1.10.08

La dona silenciosa de Monika Zgustova

Si, des del meu punt de vista, Kundera és un deu (i un déu), sobretot pel que fa a les reflexions que sorgeixen en la història, Zgustova és un nou. Però pel que fa a l’art d’atrapar el lector, que no puguis deixar el llibre, Monika Zgustova és un autèntic deu. És evident que Kundera l’ha influenciat, és el seu mestre després de les traduccions que n’ha fet, però té la seva pròpia força. És un autèntic honor per Catalunya de poder comptar amb ella. Si s’ha de fer cas del que diu dels exiliats, ella no pot haver estat prou feliç aquí, però el fet que escrigui directament en català demostra com s’ha integrat. Llàstima que, per a un personatge de l’obra, la Costa Brava és situada a Espanya.

En el més pur estil Milan Kundera, les accions s’entrecreuen en l’obra: per parlar de la protagonista del llibre, Sylva, la dona silenciosa, pot fer-ho ella mateixa o un narrador omniscient. Té l’edat del segle, com la Maria de Heimat, i viurà tot el que el segle durà a Praga. Per altra banda, el seu fill Jan, exiliat, també narrarà les seves peripècies. Permanentment enamorat d’Helena, no trobarà cap dona per substituir-la als Estats Units. Hi ha un detall que certifica com l’estima:

Vaig passar la pel.lícula assegut com un tros de fusta, i només al final de tot vaig gosar fer-li una breu carícia a la mà amb la punta dels dits (114).

“La timidesa és el garant del veritable amor”, deia amb molta saviesa Carles Riba. Els nois, els homes que van massa al gra, és que no estimen. És així i ja està, amb les excepcions que calguin.

I de la timidesa del fill, passem al silenci de la mare, Sylva, que el seu amant, Andrei, compararà amb les pedres d’un riu:

Les pedres duren, l’aigua flueix, les pedres callen, l’aigua remoreja (146).
Sylva, callada, sobreviu al llarg del segle, Andrei fa mil voltes i ves a saber com acaba. Ella no podrà resistir el que el segle ha fet amb tots dos al final.

N’havia estat d’un professor particular seu, Petr, però fou casada per la força amb un aristòcrata com ella. Petr era un motiu de gelosia pel seu marit. Aquesta gelosia el porta al suicidi, la qual cosa no és més que una sortida de la trama novel.lística, perquè Sylva torni a estar sola. I aleshores ve quan els nazis ocupen Txecoslovàquia, i a ella l’obliguen a declarar-se ciutadana del Reich, si vol sobreviure. Més tard, els comunistes l’obligaran a subscriure el poder rus, també per la força, i em sembla que no aconsegueixen que denunciï possibles dissidents. El que passa aquesta dona és un autèntic calvari, i més perquè el seu amant, Andrei, l’envien al Gulag, que és com els camps de concentració nazis, a fer treballs forçats, i no en sap res en uns trenta anys. La duresa del comunisme és retratada amb exactitut: els professors són enviats a les fàbriques, les cues per comprar són inacabables, i, ja se sap quin és el concepte de bellesa d’un comunista:

els comunistes mai no s’han preocupat per aquesta mena de bellesa, gairebé sembla com si els fes por –com temen l’humor i la ironia, per exemple (...) Només milers d’edificis uniformes, insípids i avorrits, amb aire provisori, testimoniaran, davant de les futures generacions, l’amargor d’unes vides tedioses, uniformement malaguanyades(345).

Aquest mal gust comunista és el que explica que la Sagrada Família no tingui cap importància per a ells, actualment, i a Catalunya. Massa original, massa bella, massa perdurable, massa manufacturada. Per tot això ha de caure.

En canvi, per a Sylva, la bellesa és molt important, sigui en un gerani al balcó, sigui pel record d’Andrei com “la primera estrella al cel que fosqueja”(294), sigui en l’enumeració “espelma...flor...copa”(347). I també la memòria: davant d’una dona que es diu Olvido: “Olvido... oblit... ¿no seria més bonic dir-se Memòria? (75). I és que com tot artista, Monika Zgustova sap la importància de la memòria, sobretot la inconscient, la involuntària, en la creació.

Per altra banda, el seu fill té dificultats per trobar la felicitat als EEUU. “La felicitat és que algú ens comprengui”, li diu un amic. La seva dona, en canvi, l’obligarà a casar-se i a deixar la seva vida universitària per una casa amb piscina, i, sobretot, molts marcs daurats. Ell li acabarà fent maltracte emocional, en forma d’indiferència, el maltracte més corrent actualment.

