1.6.15

El fill del passador. Entrevista a Jesús Bonals en relació al seu darrer llibre




El tema de les xarxes de passadors que operaven al Pirineu és el “desencadenant” de la primera novel·la per a adults de Bonals, autor reconegut en l’àmbit de la narrativa juvenil. Davant la vida del pare durant la guerra civil espanyola ha tingut sempre molta curiositat, però molt pocs detalls. “Sé que en comptes d’incorporar-se a files quan el van cridar es va amagar al Solsonès, on transcorre l’acció del llibre, i sé que es va dedicar a passar gent per la frontera.” Poca cosa més. El pare no li va arribar a explicar res abans de morir –com al protagonista de la novel·la– i el padrí, diu, “sempre que preguntava em responia: ‘A tu això no t’interessa’, i prou”.

En aquesta ignorància, en aquesta curiositat, va trobar impuls l’escriptura d’una novel·la en què ha invertit prop de vint anys. “Però si algú es pensa que és la història del meu pare va molt equivocat”, adverteix. Perquè la peripècia del passador mai no ha arribat a reconstruirla. Ni tan sols ha trobat fils per estirar en les recerques d’altres publicades fins ara. Recerques que intenten trencar un silenci sòlid. “Quan es remena surten temes delicadíssims. Hi ha allò dels judicis sumaríssims i de qui va testimoniar. Molt delicat i per això hi ha un silenci tan gran”, argumenta l’escriptor.

Ell només ha aconseguit visitar el lloc, a Odèn, on el pare es mantenia amagat i on ocultava els refugiats. O saber que de tant en tant apareixia per casa i s’estava a l’habitació, construïda a les golfes –com la que surt a la novel·la–, en estades que fins i tot els germans ignoraven.

PEL PONT D’ALÀS

I a la ruta que emprava el passador apareixen referències a Concert per a la mà esquerra: els protagonistes passen pel pont d’Alàs i Bonals està bastant convençut que va ser el trepitjat pel pare. Un pont aleshores construït de ferro, el que volarien els rojos en la retirada.

Que Bonals publiqués aquest debut a la narrativa per a adults a Editorial Andorra era quasi de calaix. “En primer lloc, em feia molta gràcia perquè Andorra té molta presència al llibre”, admet l’escriptor, que puntualitza que finalment tot va lligat gràcies a una coneixença: Txema Díaz-Torrent, membre del col·lectiu Portella, que el va encaminar al segell del Principat. On van acceptar l’original quasi a la primera ullada, per com els va convèncer.

L’acció està narrada en un llarg discurs-riu que flueix endavant i enrere en unes imaginàries cintes gravades i una gernació de personatges als quals de tant en tant es fa difícil de seguir la pista: per ajudar el lector, el llibre va acompanyat d’uns quadres genealògics. Aquesta aparent complicació (en realitat, la lectura avança amb fluïdesa) va tirar enrere algunes editorials, reconeix Bonals. “Deixi’m dir que sí, que potser els lectors professionals aquests que tenen cobren poquet i per això s’ho miren per sobre, algú m’ho va rebutjar perquè no té diàlegs amb guionets”, ironitza.

L’autor defensa l’estructura complexa i el mètode narratiu triat: “A mi em semblava que és així com havia de ser: algú que recollia la història amb una gravadora.” Era conscient de la dificultat, sí, “però estic segur que quan passes de la pàgina 50 el llibre t’ha enganxat”. I cadascuna de les cinc parts, puntualitza, acaba “en punta”, amb prou intriga per obligar a seguir.

Bonals buscava “un bon lector, un lector de qualitat”. Atent a les nombroses referències culturals, socials i històriques que, al rerefons, dibuixen la Catalunya que va des de la Segona República fins a la Barcelona olímpica del 1992. Referències als morts de la revolució anarquista, al maquis, als equilibris i canvi de jaqueta del franquisme el 1949, a mossèn Xirinacs –pacifista i independentista durant la transició–, a l’atemptat d’Hipercor o al cas Banca Catalana. Un cas que “va tenir gran transcendència política perquè Pujol aconseguís les majories” i que “torna a estar d’actualitat: veiem què passa amb els bancs amb dificultats i la gent traient-ne diners”.

Publicat al Diari d'Andorra de l'11 de maig del 2015