tag:blogger.com,1999:blog-68883281556967507402024-03-14T12:24:37.737+01:00AnticànonsHelena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.comBlogger86125tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-2918550359754918342022-11-09T17:52:00.000+01:002022-11-09T17:52:12.712+01:00Primera part<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrp8Q3DQxeOx_O0YLomEQCc94DNs6Sw0z0wzdxNVx7HaRvQTLqi65i_AIJdLCQdNvvHl4DFIB4emYLrb1Bu5DjjHh3txkUwbGKy1R3zkwZK6kwh9SKekIh6QPJ3rtwCBzdmrDnY8V4HxEwPjBDsld396X4rqsYYNJMCPLJbbG_-oWXk0fP73IRJRGjdw/s354/Primera%20part.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="354" data-original-width="229" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrp8Q3DQxeOx_O0YLomEQCc94DNs6Sw0z0wzdxNVx7HaRvQTLqi65i_AIJdLCQdNvvHl4DFIB4emYLrb1Bu5DjjHh3txkUwbGKy1R3zkwZK6kwh9SKekIh6QPJ3rtwCBzdmrDnY8V4HxEwPjBDsld396X4rqsYYNJMCPLJbbG_-oWXk0fP73IRJRGjdw/s320/Primera%20part.jpg" width="207" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">El títol d'aquest llibre em recorda les paraules recollides per André Maurois a <i>Un art de viure</i>, on una dona diu que va estimar un home i ell la va estimar, i amb això ja tenia la seva part (de felicitat) a la vida. Com aquesta <i>Primera part</i>, la de tots els primers i grans amors que no només són insubstituïbles sinó que omplen tota una vida, més enllà del temps que hagin durat. Un títol originalíssim i molt ben trobat, doncs. "Que nunca segundas partes fueron buenas", però malgrat tot la vida continua. "Jo també he estat feliç" és la traducció del <i>Et in Arcadia ego</i>, d'algunes obres clàssiques, que aquesta obra tan autobiogràfica em recorda.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">A banda de l'amor, el gran tema d'aquest llibre és la malaltia, sigui la tuberculosi incurable en aquella època, o la malaltia mental, que no m'agrada com és abordada, en una època que no se sabia el que se'n sap ara, i que s'anomena "histèria" en el llibre. "Els malalts són els qui més troben qui els vol" (149): perquè estimar algú malalt és estimar de debò, com ho fa Helena, la protagonista que escriu en primer persona. "El sofriment és el millor mestre"(212), és una afirmació sàvia.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">En definitiva, una obra que és un anticànon digne de recuperar, tot i que no és un llibre per a golafres. És escrit amb una sensibilitat molt especial. La d'una dona feminista que sap molt bé quan estima i quan no, que no coneixerà el seu estimat en la vellesa deteriorant perquè no hi arribarà pas mai. Una petita joia, aquesta novel·la, encara que té gairebé quatre-centes pàgines.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">SUÑOL, Cèlia <i>Primera part</i>. Martorell: Adesiara editorial, 2014</span></div><br /><p></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-84166036461437985342022-10-21T15:27:00.004+02:002022-10-21T15:27:50.830+02:00La darrera participació a TV L'Hospitalet, parlant dels anticànons del meu club de lectura.<div id="embed-alacarta-97060"></div>
<script data-container="embed-alacarta-97060" data-src="63525891a756501d0c9aad5c" src="https://www.alacarta.cat/js/embed.js"></script>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-89855421279221526462022-07-26T12:54:00.002+02:002022-08-09T18:59:14.339+02:00I ara què, homenet?<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi65Rkpq4WdXvCAAKNdlMfu9FFkP0hewf5zjtwkISRfWPD2DcWP3QSJRzdbwO4l1eMbJFwHupbp5uAwlGpfke1pcmIqgywq1ZDxPK7Z86Zb2mgrh9Z505caKdrD9XrRDH_irnbC4lC8p2Jn8eoJT85phJiO1KEuHq52mpqen7FVIo-FwS00EYLa0ATPtA/s255/homenet_boG.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="255" data-original-width="170" height="255" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi65Rkpq4WdXvCAAKNdlMfu9FFkP0hewf5zjtwkISRfWPD2DcWP3QSJRzdbwO4l1eMbJFwHupbp5uAwlGpfke1pcmIqgywq1ZDxPK7Z86Zb2mgrh9Z505caKdrD9XrRDH_irnbC4lC8p2Jn8eoJT85phJiO1KEuHq52mpqen7FVIo-FwS00EYLa0ATPtA/s1600/homenet_boG.jpg" width="170" /></a></div><p><br /></p><p><span style="font-size: medium;">Una història realista i idealista alhora. Narrada de manera esplèndida, mostra les dificultats de supervivència d'una parella jove a l'Alemanya dels anys 30, tot i que s'estimen molt. Amb dos sobrenoms: "Xaieta" ella, "nen" ell. De fet el protagonista es diu Hans com l'escriptor. Ningú que no hagi tingut problemes econòmics algun cop a la vida no pot projectar-se en la història com cal, però. </span></p><p><span style="font-size: medium;">Sembla que ells dos siguin pràcticament els únics personatges amb bondat de la novel·la, a més a més. "La Xaieta agrada a totes les bones persones" ( 233). El moment més emotiu és quan ell li proposa de casar-se: "Com si tots els arbres de Nadal de la seva vida s'haguessin encès de cop dins seu" (16). </span></p><p><span style="font-size: medium;">El motor de la història, la dificultat de guanyar-se la vida per a la parella i el menut que esperen, topa constantment amb la tendresa entre ells dos: "com una lluent vena de plata que penetrés dins la més negra de les pedres" (338). Però, igual com a <i>Oi que maten els cavalls?</i>, sembla que sigui impossible de surar per a ells dos, el que és especialment dur per a ell, perquè és un home. "La pobresa no és solament misèria, és també un crim que es castiga. La pobresa és una màcula, la pobresa és sospitosa"(382).</span></p><p><span style="font-size: medium;">Una característica especial del llibre són aquests títols que expliquen per sobre el que passarà a continuació, semblen el "continuarà" que diuen algunes sèries. Aquest autor és un bon anticànon, va ser un èxit a partir del 1932, i ara no se'n parla. Va publicar més llibres que es troben en català a la mateixa editorial que aquest, sembla que tots amb aquest realisme objectiu. <i>El malson </i>i <i>Irreversible </i>dos d'ells. Aquest llibre és magistralment ben escrit, reitero, i el tema és molt original i enganxador per poc que hagis patit en aquesta vida com els protagonistes. He plorat amb sinceritat al final, un final que és massa injust.</span></p><p><span style="font-size: medium;">FALLADA, Hans <i>I ara què, homenet?</i> Barcelona: Edicions de 1984, 2009</span></p>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-55604000856180614282021-09-25T16:04:00.003+02:002021-09-25T16:15:08.331+02:00Club de lectura<div id="embed-alacarta-25297"></div>
<script data-container="embed-alacarta-25297" data-src="614ca6e1c226582d78fa2f20" src="https://www.alacarta.cat/js/embed.js"></script><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><br /><div><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Presentació del club de lectura sobre Anticànons que porto jo a la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet, el darrer dijous de cada mes. Hi sou convidats!</span></div>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-24456369437506970042020-03-28T13:33:00.005+01:002020-03-28T13:35:26.725+01:00Secundina i acció!<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwxtDyQTd7g6aebisY3ma8jinZkIzfY0TeTOXYAryYrSZKBVL7MpG-wa6j-373GTr9PD9dMWMYMg60nePgbZC6zg6RfBovQNLQmxYuYOufr5Rjh95r827lkz9sks6zgEeQgK9WRL0qnrQ7/s1600/Secundina.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="485" data-original-width="328" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwxtDyQTd7g6aebisY3ma8jinZkIzfY0TeTOXYAryYrSZKBVL7MpG-wa6j-373GTr9PD9dMWMYMg60nePgbZC6zg6RfBovQNLQmxYuYOufr5Rjh95r827lkz9sks6zgEeQgK9WRL0qnrQ7/s320/Secundina.jpg" width="216" /></a></div>
<br />
<br />
<br />
