30.1.08

Cendra per Martina de Manuel de Pedrolo
Aquest és l'anticànon més dubtós que he fet fins ara, dubtós en què gairebé no se'n pot considerar, perquè Pedrolo, malgrat tot, és conegut. La força amb la que és escrit –que no minva ni un cop has llegit el punt de vista sobre la història de l’Adrià, ja que no pots deixar de llegir els altres dos punts de vista del triangle amorós, el de la Júlia i el de la Martina- és tal que tampoc minva en fer una segona lectura. El text té força, és viu, per si mateix.

Adrià és qui té relacions amb dues germanes, primer una d’elles, Júlia, presentada d’una manera un punt maniqueista com a la dolenta, gelosa per haver estat substituïda per Martina. De totes maneres, el funcionament de l’obra fa que no se la vegi tan dolenta quan és ella que parla. Hi ha la opinió de l’un, l’opinió de l’altre, i la veritat. Però el mateix autor es decanta per la pobra Martina, amb el títol, i també perquè és l'última que parla.

Adrià, a més de ser un purità, tal i com diu Júlia, té un concepte de la dona molt masclista. Ell pot haver tingut relacions sexuals, ella no. I al final tracta Martina d’una manera molt inhumana, que només s’entén perquè funcioni la història. També el que li passa a Martina és un xic rocambolesc, però molt millor que el que es veu en moltes telesèries. És difícil d’entendre el seu obstinat silenci davant el que li succeeix.

Tot i que és una obra psicològicament molt ben construïda, gairebé es podria dir que és d’acció, amb molts diàlegs amb suc, sempre d’un alt nivell literari. La part que conté més reflexió és la d’Adrià. En concret, les reflexions que genera en ell el fet d’haver anat a la guerra, experiència frapant, segurament molt autobiogràfica. És com si amb la guerra ell hagués mort, tot i salvar la vida, la seva vida no té el mateix sentit, els seus afanys posteriors no tenen valor, les alegries, els sofriments, desapareixen davant la idea de la mort. La guerra vindria a ser el món vist des de l’abstracció com en el quadre de Guernika; el que vindria després, l’adhesió a la vida, l’empatia. Tot i que els primitius tendeixen a l’abstracció perquè no entenen, no es troben bé amb el món, Wilhelm Worringer diu a Abstracció i empatia que “l’angoixa no era abans del coneixement com en l’home primitiu, sinó que era superior a ell”(157). Perquè el món no deixarà de ser misteriós per molts coneixements i avenços que tinguem, i el segle XX hi ha hagut un retorn en art a l’abstracció precisament per això, per tots els coneixements que tenim, que no serveixen de res a l’hora de la veritat. “Era com si pensés en algú altre, més jove i inexpert que jo, algú contra l’impuls vital del qual no valien raonaments i exemples, ni aquell espectacle d’un camp cobert de cadàvers adolescents”(111), algú primitiu, rebel, infantil fins i tot, però al qual no li cal l’experiència per saber que el món és un garbuix inconnex.

“Però cal viure, cal viure mentre som aquí. I la Martina era la meva manera de viure”(126). Hom es casa, té fills, prospera, té èxits, però sempre són troballes transitòries, raó per la qual no té sentit viure més que menys, segons l’Adrià. L’únic que queda de debò és la mort. Martina dirà més tard: “ ja no em podia sentir arrelada a l’existència, perquè les meves arrels s’alimentaven en l’amor”(396), per tant l’empatia s’esvaeix també per a ella en aquest cas.

És sorprenent, però per a Júlia l’escriptor també ha reservat (en un registre diferent per a cada protagonista) una qualitat literària, poètica fins i tot, en fragments com aquest: “Només aquella sensació de ser colpejat de traïdor, a dins, una cosa d’antuvi petita, però que ràpidament s’anava fent gran, una cosa que desbordava d’alegria, de joventut. Una cosa tan jove com els meus disset anys que l’havien estimat”(229). I és que, si alguna cosa se li pot retreure a Martina és la seva falta d’humanitat en presentar-se a casa dient que està enamorada de l’antic promès de Júlia, com si res. I Júlia funciona com l’envejós: encara que jo no ho pugui tenir, que tu tampoc no puguis tenir-ho.

En conclusió, es fa difícil de creure que Adrià estimi prou cap de les dues germanes, mentre que elles dues –sobretot Martina amb el seu “amor sense reserves”(312)- sí que tenen una gran passió, l’una més del cos, l’altra més espiritual. Que Adrià no estima prou, es veu sobretot en la seva opinió sobre les relacions anteriors de la seva parella, opinió que no deixa de sorprendre i pertorbar, per molt puritana que pugui semblar, perquè n’hi ha més d’un que pensa així encara. És la seva condició sine qua non, i tot i el seu ardent desig de casar-se està misteriosament determinat a no fer-ho.

Pedrolo, Manuel de, Cendra per Martina. Barcelona: Edicions Proa, 1980.
Worringer, Wilhelm, Abstracció i empatia. Barcelona: Edicions 62, 1987.

1 comentari:

Rosa M. ha dit...

Gràcies per la invitació. He llegit el teu comentari i em sembla molt encertat. Si aquest llibre el llegeix algú de menys de 30 ó 40 anys, el trobarà exagerat, de ben segur però jo que ja en tinc vora 70, recordo força de quan ens alliçonaven per a viure en una societat masclista com la que trobem a "Cendra per Martina". A l'home se li permet tot,ens deien.
Dels protagonistes, tu ja n'has donat una bona referència però pensa que, generalitzant, són el reflex d'aquella primera postguerra on la societat, forçada o no per les circumstàncies, va recular en el temps. Quants anys es porten amb "Les algues roges?. Si la societat dels anys 20 ó 30 hagués pogut evolucionar sense traumes, aquest llibre hauria estat impensable.