La decisió de Brandes d’Eduard Márquez

És curiosa la semblança de paraules entre El silenci dels arbres, Cinc nits de Febrer, La decisió de Brandes i el mateix Georges Braque a qui fa referència: tots els títols i aquest personatge contenen els fonemes /br/ en un lloc o altre. Això confereix unitat a l’obra, que en ella mateixa conté molts elements repetits, sobretot la relació amb la pintura i la música, a més de les referències a la memòria, el desig de recordar i de ser recordat.

El protagonista, un pintor en temps de la Segona Guerra Mundial, alemany, es veu entre l’espasa i la paret quan Hofer, un personatge nazi li demana un quadre de Cranach que ell té a canvi d’un munt de pintures seves apropiades pel poder. Però és que el quadre de Cranach, que és una imitació, té un valor sentimental per a ell molt més important que el seu valor en diners: era de la seva mare. La decisió sembla ser escrita per endavant, però no com ho fa. Es tracta d’un David contra Goliat.

A la recerca de l’equilibri entre el tot i les parts, entre el tot “la força de les conviccions” (109), i les parts per “tots els camins equivocats, per totes les paraules no dites” (124). Tenim doncs “el centre on es creuen les línies que uneixen els vèrtexs de l’estrella”(124), aquesta és l’estructura de l’obra, segons l’autor, una rotació constant dels temes que tracta però amb el mateix nucli, com els pètals d’una flor o les arestes d’un ventall. Brandes s’allibera de tota la misèria de la seva vida amb la seva decisió. S’allibera de la seva feblesa, covardia o por, la que solem tenir tots, però “de vegades ens en sortim”, que diuen els Manel.

El llibre, amb tota la seva duresa, que no n’escatima gens, al mateix temps és molt líric: de l’estructura duríssima a les puntes carregades de poesia. Com Gaudí, que diuen que va de l’ornament a l’estructura i de l’estructura a l’ornament. Exemples de lirisme: “El pare afirmava que podia reconèixer els arbres pel so de les fulles” (29): això estaria relacionat amb El silenci dels arbres, i és com dir que és un “cognoisseur” dels arbres com ho podria ser metafòricament de l’art, que només el percebria a través del moviment de les fulles, allò més profund en el més superficial.

En relació amb l’art: “cap llibre no m’ha obert tantes portes” (112) com D’allò espiritual en l’art. La vida interior d’aquest autor, d’aquest llibre, s’ofereix al lector de mala gana, el qual ha de fer un cert esforç per aprofundir-hi, per captar l’estructura i els matisos de la seva estrella de sis punts, amb un color diferent per a cada tema. És curiós això que tracti de donar un color a cada vivència, com qui atribueix un color a un número. “De quin color és l’insomni? I la por? I la tristesa?” (22). Hi ha un passatge que també val la pena de retenir: “Com la dona agafada al telèfon de la veu humana, em sento com si algú hagués tallat el tub d’escafandre que em connecta amb la superfície” (18). Quan et quedes sol és fàcil que t’aferris al telèfon (o a internet), per sobreviure.

Com que “un dibuix no és forçosament més bo perquè hi treballis dos dies” (61), l’obra no és massa llarga, ni cansa. D’escriure en sap una estona llarga, l’autor. La coincidència de les lletres dels títols de les seves novel·les coincidiria amb la idea de la rotació-repetició de temes de l’estructura d’aquest llibre: cada novel·la conserva el núcli bàsic de la seva obra.

MÁRQUEZ, Eduard, La decisió de Brandes. Barcelona: Empúries 2006

Cinc nits de febrer d’Eduard Márquez

Ens trobem amb la descripció molt lírica d'un amor perdut, entre dos personatges d'un país estranger, Sela i Lars, perquè ella és misteriosament morta en suïcidi. En les cinc fredes i inquietants nits de Febrer (cinc capítols del llibre), Lars es dedica a investigar el que ella ha deixat a casa seva: gravacions i escrits que volen perllongar la seva memòria artificialment. La història, relacionada amb la malatia de l’Alzheimer que ella vol com prevenir amb els senyals que deixa, no compta massa, l’important són les connexions que suscita en el cap del lector.

Per exemple respecte el primer capítol: quan tots dos observaven les motllures i les esquerdes del sostre, tot imaginant-se "Núvols o contorns. Com ombres xineses que hi haguessin abandonat un traç de la seva existència fugissera per vèncer l'oblit i perviure" (21): és talment com ho fa la mateixa obra literària, que fixa l'instant. Com el punt de llibre que ella col·locava de manera especial en el llibre, que també és una cosa que fa que ell la recordi, com un punt en la seva vida. Sempre penso que, quan estic ficada en un llibre, no m'agradaria de morir sense haver-lo acabat. “Quanta esperança no hi posem , en aquest gest”, he llegit en un fòrum de llibres, el de marcar la pàgina amb un punt, com si la vida sempre continués.

Al segon capítol: "Ara no sap què esperar, com llegir la lletra petita del que ha vingut a fer" (27). En el pot petit hi ha la bona confitura, en la lletra petita se sol amagar el més rellevant, però també el més difícil de llegir, imatge del que tenim a l'inconscient.

Hi ha una sèrie de repeticions curioses, com en música: "La remor esmorteïda d'una ràdio, d'una cisterna, d'una porta que es tanca": com la vida que se'n va. "Cendra. Pols": referència bíblica a la mort també. "Tinta, duna": la seva escriptura seria com un desert, per inabastable, i perquè ja és morta. La repetició d'aquestes i d'altres paraules és un joc amb el tema del llibre, la memòria: també l'escriptor vol recordar i ser recordat, per això escriu.