Com a conclusió, hi ha una una imatge que serveix per retratar la dificultat de les decisions en temps de guerra:

-¿I què s’ha de fer, doncs?- vaig preguntar.
-Pensar en el que pot aportar cada cas, qualsevol decisió. Com quan jugues a escacs (238)
.

Aquesta seria la típica imatge Kunderiana. I no només serveix per al temps de guerra, en el fons. Sempre he considerat els escacs una qüestió molt difícil, però ara crec que exercir la crítica amb encert també és propi de “nens extraordinàriament intel.ligents de totes les edats”, com suggereix Harold Bloom. Puc afegir una cosa més: la crítica sempre ha de ser a l’altura de l’autor que es comenta, i gairebé ha de ser tan brillant com ell, o més.

És una obra pessimista, dura, però bellíssima. En algun lloc es diu, no recordo on, que “poques coses en la nostra vida depenen dels nostres desigs”. Almenys per a Sylva, sembla que gairebé cap, determinisme doncs. Hi ha molts d’altres detalls amb molt d’interès, però que si els explico puc extingir el plaer lector. L’obra té relació amb Jo he servit el rei d’Anglaterra, de Hrabal, que també narra les peripècies d’un cambrer al llarg del segle a Txecoslovàquia, però amb un to humorístic en aquest cas.

Zgustova, Monika, La dona silenciosa. Barcelona: Quaderns Crema, 2005.

9 comentaris:

Joan-Pol Puntal ha dit...

Bon Blog
bona iniciativa la d'anticànons.
llarga vida pels gran oblidats!

Joan-Pol Puntal ha dit...

Gràcies, que les tens totes.
Lo que escric és mediocre, però passarà el temps com passen els núvols i els vius.
Visca les libèlules liles!

Canviaria la foto però...és que...
'Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us vincla vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virtud, com més us plagui. Però embriagueu-vos. I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu ja disminuïda o desapareguda l'embriaguesa, pregunteu al vent, a l'ona, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és: i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: 'És l'hora d'embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtud, com més us plagui'

m'entens no?
salut anti!

Helena Bonals ha dit...

Això és de Baudelaire, oi? A mi també m'agrada molt. Si d'alguna cosa em vull i puc embriagar, és de poesia.

I el que jo escric sí que és mediocre, però pretenc que no sigui avorrit, si més no.

Florenci Salesas ha dit...

Doncs la senyora Monika Zgustova ja pot estar agraïda a aquesta crítica perquè, el que és a mi, m'ha fet venir ganes de llegir el seu llibre.
Em fa gràcia el que dius sobre en Kundera, els deus i els nous. Un nou bé val una ullada, també, no? I tant que sí, hi estic del tot d'acord. En aquest món no hi ha gaire més espai que per a anar recorrent els marges de les pàgines i escriure-hi comentaris, perquè el que hi ha pel mig, en lletres impreses, ja ho ha dit gairebé tothom. Però jo, llèpol que en sóc d'aquestes notes, me les miro. Vull dir que el llibre ja és a la llista dels que m'haig de llegir algun dia.
Molt bona tarda i fins el proper anticànon.

Viu i llegeix ha dit...

No sé´si un 9, però un notable segur per a la dona silenciosa. Una història que em va impressionar. He disfrutat també amb les traducions de Bohumil hrabal de Monika Zgustova, hi conserva la poesia i la música del llenguatge

Estel_Julià ha dit...

Hola Helena,
Quin comentari més interessant donen ganes de llegir el llibre, potser l'anote entre els pendents.

Salutacions,


Estel J.

Joan-Pol Puntal ha dit...

Farem que les flors no es marceixin en els racons.

com sempre, anticànons.

siau, adéu?

Helena Bonals ha dit...

Hola, Joan-Pol:

A més de fer aquest bloc, participo al Bloqg del Quadern Gris (no sé si t'agrada Pla), el Club de Lectura de les biblios de BCN, i tinc "obra" en forma de Microcrítiques i El revers del vers a la secció d'adults de la pàgina web de biblioteca: cancasacuberta.blogspot.com

Espero que disfrutis!

El veí de dalt ha dit...

D'aquest també en vaig fer la ressenya en el seu dia... Em va agradar, cert. Angoixant. Com deuria ser la vida a l'Europa de l'Est.