26.6.10

Una sortida digna de Jesús M. Tibau

Heus aquí un llibre que comença pel final. De fet, la majoria dels contes presenten un títol que té relació amb el final de la narració. I és “Una sortida digna” que seria relacionat amb un final de conte graciós, ben trobat, contundent, en la major part dels casos. Contes que són una barreja de les Històries imprevistes de Dahl i de prosa poètica. De fet el tema de la mort, present a tots els contes, s’escauria a aquest escriptor anglès. La mort seria la sortida digna de la vida. En relació amb la coberta: la poma mossegada d’Adam i Eva, la del pecat original i la del final de la vida eterna a la terra per a l’home segons la religió.

Penso que seria bo d’haver llegit el llibre per abordar la meva ressenya. En el primer conte, per exemple, hi ha molt de sentit de l’humor present en la història, en un final aparentment sense molt sentit, però que funciona: “es queda sense paraules”, diu en acabar, d’acord amb el final de qualsevol conte, on sempre s’acaben les paraules, il·lustrant el que és obvi.

Al segon conte hi surt un secundari, un doble, que no li és permès de destacar en el moment de morir de veritat tampoc. En un altre conte, “Massa visceral”, hi ha la història d’un assassí que “no pot evitar una profunda melangia” de trobar a faltar els que assassina. O a “De tant anar a la font”, la història d’un malastruc que fins i tot és malaventurós amb ell mateix, tot autoprovocant-se la mort.

“Mostra d’afecte”: el fet de confondre el mort, trasbalsa el protagonista de tal manera que aconsegueix de fer una mostra d’afecte més aconseguida davant la vídua, ell que no sabia com mostrar-ne d’autèntica i convincent.

Com que el tema és la mort i el matar, hi ha algunes personificacions, una d’un àlfil negre que ha matat un cavall blanc, una altra una bombeta que es fon. És molt enginyós i sorprenent un cop més el final. O la personificació mateixa de la mort, que té “una puntualitat que esgarrifa”.

En relació al que s’ha dit de la coberta del pecat original: es veu reflectit en el conte “Admiració”, en què el poeta amaga els seus gelos respecte a un poeta d’èxit, no pot deixar de somriure en la seva mort. O bé l’“Aparent tranquil·litat” de qui somnia carregar-se algú que té més èxit que ell en música, un pianista.

Hi ha un parell d’observacions molt lúcides: “Segur que els hauria felicitat per l’agilitat amb què han resolt l’entrebanc imprevist (tot i que, si algun succés hi ha previst a la vida, és la mort)” (63). I a l’últim conte, que per cert, és especialment llarg, un cop més una possible referència al títol d’“Una sortida digna”, un end-weight, el pes al final que s’escau aquí: “Però el passat, com l’aigua, d’alguna manera sempre torna”. Val la pena de llegir-se aquest llibre per trobar aquesta frase en el seu context.

Trobem també un microconte que és el més concís i poètic de tots, “Motius”: “Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota”. Entre allò transcendent i allò frívol, entre el sublim i el grotesc en què es mou la humanitat, com tots aquests contes. Com “la capacitat morbosa de la gent, capaç de mirar les imatges entremig dels dits mentre es tapen la cara amb les mans” (73). El conte al qual pertany aquest passatge parlaria també de com a les notícies, quan no saben de què parlar, treuen un cas d’assassinat. I el següent conte, “L’home de gel”, parlaria de com la credulitat de la gent, la seva ideologia passa per sobre d’un cadàver “en un discret segon terme”.

El llibre ve a ser, doncs, un compendi de petites o grans mesquineses, humanes com l’“Enveja” que es té amb una amiga que té més èxit, que fa odiar-la fins i tot pel disseny del seu taüt. La realitat es menja la innocència, ve a dir en un altre conte, “Innocència”.

Per últim, l’últim conte, amb un títol, “Viananys”, que és un joc de paraules entre vianant i anys. La mort que ens apropa a la terra aconsegueix de fer volar la protagonista, que retrobarà la mare morta.

Algun cop he llegit que la poesia parla de tres temes bàsicament: de la poesia en ella mateixa, de l’amor i de la vida i la mort, que són el mateix. O sigui que el tema d’aquest llibre és més important que no semblaria. Allò que ens lliga a la terra més que res més. D’aquí la pluja fina que torna l’aigua a la terra al principi i al final de l’últim capítol, un final que encaixa amb tot el llibre.

TIBAU, Jesús Ma Una sortida digna. Valls: Cossetània Edicions, 2009

6.6.10

Mal de nit d’Antoni Mus

Que la nit hagi de ser associada a una cosa dolenta, és normal, en principi. Però com es diu en aquest llibre, per exemple, “l’amor es fa a la nit”, “les confidències es fan a la nit” (92). I és la nit que et fa esdevenir foll, que diu la cançó d’Adamo. La poesia té també el millor camp on desenvolupar-se en la nit. Sobretot de finals del segle XIX en endavant, la nit de l’abstracció contra l’empatia, la poesia contra allò prestigiós, contra les convencions de la vida, “l’obsessió de les coses” que diu a la pàgina 80.

Els protagonistes, Enric i Marta, antics amants, es retroben després d’haver experimentat amb la vida, una com a bibliotecària, l’altre com a director d’un banc, que odia la seva feina per tot el que comporta de falsedat. Ell era casat amb una dona que només pensava en allò material, fill inclòs, de la qual s’ha separat. El fet és que ell vol frenar una nova relació amb Marta, en la que no confia després del que ha viscut. El seu escepticisme el fa veure les coses amb el pitjor color: “les ambicions damunt les voreres caminant de pressa dins les carteres de mà”, “ el senyoret, ajupit, amb el jac esquifit i polsós, descomptant un altre jorn dels que li mancaven per la jubilació i per morir-se de fàstic” (103).

Només la infantesa salva de tot plegat, però ells no poden pas tornar-hi, la de “Esos días azules/ ese sol de la infancia” de Machado: “cap dels dos creim en el romanticisme ni en la tendresa que hem volgut demostrar aquesta nit” (107). És el mal de nit del títol, l’escepticisme més absolut que hi ha al fons de tot.

En conjunt, el llibre brilla pels experimentalismes gens forçats de les pàgines que deixa pràcticament en blanc, que intercala en la història de manera que el que diu s’entén amb més força, generalment el pensament d’ella, que sí que desitja de continuar la relació. I, sobretot, hi ha un fragment a la pàgina 12 que val per tot el llibre, carregat de lirisme, de lucidesa. La senyora em va semblar més ben construïda, amb un fil més clar, però aquesta història ve a ser un bon anticànon, d’un autor mallorquí que sempre té un nivell general molt alt.

MUS, Antoni Mal de nit. Barcelona: Edicions 62, 1981