<span style="font-size: large;">Aquesta peça de teatre és la continuació de <i><a href="https://ecosesent.blogspot.com/2015/04/petites-histories-al-repla-de-lescala.html">Petites històries al replà de l'escala</a></i>, i del <a href="http://www.mariavilanova.cat/">blog</a> de la Secundina, la protagonista que ens va presentant les diverses històries dels veïns de la casa d'on és portera. De cara a la televisió que s'ha proposat entrevistar-la.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Algunes històries són calcades, i d'altres l'autora les ha modificat. Però totes tenen en comú la murrieria dels personatges per aconseguir els diners o bens materials que desitgen. És, com sol ser-ho la Maria Vilanova, un llibre àcid, satíric, exagerat per arribar al lector, que a vegades fa riure.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Diu la Berta: "De què? De què? Però què collons et passa? Que estàs dormint la mona?" I contesta la filla: "(saltironant i fent cantarella.) Que estàs dormint la mona, que estàs dormint la mona" (37). Això és un exemple mordaç de com solen ser les criatures de malicioses, gens innocents.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">La Secundina és sàvia: "Ja és ben bé que amics i parents, pocs i de lluny!" (46). És molt divertit quan el bé material desitjat és "un cotxe de luxe daurat espurnejant equipat amb dues cadiretes de criatura entapissades d'escai, a imitació pell de lleopard, a un preu molt assequible": sobretot "pell de lleopard", més hortera impossible!</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">L'obra és presentada en dues parts dins l'escenari, ara parla la Secundina, ara parlen els veïns protagonistes, per això es diu <i>Secundina i acció</i>. Els que coneixem la Maria Vilanova i Vila-Abadal hem tornat a gaudir amb una nova obra seva.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria <i>Secundina i acció!</i> Barcelona: Témenos Edicions, 2020</span>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-57038782865114157602019-06-30T12:42:00.000+02:002019-06-30T12:42:05.169+02:00La millor nit de la teva vida<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiQ6lXbrhPdZwUOuucGAInzkwcpxHeMYMGedfcyNsHtxjZrH7SOza-YVCcZNn8OIg4fOcqCoaRP073KBqopeVuk-Vvl0ha9mdDKmFR13Kq6uX9BrJ0BGByaAOG4ToXXIlK5aJtOQIVIKihI/s1600/La+millor+nit.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1429" data-original-width="1013" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiQ6lXbrhPdZwUOuucGAInzkwcpxHeMYMGedfcyNsHtxjZrH7SOza-YVCcZNn8OIg4fOcqCoaRP073KBqopeVuk-Vvl0ha9mdDKmFR13Kq6uX9BrJ0BGByaAOG4ToXXIlK5aJtOQIVIKihI/s320/La+millor+nit.jpg" width="226" /></a></div>
<br />
<br />
<br />
Aquesta obra de teatre, amb un plantejament, un nus i un desenllaç entrelligats com els seus tres protagonistes, té un plantejament rodó en ella mateixa i en la rodonesa, l'evolució psicològica d'ells tres. És molt realista, i dura, no és del que qui escriu això té més per costum de llegir, però es llegeix en una tarda, és d'una concisió i força innegables.<br />
<br />
M'agrada, pel que fa a l'estil, quan un personatge no acaba de dir el que anava a dir i només hi ha una barra en diagonal: "Que no t'hauria d'haver dit que fa tant de temps que/", per exemple. Em recorda una tècnica d'un escriptor ben diferent, Ramon Folch i Camarasa, "Oh, res de greu, només una mena de.", dins <i>Testa de vell en bronze</i>.<br />
<br />
Aquesta obra fa pensar en allò que quan es diu que la gent menteix és que bàsicament menteix sobre l'amor, que deia Gore Vidal en un article. També em recorda l'obra de teatre <i>La ronda</i>, d'Arthur Schnitzler, pel principi i final connectats, en què el personatge del principi s'ho fa amb algú altre, que al seu torn s'ho fa amb algú altre, fins que el darrer s´ho fa amb el primer de tots. "Ho fan com animals i quan han acabat no volen saber res de l'altre", deia la Lili, una protagonista de <i>Una princesa a Berlín</i>, d'Arthur R. G. Solmssen,<span style="color: #555555; font-family: "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white;"> </span></span>referint-se a <i>La ronda</i>. També aquí el sexe és molt descarnat, de tan carnal com és. Jo crec que una veu femenina no hauria estat mai tan provocadora, trasbalsant, només ho pot haver escrit un home, això.<br />
<br />
Com diu en un moment determinat un dels tres personatges, la Sílvia (que pot ser un joc de paraules amb el cognom de l'escriptor?): "Si una comparació està suada és perquè es fa servir molt. I si es fa servir molt és perquè serveix". Una de les coses suades és que l'enamorament dura dos o tres anys màxim. El despit del Marc amb la Marta quan el deixa el porta a dir: "A partir d'ara, ni patiré buscant el millor, ni patiré evitant el pitjor. Viuré còmodament en un feliç terme mig". Com si fos possible. La vida és una roca de duresa envoltada de vels de felicitat, ens deien a la carrera.<br />
<br />
Sigui com sigui, el talent d'aquest escriptor és innegable. Podria ser la millor obra de la seva vida, sense cap dubte. He publicat aquesta ressenya al meu altre blog <i><a href="https://ecosesent.blogspot.com/2019/06/la-millor-nit-de-la-teva-vida.html">L'eco se sent</a></i>, i aquí, perquè s'hauria de rescatar de l'oblit del fet que només l'hagi pogut trobar al magatzem de la meva biblioteca.<br />
<br />Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-59242915681732299462019-01-26T17:09:00.003+01:002019-01-27T12:21:33.778+01:00El meu sisè blog<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhE4WzMm-sGS9mt8OIUxh_lJIaRxGEhYeZJr_9fx-zgtjth2qed7dcGy7Hbf_UQcwK2K25hybnWRUNWqb2-lHepImgA8PGqghh5O4W_81nRgR9gjTyZNhMJUKFOM4L2Dmmy4bCWY9Nu7grW/s1600/Finestra+a+la+lectura.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="828" data-original-width="1581" height="334" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhE4WzMm-sGS9mt8OIUxh_lJIaRxGEhYeZJr_9fx-zgtjth2qed7dcGy7Hbf_UQcwK2K25hybnWRUNWqb2-lHepImgA8PGqghh5O4W_81nRgR9gjTyZNhMJUKFOM4L2Dmmy4bCWY9Nu7grW/s640/Finestra+a+la+lectura.jpg" width="640" /></a></div>
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Aquest
nou blog és tancat, però admet els vostres comentaris. És un blog de
prescripció literària que he fet per la biblioteca on treballo. Si
cliqueu sobre cadascuna de les respostes us sortiran les cobertes dels
llibres que recomano. A vegades la relació és superficial, d'altres molt
profunda.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><a href="https://qproust.blogspot.com/">Aquest</a> és l'enllaç.</span>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-38156989881912036442017-07-14T13:59:00.002+02:002017-07-15T22:14:09.284+02:00Els cercles concèntrics<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgHtwUmccryr66PutLjOq7X2RHuhT24GOZ1rIaZKaXFDxG6DS8q7CxbGpcEUIEVVbXu9TS7mydjKqOWN3hzcPLC-3WJRLq6WrC5UaxR2_ENDEEjJacdotY8n9wKNyjKK3WZrBK9e94n2Oos/s1600/Els+cercles+conc%25C3%25A8ntrics.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="680" data-original-width="425" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgHtwUmccryr66PutLjOq7X2RHuhT24GOZ1rIaZKaXFDxG6DS8q7CxbGpcEUIEVVbXu9TS7mydjKqOWN3hzcPLC-3WJRLq6WrC5UaxR2_ENDEEjJacdotY8n9wKNyjKK3WZrBK9e94n2Oos/s320/Els+cercles+conc%25C3%25A8ntrics.jpg" width="200" /></a></div>
<br />
<br />
