diu l'àvia, tot recomanant Adéu, abans d'hora a Còssima. Un títol que seria un símbol del que passarà al capdavall. Més endavant també es parla de Calders i Rodoreda, que són tot el contrari d'uns anticànons.

També al costat d'aquest carreró de mala mort, l'obra parla sovint del carrer Tuset, de les seves botigues, del seu progrés; és un element, en l'any 1969 en què es va publicar aquest llibre, que permet de situar la història. En tres capítols que serien el plantejament, nus i desenllaç, tres dies dins el mateix any, es conforma tota l'acció, que és feta sobretot de diàlegs que ens van mostrant les maneres de ser dels personatges.

La història compta amb un final obert, duríssim, que recorda Rocco i els seus germans, la gran pel·lícula italiana de la mateixa època. Una novel·la que també podria haver generat una gran pel·lícula. I que jo he provat de ressenyar fent-li una mica de justícia.

CARBÓ, Joaquim El carreró contra Còssima. Barcelona: Editorial Cadí, 1969

1.6.15

El fill del passador. Entrevista a Jesús Bonals en relació al seu darrer llibre




El tema de les xarxes de passadors que operaven al Pirineu és el “desencadenant” de la primera novel·la per a adults de Bonals, autor reconegut en l’àmbit de la narrativa juvenil. Davant la vida del pare durant la guerra civil espanyola ha tingut sempre molta curiositat, però molt pocs detalls. “Sé que en comptes d’incorporar-se a files quan el van cridar es va amagar al Solsonès, on transcorre l’acció del llibre, i sé que es va dedicar a passar gent per la frontera.” Poca cosa més. El pare no li va arribar a explicar res abans de morir –com al protagonista de la novel·la– i el padrí, diu, “sempre que preguntava em responia: ‘A tu això no t’interessa’, i prou”.

En aquesta ignorància, en aquesta curiositat, va trobar impuls l’escriptura d’una novel·la en què ha invertit prop de vint anys. “Però si algú es pensa que és la història del meu pare va molt equivocat”, adverteix. Perquè la peripècia del passador mai no ha arribat a reconstruirla. Ni tan sols ha trobat fils per estirar en les recerques d’altres publicades fins ara. Recerques que intenten trencar un silenci sòlid. “Quan es remena surten temes delicadíssims. Hi ha allò dels judicis sumaríssims i de qui va testimoniar. Molt delicat i per això hi ha un silenci tan gran”, argumenta l’escriptor.

Ell només ha aconseguit visitar el lloc, a Odèn, on el pare es mantenia amagat i on ocultava els refugiats. O saber que de tant en tant apareixia per casa i s’estava a l’habitació, construïda a les golfes –com la que surt a la novel·la–, en estades que fins i tot els germans ignoraven.

PEL PONT D’ALÀS

I a la ruta que emprava el passador apareixen referències a Concert per a la mà esquerra: els protagonistes passen pel pont d’Alàs i Bonals està bastant convençut que va ser el trepitjat pel pare. Un pont aleshores construït de ferro, el que volarien els rojos en la retirada.

Que Bonals publiqués aquest debut a la narrativa per a adults a Editorial Andorra era quasi de calaix. “En primer lloc, em feia molta gràcia perquè Andorra té molta presència al llibre”, admet l’escriptor, que puntualitza que finalment tot va lligat gràcies a una coneixença: Txema Díaz-Torrent, membre del col·lectiu Portella, que el va encaminar al segell del Principat. On van acceptar l’original quasi a la primera ullada, per com els va convèncer.

L’acció està narrada en un llarg discurs-riu que flueix endavant i enrere en unes imaginàries cintes gravades i una gernació de personatges als quals de tant en tant es fa difícil de seguir la pista: per ajudar el lector, el llibre va acompanyat d’uns quadres genealògics. Aquesta aparent complicació (en realitat, la lectura avança amb fluïdesa) va tirar enrere algunes editorials, reconeix Bonals. “Deixi’m dir que sí, que potser els lectors professionals aquests que tenen cobren poquet i per això s’ho miren per sobre, algú m’ho va rebutjar perquè no té diàlegs amb guionets”, ironitza.

L’autor defensa l’estructura complexa i el mètode narratiu triat: “A mi em semblava que és així com havia de ser: algú que recollia la història amb una gravadora.” Era conscient de la dificultat, sí, “però estic segur que quan passes de la pàgina 50 el llibre t’ha enganxat”. I cadascuna de les cinc parts, puntualitza, acaba “en punta”, amb prou intriga per obligar a seguir.

Bonals buscava “un bon lector, un lector de qualitat”. Atent a les nombroses referències culturals, socials i històriques que, al rerefons, dibuixen la Catalunya que va des de la Segona República fins a la Barcelona olímpica del 1992. Referències als morts de la revolució anarquista, al maquis, als equilibris i canvi de jaqueta del franquisme el 1949, a mossèn Xirinacs –pacifista i independentista durant la transició–, a l’atemptat d’Hipercor o al cas Banca Catalana. Un cas que “va tenir gran transcendència política perquè Pujol aconseguís les majories” i que “torna a estar d’actualitat: veiem què passa amb els bancs amb dificultats i la gent traient-ne diners”.

Publicat al Diari d'Andorra de l'11 de maig del 2015

1.2.15

Les finestres s'obren de nit de Manuel de Pedrolo

Aquest títol tan suggerent faria al·lusió al protagonista de la novel·la, en Carles Puiggalí, un home que marxa del poble contra la voluntat del pare, per treballar de vigilant nocturn, i poder esdevenir filòsof. Un filòsof amb frases com "La intel·ligència no és feta per a coses profundes" (9). Entendre massa és deixar de sentir.

Aquest llibre també és molt misteriós, fet en deu capítols, que obeeixen cada un d'ells a una forma de narració diferent: del diàleg pur de dos amics que parlen de la seva mort prematura, al dietari d'una xicota del Carles que no és gaire estimada per ell, ell n'havia estimat molt una altra de jove. A continuació una mena de "corrent de consciència", i després un article parlant del filòsof mort. També en el següent capítol una narració en tercera persona convencional. Seguida per una sèrie de cartes que fa Carles a un amic. També un somni angoixant, i una descripció de la guerra, molt misteriosa, on Carles ha estat. En penúltim lloc un fragment del llibre del protagonista que és tot filosofar sobre la llibertat de l'home. I per últim, la redacció d'una criada del pare.

"Sense menjar no hi ha filosofia ni hi ha res, oi?..." (14) , diu un amic del protagonista, referint-se a aquesta necessitat de guanyar-se la vida abans de realitzar-se personalment. "però en un pixatinters o en un saltataulells no m'hi convertireu" (43), diu al seu pare. Li passa el mateix que a molts autors del segle XX, obligats a treballar si us plau per força. "Però no hi havia millor mestratge que aquest" (46), el de la duresa de la vida.

Hi ha una altra originalitat en aquest llibre: la presència d'un personatge anomenat Pedrolo en un parell d'ocasions. "Hi són tan afeccionats, alguns dels nostres crítics, a ofegar tot allò que és sincer, independent, heterodox..." (79). Aquí l'autor està parlant d'ell mateix a través del protagonista, un alter ego d'ell segurament. Pedrolo guardava les novel·les al calaix conscient del que valien, contra la censura, contra tota crítica. A la carrera ens van dir que els autors que entremesclen gèneres són els genials. Aquí els gèneres són definits, però també seria genial la manera com es construeix la història a través dels capítols, com les diverses cares d'un cub.

PEDROLO, Manurel de Les finestres s'obren de nit. Barcelona: Edicions 62, 1977