"La vida és massa curta per resignar-se" (45): em sembla una frase molt bona, digna de fer-ne molt de cas. Si la vida fos eterna no caldria esforçar-se, ja acabaria arribant tot. "a vegades, encara que no et facin cabal, l'amor no deixa mal regust” (62), crec que és un regust superior a la majoria de les relacions que puguis tenir, i és quan potser estimes de veres.

"no reconeixia el seu reflex al mirall" (65): aquest tema de l’Alzheimer és molt angoixant. A qui li agrada de viure en el passat, o bé aquell qui fa servir la memòria per interpretar o crear, no li podria passar res de pitjor. El mirall és una imatge de la identitat d'una persona. "Vull evitar com sigui l'esvaïment del meu passat": això sí que és un tret de la seva personalitat, de la seva identitat, per cert.

La lletra d'un personatge és com la seva veu: "Rasposa, plena d'arestes, gairebé dolorosa" (76): quina sinestèsia! És realment un llibre breu, però molt dens, molt poètic.

"El que dóna veritable sentit a la trobada és la recerca" (José Saramago), cita del principi del llibre: amb la recerca de la memòria, per exemple, quan es vol tenir una idea creativa. Només Déu, si existeix, ho pot saber tot d’entrada. "Només escric per mi. Per trobar el lloc de les coses i deixar pistes per tornar-hi" (88): com fa amb el punt del llibre, Sela deixa senyals en la seva vida per poder recuperar-la. Però: "vaig copsar tota la grandiositat de la meva insignificança" (107) diu el protagonista que va sentir en observar el cel estrellat: les persones solem ser una cosa molt gran en una de molt petita...

De l'últim capítol, enmig del misteri que l'envolta, ressalto: "un flascó de perfum, un ram de flors envasat al buit" (114): són el mateix concepte de preservació del passat, d'una olor (gessamí, per exemple), o d'una flor caduca, en definitiva.Tot és volcat en el passat, en Sela, no s'hi troba gens de futur: "tinc la resta de la meva vida per habitar la teva memòria" (120).

Sela, en part, es pot matar per no viure el deteriorament de la vellesa, simbolitzat en l’Alzheimer. En qualsevol cas, és un suïcidi literari. El final, tot el llibre és obert. Així com en aquesta obra es veu com l'art necessita del passat, dels records, per funcionar, he llegit, per altra banda, que l'art s'anticipa al futur, l'altra cara de la moneda.

MÁRQUEZ, Eduard, Cinc nits de febrer. Barcelona: Quaderns Crema, 2000

El silenci dels arbres d’Eduard Márquez

Aquesta imatge del títol faria referència a: “no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres”. Allà on comença l’art, que és com el vent que no es veu, però que fa moure les fulles dels arbres, per això sabem que hi és. I és que l’art hi és fonamental, en aquesta obra, en relació o contradicció amb l’amor. La història hi és interrompuda intermitentment per les cartes d’amor dels familiars empresonats en una ciutat assetjada. Símbol de la força de l’amor contra la guerra. De la mateixa manera com l’art del violí és símbol del valor de la creació contra la destrucció.

“Les detonacions esquincen el silenci del capvespre”, una cosa molt dura trenca el lirisme de la paraula “capvespre” (15). “Els violins sempre amaguen tresors –sempre, sí, però a vegades no som capaços de descobrir-los”(35), això no és ben veritat, així com no sabem descobrir-los, els tresors, a vegades no hi ha res a descobrir. O des d’un altre punt de vista: “qualsevol cosa amaga un tresor”, dirà un personatge cap al final (112). “Ara que he de viure sense tu, renego dels boscos, dels vins, del mar i del vent, de la nit i de la lluna”: em recorda els versos de W.H.Auden: “No vull estrelles, ara, feu-me negra la nit,/ enretireu la lluna, desarboreu el sol,/ buideu el mar, desforesteu els boscos,/ perquè ja res pot dur-me res de bo”.

“La guerra treu el millor i el pitjor de les persones”, el millor es veu en les cartes que surten entremig de la història, capítol sí, capítol no. “El que sento per tu em fa diferent: m’ajuda a no defallir” (121), la guerra, com els camps de concentració, unifica, l’amor distingeix.

Hi ha dos personatges, mare i fill, que tenen la mateixa tendència a posar l’art per sobre de les relacions personals i l’amor. La importància de la música, a través del mite d’Orfeu, podria veure’s reflectida en la història, en el personatge d’Amela Jensen, que crec que perdrà definitivament el seu amor, en fer-li fer una mostra d’afecte, com ho fa fer Eurídice a Orfeu, que es gira a mirar-la i la perd (92). Això darrer és una imatge que surt a l'obra, i que jo connecto amb el que li passa a Amela.

Hi ha una història preciosa protagonitzada pel guia del museu de la música, que continua amb la seva feina, tot i que el museu és buit, i, com ressalta el narrador moltes vegades, amb les finestres sense vidres. Símbol de l’interior desprotegit davant l’exterior agressiu. Els arbres també hi surten més vegades, en aquesta obra. “Els arbres talats”, o bé al final “arrelada” (com un arbre) “per sempre al fons de la memòria” (140).

“Torna’ls la vida que t’han regalat”(138), diu el guia del museu a Andreas Hymer, en relació als violins, que en ser tocats recorden l’arbre d’on van sortir. De la mateixa manera com un llibre et fa vibrar per la vida de l’autor que habita en ell, per les vides, en aquest cas, el lector torna la vida als seus personatges en llegir.

Es tracta d’un llibre curt, el.líptic, que solapa les escenes, es llegeix d’una tirada, i cal fer-ho, per no fer-se un embolic amb les històries, en definitiva, molt emotiu.

MÁRQUEZ, Eduard, El silenci dels arbres. Barcelona: Empúries, 2003