<span style="font-size: large;">Cal no enganyar-se: aquesta novel·la és, de fet, un llibre de poesia. Amb la diferència, però, que l'estructura narrativa fa que no es pugui deixar. Un apartat et duu al següent, però si et deixes arrossegar i llegeixes com un golafre, corres el perill de perdre't tot el que hi ha "darrere les paraules", que diu Margarit.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Comencem pel títol: <i>Els cercles concèntrics</i>, manllevat de Vinyoli, poeta de qui la protagonista, narradora en primera persona, que és professora de llengua i literatura, n'està fent una tesi. Una tesi que creu que li treu temps de ser mare, de tenir descendència, tal i com es reprodueixen els cercles en l'aigua en llançar-hi una pedra. Però de seguida ens assabentem que no pot fer realitat la seva aspiració i ha d'intentar la fecundació in vitro, un tema que és present al relat fins al final. Amb uns salts en el temps, de l'adolescència en un poble fins al principi de la maduresa en aquest mateix poble, on la protagonista i la seva parella tornen un estiu. El "tot és lluny i a prop" (152), vers de Vinyoli que s'escau al que expliquem, a aquests salts en el temps. Diu la narradora:"les persones que coneixem es queden dins nostre per sempre més" (26), amb això nega que ens trobem sols malgrat l'absència de les persones que estimem. M'ha sobtat moltíssim aquesta frase.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">La sala d'espera del ginecòleg seria com una metonímia de l'espera de la protagonista per quedar embarassada. "El temps que un passa en les sales d'espera és un temps sense fets, inoperant, sense vida" (146). La bicicleta que ella tenia de petita al poble, que la seva parella prova que pugui tornar a fer servir, seria una al·lusió, amb els radis de la roda espatllats, a la infertilitat de tots dos. Quan ell prova de matar mosques amb un drap de cuina, recorda la dificultat de fecundar un òvul. I, sobretot, al final, aquest "paisatge que recorda Mondrian, potser perquè és una terra abrupta, sense transicions" (153), el paisatge que sembla eixorc i "serà vi" (154), que diu l'altre per animar-la.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Tot el llibre gira a l'entorn del desig de maternitat frustrat de la protagonista. Qui escriu això té un punt de vista absolutament diferent sobre aquesta qüestió: mai no ha volgut tenir fills. Potser per això ha gaudit amb aquest relat, que gira al voltant d'una temàtica complementària al seu punt de vista.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">CASAS i MATA <i>Els cercles concèntrics</i>. Lleida: Pagès editors, 2017</span>Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-87331296050005782212017-04-26T11:59:00.000+02:002017-04-26T11:59:06.257+02:00Abans que el teu record torni cendra. Ressenya de Jesús Bonals<br />
<img src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdk4bJ5JiIxi6vTByRQnW2xwo6qjR0KkbSDj8DAC3mIfNOY7FZfsGQUpwTJIibbkF5VNTv7DAO08NemORvEaSjlBDV7WC-Xp7wEIkQUp_QbU2-PcS-CJ9sXgB6pE9WWeftn3BpjRfupPd_/s320/Abans+que.jpg" /><br />
<br />
La temptació, que sempre tenim els ja granadets, de tancar-nos a rellegir les gran obres d’antany, és un error de dimensions colossals. En el nostre país, i també a tot al món, ara s’escriu més que mai, i, com no pot ser d’una altra manera, es creen grans obres que seria estúpid deixar-se perdre. És clar que també s’escriu molta palla, però enmig de la palla apareixen títols que et deixen bocabadat, com aquest ABANS QUE TEU RECORD TORNI CENDRA, primera novel.la de Maria Escalas, que ara que l’he llegit, em sabria molt greu haver-me-la perdut, per una errònia displicència davant les novetats.<br />
<br />
L’autora domina a la perfecció allò que és l’essència de la novel·la: la narració. Si a més hi ha unes gotes de d’emoció i de lirisme, que en aquest cas hi són ben presents, ja ens trobem davant d’una obra notable. Si a més l’autora domina el llenguatge, en aquest cas un català acolorit de mallorquinismes genuïns, especialment, en els diàlegs, ja hem arribat a l’excel·lència. Si a més l’autora coneix a la perfecció l’època -república, guerra i postguerra a Mallorca- i la descriu sense sectarismes però sense por de ser políticament incorrecta, hem arribat al capdamunt: a una de les millors novel·les catalanes dels darrers temps.<br />
<br />
S’ha d’advertir, de totes maneres, que aquesta extraordinària novel·la té alguns elements que a algun lector superficial el podrien desanimar: el protagonista principal és ¡un capellà!. La cultura religiosa, malauradament tan absent de les noves generacions, vessa per tots els porus de l’obra, per totes les pàgines del llibre. Un senzill exemple: ¿quanta gent sap què es el salpàs?<br />
<br />
La immersió en la Mallorca profunda que produeix en el lector el llenguatge mallorquí usat, que com he dit abans és un dels al·licients de l’obra, també pot ser un obstacle per a alguns lectors una mica distrets. Ara bé, la trama és tan rica i tan ben plantejada que, d’aquestes dues dificultats -i alhora al·licients-, el lector en pot prescindir sense problemes. Es evident que un coneixement religiós més complet per part del lector donaria profunditat a la història, igual com ho faria un bon coneixement de la varietat mallorquina de la nostra llengua. Però sense saber què és el secret de la confessió o sense consultar de tant en tant el DCVB per saber que vol dir, per exemple, què vol dir una “al·lota curra”, pel context s’entén tot i no cal interrompre la lectura.<br />
<br />
No pararia d’esmentar encerts, i encerts sorprenents. Un dels més difícils i més ben aconseguit, és la manera com s’intercala en la narració l’episodi previ de la guerra de ¡Filipines!. Poso el signe d’admiració perquè hom esperaria si de cas que el protagonista hagués anat a la guerra de Cuba, però no: ¡les Filipines!. Hom s’imagina, després dels dos o tres primers fragments intercalats al principi, que la història filipina ja està acabada, i que desapareixerà, però no: és un contrapunt que es manté sorprenentment fins a la darrera pàgina i contribueix de manera decisiva a aquella emoció lírica de què parlava al principi.<br />
<br />
Acabo, però encara hi ha una cosa més que no puc deixar al tinter. Tots els que ens hem interessat pel tema, central a la nostra història i la nostra realitat present com és la guerra “incivil”, coneixem força bé com van anar les coses a Catalunya, amb gairebé un equilibri de barbaritats comesos pels dos bàndols, -la revolució i la posterior "repressió”. Pel que fa a la resta de l’Estat, hem llegit molt sobre els assassinats i les penes de mort per raons polítiques que es van produir a la zona franquista, especialment a Andalusia i Extremadura, però ens falta, o em falta, una informació més concreta sobre altres zones de l’estat que des del primer moment van quedar al zona “nacional”. Havia sentit a parlar de Bernanos, i <i>Les grands cimetières sous la Lune</i>, i per tant sabia que a Mallorca hi havia hagut una repressió molt dura de tot el que fes olor d’esquerres, amb moltes víctimes, algunes amb un simulacre de judici, i d’altres sense. Però el llibre, que repeteixo no és en absolut un pamflet, m’ha fet comprendre millor que unes dotzenes de llibres d’història el que va passar en aquella illa. És tan viva la imatge que en transmet la Maria, Maria, Maria (si llegiu el llibre sabreu perquè ho dic tres vegades), -com en el cas de la mort del pobre Ventureta a <i>Les veus del Pamano</i>-, que podria ser que el lector no pogués resistir la duresa del relat i es veiés obligat a fer una pausa en la lectura per refer-se.<br />
<br />
En resum, un aplaudiment entusiasta per a Maria Escalas. No podia haver començat millor la seva carrera com a escriptora.<br />
<br />
<br />
<div>
</div>
<br />
<div style="-webkit-text-stroke-width: 0px; color: black; font-family: "Times New Roman"; font-size: medium; font-style: normal; font-variant-caps: normal; font-variant-ligatures: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; margin: 0px; orphans: 2; text-align: start; text-decoration-color: initial; text-decoration-style: initial; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;">
ESCALAS, Maria <i>Abans que el teu record torni cendra</i>. Barcelona: Ara llibres, 2016</div>
Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-58276097622672155622016-08-10T20:32:00.000+02:002016-08-31T15:57:01.422+02:00Flaixos de llum blanca<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1rShuMDeARbuBcMYJ6nnA31oi94DNoliYhZelb4ztFsoDqDQh1Rd6lsJUZUz3_iP_ooMzqNEMjFKUs5Lqy7W_UQ_Ps0G_wJvNyPOvcWYYkRvMdKefPnK-btPD3ZbkjYVxsKyNYbOtVBjl/s1600/Flaixos.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1rShuMDeARbuBcMYJ6nnA31oi94DNoliYhZelb4ztFsoDqDQh1Rd6lsJUZUz3_iP_ooMzqNEMjFKUs5Lqy7W_UQ_Ps0G_wJvNyPOvcWYYkRvMdKefPnK-btPD3ZbkjYVxsKyNYbOtVBjl/s1600/Flaixos.jpg" /></a></div>
<br />
<br />
Totes les malalties tenen estigma, totes les malalties, sobretot si són cròniques, són molt dures. Els escriptors que en parlen, sobretot si són ells qui les pateixen, sovint tendeixen a "sorprendre i pertorbar", que deia Oscar Wilde. A fer que el lector senti com si li passés a ell mateix.<br />
<br />
A mi aquesta història explicada en forma de petits relats metaforitzats<span style="color: red;"> </span>com a "flaixos de llum blanca", els del sostre d'un passadís d'hospital, per la lucidesa que desprenen, m'ha recordat el cas d'un familar proper. Que morí malalt de diabetis. Fa mal recordar-ho, perquè una embòlia, no ben diagnosticada, el va dur a la mort. Tot i que no m'agrada d'amagar el cap sota l'ala, sé que cal mirar qualsevol malaltia de cara a cara.<br />
<br />
En el magnífic llibre que ens ocupa, l'autora el que fa és literaturitzar la malaltia, com quan metaforitza la ferida oberta en un peu mitjançant un "pegot de quitrà" (78), que també s'ha de solidificar. Aquesta imatge, a més a més, presentaria les connotacions negatives del negre del quitrà. I a continuació compara els fantasmes dels dits extirpats, que encara sent com si els tingués, amb les cues de sargantana, que continuen vives després d'haver-les tallat. "Qui sap?", acaba dient.<br />
<br />
Qui escriu això fa temps que no pot dur sandàlies a l'estiu per l'obligació de dur plantilles per al peu. Potser això fa que entengui bé la manera com l'autora insinua que ella tampoc no en podrà dur més perquè ha perdut els dits del peu. Tot i el lleu sentit de l'humor, que és sempre present en tot el llibre, la constatació d'aquesta impossibilitat és ben punyent.<br />
<br />
És un llibre per ser llegit i rellegit, però amb la deguda calma, perquè és prosa poètica. Com cal mirar també les il·lustracions que acompanyen el text, molt artístiques, que no solen ser gaire literals, sinó que van més enllà. L'escriptora és l'esposa de Joan Peruga, autor de <i>La república invisible</i> (obra que vaig tenir el plaer i el goig de fer-ne una altra ressenya en aquest blog), i <i>El museu de l'elefant</i>. Un aplaudiment per a l'Editorial Andorra, que també ha publicat aquest llibre, i crec que es caracteritza pel bon gust en les seves publicacions, tant pel que fa als texts -el contingut-, com el disseny formal del llibre com a objecte.<br />
<br />
BURGUÉS, Pilar <i>Flaixos de llum blanca</i>. Andorra: Editorial Andorra, 2015Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-4742993966160581782015-09-06T15:10:00.000+02:002015-12-04T11:52:22.132+01:00El carreró contra Còssima<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwxhXql4XpGq9oJEt62nckN4ogcYWVpd2em0N1e1zhIW3TBwdTdFSUNfnUGKXMqCI5_AxqOvoCt6pUcxtqA45DrRNZBS0niXPuTSqiOMPsHXYTBW-3ePHnPPnRsgRn2nz6_fSgd-61eHXN/s1600/El+carrer%25C3%25B3+contra+C%25C3%25B2ssima.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwxhXql4XpGq9oJEt62nckN4ogcYWVpd2em0N1e1zhIW3TBwdTdFSUNfnUGKXMqCI5_AxqOvoCt6pUcxtqA45DrRNZBS0niXPuTSqiOMPsHXYTBW-3ePHnPPnRsgRn2nz6_fSgd-61eHXN/s320/El+carrer%25C3%25B3+contra+C%25C3%25B2ssima.jpeg" width="222" /></a></div>
<br />
<br />
L'autor d'aquest llibre, Joaquim Carbó, tot i els premis que va aconseguir en el seu moment (incloent-hi ser finalista del Premi Sant Jordi del 1966), va acabar dedicant-se sobretot a la literatura juvenil, per exemple <i>La casa sota la sorra</i>, perquè la seva obra per adults no va acabar de surar, malgrat la seva qualitat. Com la d'aquest llibre, una barreja de realisme i d'idealisme, aquest darrer el de la protagonista, la Còssima, enfrontada a un carreró de personatges hostils.<br />
<br />
Un carreró on arriba des de Sud Amèrica, on el seu pare, que l'acompanya, es va exiliar després de la Guerra Civil. Ella de seguida s'espavila i troba feina, però el seu pare no. Es refugien a casa la seva àvia, però de manera estantissa, amb el perill que els prenguin el pis quan l'àvia es mori. Aquesta situació de pobresa serà l'origen de la trama del llibre, que no vull desvelar pas. Només vull remarcar com aquest anticànon es fa ressò, a la pàgina 99, d'un altre gran anticànon, Folch i Camarasa. "No sabia que en Folch i Torres tingués un fill que escrivís tan bé...", diu l'àvia, tot recomanant <i>Adéu, abans d'hora</i> a Còssima. Un títol que seria un símbol del que passarà al capdavall. Més endavant també es parla de Calders i Rodoreda, que són tot el contrari d'uns anticànons.<br />
<br />
També al costat d'aquest carreró de mala mort, l'obra parla sovint del carrer Tuset, de les seves botigues, del seu progrés; és un element, en l'any 1969 en què es va publicar aquest llibre, que permet de situar la història. En tres capítols que serien el plantejament, nus i desenllaç, tres dies dins el mateix any, es conforma tota l'acció, que és feta sobretot de diàlegs que ens van mostrant les maneres de ser dels personatges.<br />
<br />
La història compta amb un final obert, duríssim, que recorda <i>Rocco i els seus germans</i>, la gran pel·lícula italiana de la mateixa època. Una novel·la que també podria haver generat una gran pel·lícula. I que jo he provat de ressenyar fent-li una mica de justícia.<br />
<br />
CARBÓ, Joaquim <i>El carreró contra Còssima</i>. Barcelona: Editorial Cadí, 1969Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-39073877027998891102015-06-01T15:17:00.003+02:002015-06-01T20:35:19.067+02:00El fill del passador. Entrevista a Jesús Bonals en relació al seu darrer llibre<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiq0d8ZUMAfmYaoMtOxx2o4ULeBQj-QmJXCG_sltHpe6DKwcCxCqpvGLUKBQmAg50Dtf-v3GQtkefhuVBswICrT_4HdgAg9oL3sQTf48RYRM80DhIgOBcIs8eYWPNq-gt5D3BVm3gNWLsqE/s1600/Jes%25C3%25BAs+Bonals.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiq0d8ZUMAfmYaoMtOxx2o4ULeBQj-QmJXCG_sltHpe6DKwcCxCqpvGLUKBQmAg50Dtf-v3GQtkefhuVBswICrT_4HdgAg9oL3sQTf48RYRM80DhIgOBcIs8eYWPNq-gt5D3BVm3gNWLsqE/s320/Jes%25C3%25BAs+Bonals.png" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
El tema de les xarxes de
passadors que operaven
al Pirineu és el
“desencadenant” de la
primera novel·la per a adults de Bonals,
autor reconegut en l’àmbit de
la narrativa juvenil. Davant la vida
del pare durant la guerra civil espanyola
ha tingut sempre molta curiositat,
però molt pocs detalls. “Sé
que en comptes d’incorporar-se a
files quan el van cridar es va amagar
al Solsonès, on transcorre l’acció del
llibre, i sé que es va dedicar a passar
gent per la frontera.” Poca cosa més.
El pare no li va arribar a explicar res
abans de morir –com al protagonista
de la novel·la– i el padrí, diu,
“sempre que preguntava em responia:
‘A tu això no t’interessa’, i prou”.<br />
<br />
En aquesta ignorància, en aquesta
curiositat, va trobar impuls l’escriptura
d’una novel·la en què ha
invertit prop de vint anys. “Però si
algú es pensa que és la història del
meu pare va molt equivocat”, adverteix.
Perquè la peripècia del passador
mai no ha arribat a reconstruirla.
Ni tan sols ha trobat fils per
estirar en les recerques d’altres publicades
fins ara. Recerques que intenten
trencar un silenci sòlid.
“Quan es remena surten temes delicadíssims.
Hi ha allò dels judicis sumaríssims
i de qui va testimoniar.
