La dona silenciosa de Monika Zgustova

Si, des del meu punt de vista, Kundera és un deu (i un déu), sobretot pel que fa a les reflexions que sorgeixen en la història, Zgustova és un nou. Però pel que fa a l’art d’atrapar el lector, que no puguis deixar el llibre, Monika Zgustova és un autèntic deu. És evident que Kundera l’ha influenciat, és el seu mestre després de les traduccions que n’ha fet, però té la seva pròpia força. És un autèntic honor per Catalunya de poder comptar amb ella. Si s’ha de fer cas del que diu dels exiliats, ella no pot haver estat prou feliç aquí, però el fet que escrigui directament en català demostra com s’ha integrat. Llàstima que, per a un personatge de l’obra, la Costa Brava és situada a Espanya.

En el més pur estil Milan Kundera, les accions s’entrecreuen en l’obra: per parlar de la protagonista del llibre, Sylva, la dona silenciosa, pot fer-ho ella mateixa o un narrador omniscient. Té l’edat del segle, com la Maria de Heimat, i viurà tot el que el segle durà a Praga. Per altra banda, el seu fill Jan, exiliat, també narrarà les seves peripècies. Permanentment enamorat d’Helena, no trobarà cap dona per substituir-la als Estats Units. Hi ha un detall que certifica com l’estima:

Vaig passar la pel.lícula assegut com un tros de fusta, i només al final de tot vaig gosar fer-li una breu carícia a la mà amb la punta dels dits (114).

“La timidesa és el garant del veritable amor”, deia amb molta saviesa Carles Riba. Els nois, els homes que van massa al gra, és que no estimen. És així i ja està, amb les excepcions que calguin.

I de la timidesa del fill, passem al silenci de la mare, Sylva, que el seu amant, Andrei, compararà amb les pedres d’un riu:

Les pedres duren, l’aigua flueix, les pedres callen, l’aigua remoreja (146).
Sylva, callada, sobreviu al llarg del segle, Andrei fa mil voltes i ves a saber com acaba. Ella no podrà resistir el que el segle ha fet amb tots dos al final.

N’havia estat d’un professor particular seu, Petr, però fou casada per la força amb un aristòcrata com ella. Petr era un motiu de gelosia pel seu marit. Aquesta gelosia el porta al suicidi, la qual cosa no és més que una sortida de la trama novel.lística, perquè Sylva torni a estar sola. I aleshores ve quan els nazis ocupen Txecoslovàquia, i a ella l’obliguen a declarar-se ciutadana del Reich, si vol sobreviure. Més tard, els comunistes l’obligaran a subscriure el poder rus, també per la força, i em sembla que no aconsegueixen que denunciï possibles dissidents. El que passa aquesta dona és un autèntic calvari, i més perquè el seu amant, Andrei, l’envien al Gulag, que és com els camps de concentració nazis, a fer treballs forçats, i no en sap res en uns trenta anys. La duresa del comunisme és retratada amb exactitut: els professors són enviats a les fàbriques, les cues per comprar són inacabables, i, ja se sap quin és el concepte de bellesa d’un comunista:

els comunistes mai no s’han preocupat per aquesta mena de bellesa, gairebé sembla com si els fes por –com temen l’humor i la ironia, per exemple (...) Només milers d’edificis uniformes, insípids i avorrits, amb aire provisori, testimoniaran, davant de les futures generacions, l’amargor d’unes vides tedioses, uniformement malaguanyades(345).

Aquest mal gust comunista és el que explica que la Sagrada Família no tingui cap importància per a ells, actualment, i a Catalunya. Massa original, massa bella, massa perdurable, massa manufacturada. Per tot això ha de caure.

En canvi, per a Sylva, la bellesa és molt important, sigui en un gerani al balcó, sigui pel record d’Andrei com “la primera estrella al cel que fosqueja”(294), sigui en l’enumeració “espelma...flor...copa”(347). I també la memòria: davant d’una dona que es diu Olvido: “Olvido... oblit... ¿no seria més bonic dir-se Memòria? (75). I és que com tot artista, Monika Zgustova sap la importància de la memòria, sobretot la inconscient, la involuntària, en la creació.

Per altra banda, el seu fill té dificultats per trobar la felicitat als EEUU. “La felicitat és que algú ens comprengui”, li diu un amic. La seva dona, en canvi, l’obligarà a casar-se i a deixar la seva vida universitària per una casa amb piscina, i, sobretot, molts marcs daurats. Ell li acabarà fent maltracte emocional, en forma d’indiferència, el maltracte més corrent actualment.

Com a conclusió, hi ha una una imatge que serveix per retratar la dificultat de les decisions en temps de guerra:

-¿I què s’ha de fer, doncs?- vaig preguntar.
-Pensar en el que pot aportar cada cas, qualsevol decisió. Com quan jugues a escacs (238).

Aquesta seria la típica imatge Kunderiana. I no només serveix per al temps de guerra, en el fons. Sempre he considerat els escacs una qüestió molt difícil, però ara crec que exercir la crítica amb encert també és propi de “nens extraordinàriament intel.ligents de totes les edats”, com suggereix Harold Bloom. Puc afegir una cosa més: la crítica sempre ha de ser a l’altura de l’autor que es comenta, i gairebé ha de ser tan brillant com ell, o més.

És una obra pessimista, dura, però bellíssima. En algun lloc es diu, no recordo on, que “poques coses en la nostra vida depenen dels nostres desigs”. Almenys per a Sylva, sembla que gairebé cap, determinisme doncs. Hi ha molts d’altres detalls amb molt d’interès, però que si els explico puc extingir el plaer lector. L’obra té relació amb Jo he servit el rei d’Anglaterra, de Hrabal, que també narra les peripècies d’un cambrer al llarg del segle a Txecoslovàquia, però amb un to humorístic en aquest cas.

Zgustova, Monika, La dona silenciosa. Barcelona: Quaderns Crema, 2005.