Molt delicat i per això hi ha un silenci
tan gran”, argumenta l’escriptor.<br />
<br />
Ell només ha aconseguit visitar el
lloc, a Odèn, on el pare es mantenia
amagat i on ocultava els refugiats. O
saber que de tant en tant apareixia
per casa i s’estava a l’habitació,
construïda a les golfes –com la que
surt a la novel·la–, en estades que
fins i tot els germans ignoraven.<br />
<br />
PEL PONT D’ALÀS<br />
<br />
I a la ruta que emprava el passador
apareixen referències a <i>Concert per
a la mà esquerra</i>: els protagonistes
passen pel pont d’Alàs i Bonals està
bastant convençut que va ser el trepitjat
pel pare. Un pont aleshores
construït de ferro, el que volarien
els rojos en la retirada.<br />
<br />
Que Bonals publiqués aquest debut
a la narrativa per a adults a Editorial
Andorra era quasi de calaix.
“En primer lloc, em feia molta gràcia perquè Andorra té molta presència
al llibre”, admet l’escriptor,
que puntualitza que finalment tot
va lligat gràcies a una coneixença:
Txema Díaz-Torrent, membre del
col·lectiu Portella, que el va encaminar al segell del Principat. On van
acceptar l’original quasi a la primera
ullada, per com els va convèncer.<br />
<br />
L’acció està narrada en un llarg
discurs-riu que flueix endavant i enrere
en unes imaginàries cintes gravades
i una gernació de personatges
als quals de tant en tant es fa difícil
de seguir la pista: per ajudar el lector,
el llibre va acompanyat d’uns
quadres genealògics. Aquesta aparent
complicació (en realitat, la lectura
avança amb fluïdesa) va tirar
enrere algunes editorials, reconeix
Bonals. “Deixi’m dir que sí, que potser
els lectors professionals aquests
que tenen cobren poquet i per això
s’ho miren per sobre, algú m’ho va
rebutjar perquè no té diàlegs amb
guionets”, ironitza.<br />
<br />
L’autor defensa l’estructura complexa
i el mètode narratiu triat: “A
mi em semblava que és així com havia
de ser: algú que recollia la història amb una gravadora.” Era conscient
de la dificultat, sí, “però estic
segur que quan passes de la pàgina
50 el llibre t’ha enganxat”. I cadascuna
de les cinc parts, puntualitza,
acaba “en punta”, amb prou intriga
per obligar a seguir.<br />
<br />
Bonals buscava “un bon lector, un
lector de qualitat”. Atent a les nombroses
referències culturals, socials
i històriques que, al rerefons, dibuixen
la Catalunya que va des de la
Segona República fins a la Barcelona
olímpica del 1992. Referències
als morts de la revolució anarquista,
al maquis, als equilibris i canvi de
jaqueta del franquisme el 1949, a
mossèn Xirinacs –pacifista i independentista
durant la transició–, a
l’atemptat d’Hipercor o al cas Banca
Catalana. Un cas que “va tenir gran
transcendència política perquè Pujol
aconseguís les majories” i que
“torna a estar d’actualitat: veiem
què passa amb els bancs amb dificultats
i la gent traient-ne diners”.<br />
<br />
Publicat al <i>Diari d'Andorra</i> de l'11 de maig del 2015Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-63065845939857249092015-02-01T15:59:00.000+01:002015-02-07T13:38:05.157+01:00<i><b>Les finestres s'obren de nit</b> </i><b>de Manuel de Pedrolo</b><br />
<b><br /></b>
Aquest títol tan suggerent faria al·lusió al protagonista de la novel·la, en Carles Puiggalí, un home que marxa del poble contra la voluntat del pare, per treballar de vigilant nocturn, i poder esdevenir filòsof. Un filòsof amb frases com "La intel·ligència no és feta per a coses profundes" (9). Entendre massa és deixar de sentir.<br />
<br />
Aquest llibre també és molt misteriós, fet en deu capítols, que obeeixen cada un d'ells a una forma de narració diferent: del diàleg pur de dos amics que parlen de la seva mort prematura, al dietari d'una xicota del Carles que no és gaire estimada per ell, ell n'havia estimat molt una altra de jove. A continuació una mena de "corrent de consciència", i després un article parlant del filòsof mort. També en el següent capítol una narració en tercera persona convencional. Seguida per una sèrie de cartes que fa Carles a un amic. També un somni angoixant, i una descripció de la guerra, molt misteriosa, on Carles ha estat. En penúltim lloc un fragment del llibre del protagonista que és tot filosofar sobre la llibertat de l'home. I per últim, la redacció d'una criada del pare.<br />
<br />
"Sense menjar no hi ha filosofia ni hi ha res, oi?..." (14) , diu un amic del protagonista, referint-se a aquesta necessitat de guanyar-se la vida abans de realitzar-se personalment. "però en un pixatinters o en un saltataulells no m'hi convertireu" (43), diu al seu pare. Li passa el mateix que a molts autors del segle XX, obligats a treballar si us plau per força. "Però no hi havia millor mestratge que aquest" (46), el de la duresa de la vida.<br />
<br />
Hi ha una altra originalitat en aquest llibre: la presència d'un personatge anomenat Pedrolo en un parell d'ocasions. "Hi són tan afeccionats, alguns dels nostres crítics, a ofegar tot allò que és sincer, independent, heterodox..." (79). Aquí l'autor està parlant d'ell mateix a través del protagonista, un alter ego d'ell segurament. Pedrolo guardava les novel·les al calaix conscient del que valien, contra la censura, contra tota crítica. A la carrera ens van dir que els autors que entremesclen gèneres són els genials. Aquí els gèneres són definits, però també seria genial la manera com es construeix la història a través dels capítols, com les diverses cares d'un cub.<br />
<br />
PEDROLO, Manurel de <i>Les finestres s'obren de nit</i>. Barcelona: Edicions 62, 1977Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-7877395295745309102014-09-02T09:42:00.004+02:002014-09-04T16:59:13.269+02:00<b><i>Helena </i>de Vicent Penya</b><br />
<b><br /></b>
Una<b> </b>novel·la curta d'un valencià que només coneixíem com a poeta. Gairebé un conte llarg, que no permet de fer els personatges menys plans.<br />
<br />
El protagonista, qui narra els fets, no sembla tenir nom, al costat de l'Helena de la qual s'enamora. Això és en contradicció amb la manera habitual de fer dels poetes, que solen amagar el nom de l'estimada. La narració té sentit per les reflexions que genera aquesta història d'amor. Des del que deia Dalí, "L'amor és una cosa que entra pels ulls i ix per la punta de la fava" (36), a "M'agradaria saber si després de tot, la creença en l'amor no és un sentiment semblant (i per tant igualment enganyós) a la creença en Déu" (60). Normalment no és pas en la vida que creiem en l'amor. La literatura o la poesia és l'única manera que ens queda de creure-hi de manera clara, absoluta. Però les convencions manen a la vida, i creiem i no creiem alhora, com sol passar amb la religió.<br />
<br />
El realisme d'aquesta obra és dels que sorprenen i pertorben, com quan descriu el fàstic que li fa al protagonista de besar Helena, tot i l'enamorat que n'està. I també és una escena grotesca quan ella li diu que deixi de fer el pallasso quan prova d'acariciar-la.<br />
<br />
En definitiva, una narració molt ben construïda i, malgrat tot, gens superficial, que segurament es relaciona amb el fet que l'autor és poeta. Hi ha poetes que no hi entren pas, en la prosa; és doncs, un atreviment reeïxit.<br />
<br />
<i>Helena</i> Vicent Penya. Alzira: Germania, 1995Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-24963620554352106752014-05-16T10:06:00.000+02:002014-06-01T16:03:38.348+02:00<b><i>Manyoc de retalls</i> de Josep Comas i Areñas (Josep de Sora)</b><br />
<br />
Les sis històries d'aquest llibre són molt intrigants, però també farcides de bona literatura. La darrera intriga seria sempre saber què hi ha darrere de cada història, quins són els motius de l'autor, com si de Kafka i les seves al·legories es tractés.<br />
<br />
"L'oncle Feliu", la primera narració, té un final molt sorprenent. Però el que més ens ha sorprès són dos personatges, el marquès de Cortans i la Lourdes, que tenen una manera molt directa de demanar relacions. Cosa que contrasta amb el misteri de tota la resta, si més no, o que fins i tot se li suma. Quan s'escriu es poden fer aquestes coses, que no passarien mai a la realitat.<br />
<br />
Destaquem també "Mort d'estranquis", quan el progrés es menja la dignitat d'una persona. De "Nit sense son", ens ha colpit l'oposició entre els que es desviuen pels animals (com els que se'n van al tercer món i obliden els que tenen a prop), i els que donen més importància a les persones."Que macos que són", la darrera narració, és una reflexió aguda sobre el paper dels avis avui dia, tant com la frescor dels joves.<br />
<br />
Una de les virtuts d'aquest llibre, les paraules i fins i tot frases fetes ( com "arribar a can Tanca-d'hora") del català genuí d'on és nascut l'autor. Esperem que aquest bon escriptor no tanqui pas, i ens continuï captivant amb les seves històries. De fet té més llibres publicats, crec que repetiré.Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-89518727183743809242014-01-11T21:05:00.001+01:002014-06-01T15:54:35.405+02:00<b><i>L'ombra de Sant Benet</i> de Ramon Carreté</b><br />
<b><br /></b>
D'entrada cal dir que l'única ombra en aquest llibre són els dos pròlegs de Ferran Adrià i Andreu Buenafuente, que l'obra no necessita en absolut. Feta en l'habitual estil de Ramon Carreté en el seu <a href="http://ramoncarrete.blogspot.com.es/">bloc</a>, carregat d'erudició, però també amb sentiment a voltes i amb sentit de l'humor en d'altres. I impecablement ben escrit, segons sospito, en bona part de la seva mà, tot i compartir l'autoria amb Adolf Todó.<br />
<br />
Qui escriu això ha de reconèixer que el capítol o narració que més li ha agradat és el dedicat a Ramon Casas, però tot el llibre és un compendi d'històries entre la realitat i la ficció, amb el "leit motiv" d'una vella d'ulls blaus i el seu gat. Els quals surten a la majoria de les narracions, molt ben construïdes, o sigui amb molta imaginació, d'una manera gens plana, que sempre et sorprenen.<br />
<br />
Un exemple de sentit de l'humor, quan un personatge parla com si fos un popular personatge: "- Porque é que estas coisas me acontecen sempre a mim? Porque? Porque?" (144). O quan el personatge històric de Colom se'l vol fer passar no només com a català sinó també de Manresa. O quan un altre personatge diu "Demostreu-los, bon germà, que els de Manresa són <i>tremendos</i>!" (195).<br />
<br />
Però també hi ha fragments amb força: "I que no ens hem de precipitar, sinó que hem de ser previsors, capaços d'analitzar fredament la situació, tenir el cap clar en situacions d'angoixa i decidir què cal fer en cada context (68). I en relació amb el que hem citat abans, el que diria Mourinho, hi ha el que em sembla una referència encoberta a Josep Guardiola, natural del Bages, en parlar d'un abat: "Sabia fer, volia fer, feia i feia fer, i sempre apassionadament" (151).<br />
<br />
També Ramon Carreté té la manera de fer que tendeix a excel·lir de Guardiola. El llibre no és pas gens comercial, però es fa llegir, parlant de la pesta, dels àrabs, de l'expropiació del monestir, sempre en relació amb la vida dels seus monjos, fins a l'actual Món Sant Benet. Per això val la pena de llegir-lo, un gran anticànon per a qui en sigui digne.<br />
<br />
CARRETÉ, Ramon. <i>L'ombra de Sant Benet</i>. Barcelona: Angle Editorial, 2012Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-50058998016451680602013-05-15T12:31:00.003+02:002014-07-23T15:24:40.669+02:00Ressenya a <b><i>Nervi </i></b>de <i><a href="http://www.nervi.cat/viure-no-es-facil-denric-masso/"><b>Viure no és fàcil </b></a></i>d'Enric Massó<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQ-9vCDmrwVccUaA72Cvong1Fzm1F9Bj_cR8NfOX4eulJPxz1rD5OOv5bDnbf0o4BwT156rxbUFizITiH1nJp4ZrYcsuco4GYlOg9txRijiTcYOGxYIZ88gloMpjYcFIk_QOflfjgSC2UR/s1600/viure-no-es-facil.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQ-9vCDmrwVccUaA72Cvong1Fzm1F9Bj_cR8NfOX4eulJPxz1rD5OOv5bDnbf0o4BwT156rxbUFizITiH1nJp4ZrYcsuco4GYlOg9txRijiTcYOGxYIZ88gloMpjYcFIk_QOflfjgSC2UR/s1600/viure-no-es-facil.jpg" height="320" width="212" /></a></div>
<br />
<br />
<div class="MsoNormal">
<b><i><span lang="CA">Viure no és fàcil</span></i><span lang="CA"> d’Enric Massó<o:p></o:p></span></b></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Guanyar el premi Sant Jordi, certament, no és fàcil.
Aquest llibre és l’anticànon per excel·lència. Guanyador d’aquest premi el
1960, va desbancar <i>La plaça del diamant</i>
de Mercè Rodoreda. Raó per la qual va ser molt criticat, tot i que sembla ser
que Josep Pla era entre el jurat. Així va ser com del màxim èxit passà al màxim
oblit, d’una manera semblant a una autora com Olga Xirinacs. Dic que és un gran
anticànon perquè el llibre és molt bo, realista però no tan depriment com ho
sol ser Mercè Rodoreda.</span><br />
<span lang="CA" style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Jo pensava que el món de les “querides” era
anterior a la Guerra Civil, però en aquesta novel·la se’ns retrata tot aquest
món de rics (o no tan rics, que viuen del món de l’estraperlo, per exemple),
que solen mantenir una dona amb un pis a banda de ser casats. O bé se’n van
pels cabarets a cercar més aventures. En aquesta obra no se salva ningú, ni els
dos protagonistes, el Joaquim i el Jordi, més aviat fora del que és recte, ni
la Fina, una noia que no es deixa endur per la frivolitat, malgrat treballar en
un cabaret, però que tampoc és cent per cent aigua clara. Malgrat el realisme,
hi ha moments en què els personatges passen del grotesc al sublim. Aquesta és
la força d’aquesta novel·la, els protagonistes són molt creïbles. I més quan la
narració passa de la tercera persona a la primera, entrant en l’ànima dels
personatges.<a href="https://www.blogger.com/null" name="_GoBack"></a></span><br />
<span lang="CA" style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">L’únic retret que li puc fer a aquesta obra és
que comença amb més força que no acaba, amb un final massa obert, deixa massa
fronts en suspens. Però, per exemple, un dels passatges que més m’ha agradat:
“Ha endevinat que no ve per ella. Quan un home desitja una dona se li coneix de
lluny. Ella hi entén, en això. <b>El desig
d’un home és com el bull d’una olla</b>. No es pot dissimular. Els homes no
saben dissimular. En canvi, les dones, que en són de diferents...” (61).</span><br />
<span lang="CA" style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">M’han comentat que Mercè Rodoreda i Joan
Sales, en les seves cartes, es carregaven aquest autor, deien que no mereixia
el premi. Potser <i>La plaça del diamant</i>
és més bona, però aquest llibre tan ben escrit, d’alta literatura, no es mereix
el menyspreu en què ha caigut. Per això ara en faig aquesta ressenya, per
provar de treure’l del pou de l’oblit.</span></div>
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span>
<br />
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">MASSÓ, Enric <i>Viure no és fàcil</i>. Barcelona: Biblioteca Selecta, 1961</span></div>
Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-19002457976054674722013-01-03T16:37:00.001+01:002014-06-01T15:47:40.393+02:00<b><i>La república invisible</i> de Joan Peruga</b><br />
<b><br /></b>
La república invisible, o l'intent d'entrar en l'interior, l'ànima d'aquest país, a través de la seva història fins avui. Una història que se'ns va mostrant en la relació entre un periodista català i l'encarregada de la biblioteca d'Andorra, que és bibliòfila, i vol recuperar un llibre escrit el segle XIX per una aventurera anglesa que suposadament va travessar els Pirineus per veure Andorra.<br />
<br />
La recerca d'aquest llibre és l'argument del llibre, en una història amena i profunda alhora, molt rica literàriament, o, fins i tot, poèticament. "no hi ha res al món comparable a un llibre", diu Maria, la bibliotecària. És veritat, no hi ha res millor, ni de fora ni de dins, embelleix les parets i l'ànima. "encara que el pitjor enemic de tots, (...), és igual que en el cas de les persones, allò que contenen a l'interior", si el que hi ha dins el llibre no és bo, a la llarga s'oblida, generalment. El que esperem que no passi amb aquesta obra.<br />
<br />
"No queden més paradisos que els perduts", deia Proust citat en aquest llibre, i un personatge diu que aquest serà el cas d'Andorra. Una roca que cau de la muntanya sobre els edificis del centre, al final del llibre, seria el símbol d'aquesta decadència. Diuen que l'art s'anticipa al futur, jo crec que tant com retorna al passat. Sigui com sigui, aquest llibre no és el resultat de cap decadència creativa, ni es mereix de romandre invisible en la literatura catalana actual.<br />
<br />
PERUGA, Joan. <i>La república invisible</i>. Barcelona: Proa, 2004Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-21707949492709555122012-09-01T11:21:00.004+02:002014-06-01T15:46:55.037+02:00<strong><em>Estrictament confidencial</em> de Ramon Folch i Camarasa</strong><br />
<br />
El títol d'aquesta obra no és gens gratuït. La sinceritat de l'autor és de solvència contrastada, tant quan escriu com en el tracte personal. D'aquesta manera, el que s'explica aquí és, a banda de força autobiogràfic, molt profund, lúcid, sense pèls a la llengua en la majoria de les ocasions. Una sinceritat acompanyada sovint d'ironia, però també de poesia i romanticisme. Crec que les paraules exactes són sentiment i dolçor, que no manquen mai en les obres d'aquest autor.<br />
<br />
Sota el personatge d'una dona, Maria Clara, que escriu en primera persona, malgrat tot l'autor no pot amagar molta autobiografia, i més per a qui escriu això, que ja n'ha llegit uns quants, de llibres d'aquest autor. Maria Clara es casa amb Martí, membre de la família Cassany, una família molt catòlica (com l'autor). La història de la parella, segurament per dissimular, no és ben bé igual, en aquest cas. La parella no pot tenir fills, i Folch i Camarasa n'ha tingut sis. Però la manera de ser de Martí sí que és clavada a la de l'autor: "Ho va dir ben seriós, i, per tant, en broma" (63).<br />
<br />
El tema de la religió hi és molt constant, en aquesta obra. Entre el passat i el present, la història travessa l'alliberament en tots els sentits de les darreres èpoques. No sabem si el que diu Maria Clara és tot el que pensa l'autor, però hi ha comentaris que calen: "i d'altres controls que Déu havia suggerit -i no imposat- a l'home" (160). Evidentment no parla de l'època de la inquisició, perquè en un altre llibre de l'autor, <em>Contra el silenci</em>, hi diu que la pitjor crucifixió de Crist és la de la història.<br />
<br />
"Estimar d'esma és la manera més perfecta d'estimar -sentencià el Martí" (74). La història d'amor entre Maria Clara i Martí sí que ho és, de perfecta. Estimar d'esma vol dir estimar sense ser-ne conscient, en el subconscient, en definitiva, i en el subconscient és on s'estima més.<br />
<br />
Maria Clara, que no era catòlica i se'n fa perquè entra a la família, es torna més cristiana que ningú, potser pel que li diu un oncle de Martí, que l'enveja perquè encara ha de descobrir la fe, tal i com ho farà.<br />
<br />
Entre mostrar-se piadosa i mostrar-se sarcàstica, la narradora repassa la vida de la majoria dels membres de la família Cassany. A voltes l'al·lusió a la vida de l'autor és força evident, i per algú com jo que ja conec aquest autor, molt interessant i enllaminidora.<br />
<br />
FOLCH i CAMARASA, Ramon, <em>Estrictament confidencial</em>. Barcelona: Planeta, 1983Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-65932572624039327082012-05-04T11:55:00.000+02:002014-06-01T15:49:31.925+02:00<b><i>La inundació</i> d'Olga Xirinacs</b><br />
<br />
És aquesta una obra amb algunes ressonàncies, com la relació amb <i>La mort a Venècia</i> de Thomas Mann, que aniria més enllà del títol. Una inundació acaba amb destrosses i mort, com l'epidèmia de còlera de l'obra de Thomas Mann. A més a més, la idea de la mort, del suïcidi, hi és constant, en aquesta obra d'Olga Xirinacs.<br />
<br />
Però sobretot la història -en la que hi passen poques coses, entremesclades amb les reflexions de la protagonista, alter ego de l'autora, a través del narrador omniscient- es relacionaria amb una idea constant en l'obra de Mann: l'important no és ser estimat, sinó estimar, perquè només estimant pots ser artista, perquè que t'estimin només és una cosa que afecta la teva vanitat. Cap al final del llibre, una dona, Emília, que ha estat molt important a la vida de Maria Romana (la protagonista), li fa dir al narrador: "¿Plores? No, que és la pluja menuda sobre els immensos roserars de Regent's Park" (180): tot el que té de sentiment Emília per Maria Romana, assemblant-se a la Daisy d'<i>El Gran Gatsby</i>, completament superficial.<br />
<br />
La inundació és interior i exterior en aquest llibre. La de les llàgrimes en el cor de la protagonista, i la real. Molt contingudes les dues, fins al final, en què no s'estalvia descripcions d'escenes cruels. Sobre aquesta contenció, com la d'un pantà, em va sobtar molt el capítol 6, que comença així: "Maria Romana ha necessitat anar al dentista": així, sense explicar més detalls, sense narrar fil per randa el com, el quan i el perquè, tal i com la protagonista diu en una altra part, el que considera una pèrdua de temps, l'acció.<br />
<br />
És per això que aquesta obra és literàriament, poèticament, de primera categoria, més enllà de llegir-se molt bé. Una obra que cal mirar-se com una pintura impressionista, en què "l'aigua en la superfície també es veu plàcida" (149), cal apropar-se per adonar-se de tot el que no es veu en aquesta superfície, de tota la força del sentiment que conté.<br />
<br />
XIRINACS, Olga, <i>La inundació</i>. Valls: Cossetània Edicions, 2012Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-37651407125877852472012-04-07T14:55:00.000+02:002014-06-01T15:48:55.197+02:00<strong><em>El barber violador</em> de Joan Rendé</strong><br />
<br />
Una història un xic esperpèntica, realista però literària, plena d'imatges poètiques alhora. El protagonista és un barber conco que viu obsessionat per les dones del seu poble i de Barcelona quan hi baixa. Obsessionat pel sexe, però també té sentiments.<br />
<br />
I és que la història, situada a les darreries del fraquisme i principis de la democràcia, ens mostra el protagonista com a víctima de la repressió, tot i tenir un retrat de Franco penjat a la barberia. "A dreta llei, el barber no podia precisar encara si el poder havia canviat de mans o si les mans havien canviat de poder"(130).<br />
<br />
Hi ha un fragment, al capítol VI, que seria una imatge d'allò en què es converteix el desig, el desig del protagonista per una dona, en ser aconseguit. El barber vol aconseguir l'única cirera que no s'han endut els estornells de l'arbre, "Era com si no volgués ser violada. Més delit encara per al barber" (84). Però en tenir la cirera a la mà la rebrega. És el que sol passar a la vida. <br />
<br />
Tots els comentaris del narrador o el protagonista respecte les dones, són lúcids, fan pensar, encara que aparentment no diguin res de nou. "La realitat mata el desig" (133), afirmació que és ja un tòpic, però és que la realitat que l'envolta sí que va contra el desig. També: " I si hagués gosat, després què? Després se li hauria fos el desfici, com la neu quan toca l'aigua, de la qual és feta" (156), tot plegat, molt brillant. El protagonista és més potencialment violador que no pas de fet, és molt contemplatiu.<br />
<br />
La història és, doncs, molt original, i ben lligada. Cap al mig del llibre hi ha dos capítols que són el clímax, molt ben narrats. El final és envoltat de misteri, però és, sembla, per tancar-ho d'alguna manera, molt literària al capdavall. Un brindis per Rendé.<br />
<br />
RENDÉ, Joan <em>El barber violador</em>. Barcelona: Edicions 62, 1997Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-78007068101385792382011-11-10T13:48:00.004+01:002014-06-01T15:48:25.893+02:00Montserrat RoigAquí deixo la llista dels meus articles preferits d'<span style="font-style: italic;">Un pensament de sal, un pessic de pebre</span> del diari AVUI, per l'homenatge blocaire:<br />
<br />
"Per una vela en el mar blau"<br />
"Esquers d'un món flonjo i duríssim"<br />
"Per què no els prohibim de llegir?<br />
"El dret de cuixa postindustrial"<br />
"El difícil art d'escriure senzillament"<br />
"De les dones boniques i els homes esgarrifosos"<br />
"El món de les il·lusions"<br />
"Respostes impossibles"<br />
"Les lliçons del pas del temps"<br />
"Ai, si haguéssim pogut sentir Gary Cooper en català!"<br />
"Infància i grandesa del teatre"<br />
"I què?"<br />
"Francesc de Borja Moll o la bonhomia quan no és postissa"Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-3819983262322071212011-08-14T19:43:00.003+02:002014-06-01T15:49:13.531+02:00<strong><em>La tarda a Venècia </em>d’Olga Xirinacs</strong>
<br />
<br />
Si totes les tardes fossin com aquesta… La decadència d’una pintora de renom, en un entorn com Venècia, no impedeix de fruir estèticament. Basant-se en el personatge real de Rosalba Carriera, al segle XVIII, que va anar perdent la vista en la maduresa. N’hi ha que no tenen ni això, perquè no hi arriben a vells. El paral•lelisme de Rosalba amb la important figura d’Olga Xirinacs, que voldria conservar la corona de llorer per tota la vida, és possible i molt interessant. L’obra no és gens d’acció, al contrari, és repleta de reflexió, les notes que he pres són moltes, i augmenten cap a mig llibre. També és impecablement i rigorosament ben documentat.
<br />
<br />
Ple de fragments que són poesia -“allò que em porta la nit en la seva carrossa de somnis” (120)-, sobretot fragments amb molt de sentiment, fragments autobiogràfics, com quan se’n fum dels que la tenen per eixelebrada per la seva afició a escriure, de la mateixa manera com Olga Xirinacs té afició pel bloc actualment, i sort en tenim.
<br />
<br />
“Oh força admirable de la ment, que reconstrueix de les ruines el palau més bell, justament quan aquest ja no existeix sinó en la memòria profunda!” (106): hi ha la duplicitat d’interpretació, com la de tot el llibre, en el sentit de reconstruir l’amor i l’obra, estretament lligats. <em>Mens agitat molem</em>, diuen. “Si no sentís res, no podria pintar, perquè aquest és l’impuls que mou la meva mà” (131): el dolor com a motor de la creació. “El meu últim autoretrat és cruel. És la meva rebel•lió contra la mort en vida” (91): aquest fragment em va colpir molt.
<br />
<br />
Tota travessia del desert és dura, però més si és al final de la vida, sense que se’t faci justícia, sinó que se t’oblidi, bé perquè tens catarates als ulls, bé, segurament, perquè ets una escriptora de fora de la capital, com li passa a Olga Xirinacs. Però m’agrada d’anar contracorrent, el que és l’essència dels anticànons.
<br />
<br />
XIRINACS, Olga, <em>La tarda a Venècia</em>. Barcelona: Columna, 1999
Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-82525683779543956722011-07-29T17:36:00.007+02:002014-06-01T15:50:11.870+02:00<strong><em>Habitacions tancades </em>de Care Santos</strong><br />
<br />
Pot semblar paradoxal de fer un anticànon com aquest, d’un llibre que s’ha vengut molt tant aquí com a l’estranger, però és que la categoria de best seller converteix qualsevol llibre en sospitós de no ser pas Alta Literatura. Més enllà de la possible trama de serial televisiu, aquest llibre és molt profund i bo. També el títol, més enllà de la referència al misteri que envolta l’obra, el de les habitacions tapiades que es troben a la casa dels protagonistes, voldria fer referència a la dificultat de recordar i d’entrar en les seves vides. Unes vides normalment buides, amb la impossibilitat atàvica de sortir-ne dels protagonistes.<br />
<br />
Una dificultat que sols venç el narrador omniscient a voltes, que ara avança els esdeveniments, ara torna enrere per explicar-ho tot amb pels i senyals (bona tècnica narrativa), apart dels mails, correus, ressenyes i articles de diari entremesclats. Hi ha un moment que aquest narrador es delata: “Nosaltres, els exànimes, les entenem prou bé aquestes curiositats i aquestes ganes de posar els nassos a les coses dels altres, perquè patim de tots dos mals” (451). La paraula “exànime” (sense vida o sense senyals de vida) ens recorda la presència de l’espiritisme en l’obra, i amb ella la possibilitat que el narrador sigui un esperit, l’únic que pot entrar dins les vides de tots els personatges.<br />
<br />
En relació a aquest tema, hi ha també la figura d’un personatge real, Francesc Canals Ambrós, que forma part de la novel•la. Es tracta d’un personatge mort i santificat, i que segons la gent atorga miracles a aquell qui ho demana a la seva tomba. La barreja de realitat i ficció és una troballa de l’autora, que justament es diu Santos.<br />
<br />
L’obra, a més, fa reflexionar molt, al voltant de la vida d’aquesta família burgesa rica, sobre la idea del matrimoni. Maria Roser Golorons, més aviat lletja, es casa amb Rodolf Lax en un matrimoni convingut pels pares, i hi és molt feliç fins al final. En canvi, el seu fill Amadeu es casa suposadament per amor, amb una dona bellíssima, la Teresa Brusés, i el matrimoni fa aigües per tots costats al cap dels anys. En gran part per la personalitat de l’Amadeu, que ha sortit artista, no li interessa de cuidar-se del patrimoni familiar en cap moment, i es dedica a una vida amoral amb moltes dones, abans i després del matrimoni.<br />
<br />
Hi ha el dubte latent en tot el llibre de si un artista hauria de ser íntegre, o bé pot estar carregat de defectes, i tot i així pintar de meravella. Hi ha la cita de Goethe del mateix llibre: “La vida d’un creador és la seva obra i la seva obra és la seva vida” (129). Al final del llibre Amadeu es pinta com “un autoretrat cadavèric i monstruós” (518), la qual cosa recorda <em>The picture of Dorian Gray </em>d’Oscar Wilde. <br />
<br />
En definitiva, aquest llibre ple d’habitacions tancades és una finestra oberta a les vides dels seus protagonistes. La tècnica narrativa em recorda el funcionament de la pel•lícula <em>A beautiful mind</em>, per la manera com et trobes immers en la història sense tenir totes les dades, i no és fins després que s’aclareix tot. Una narració impecable, i un rerefons molt interessant. Un anticànon amb cara i ulls.<br />
<br />
SANTOS, Care <em>Habitacions tancades</em>. Barcelona: Planeta, 2011Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-6888328155696750740.post-58920086982373523632011-05-14T15:15:00.003+02:002014-06-01T15:49:51.852+02:00<strong><em>Les llàgrimes de la senyoreta Marta </em>de Pep Puig</strong><br />
<br />
Tot i el directe que és aquest llibre, alhora és envoltat de misteri. Començant pel títol: mai no se sap per què plora la senyoreta Marta quan el protagonista, Pau, se la troba per primer cop en anar a casa seva. Ni per què ella s’entrega tant físicament, i, com sol passar en les dones, també mentalment.<br />
<br />
És un llibre “bipolar”, ple de contrastos en aquest sentit: les relacions físiques són sempre pornogràfiques, sense gaire erotisme, i alhora les referències literàries són molt elevades (cada part del llibre porta el títol d’una obra literària important, per exemple). És impecablement ben escrit, i conté reflexions molt profundes, com quan Pau es queixa que no troba en cap dels llibres llegits o per llegir la resposta als problemes que li planteja la vida. “Sentia que el protegia contra el mal del món, que ens protegíem mútuament de la gran pena del món” (251): això ho havia après de Marta, en relació a la capacitat que té la literatura de minvar el dolor, i ho lliga tot canviant-ne el sentit a la voluntat de protegir el seu fill.<br />
<br />
Després de la gran quantitat de sexualitat que omple el llibre, em quedo amb “Estaven tan enamorats que van passar-se l’estona sencera abraçats i prou” (255): una relació romàntica, molt pròpia d’un poeta com Valéry, i gens de Vicent Andrés Estellés, per exemple. En el fons, un sentimental, l’autor.<br />
<br />
Tot i que el que explica a vegades no em ve ni em va, reconec que és un gran llibre, que serveix per la vida com ho creu Marta. Un llibre que va de baix cap a dalt i de dalt cap a baix constantment.<br />
<br />
PUIG, Pep <em>Les llàgrimes de la senyoreta Marta</em>. Barcelona: Editorial Empúries, 2007Helena Bonalshttp://www.blogger.com/profile/12459084124496821166noreply@blogger.com3