1.9.12

Estrictament confidencial de Ramon Folch i Camarasa

El títol d'aquesta obra no és gens gratuït. La sinceritat de l'autor és de solvència contrastada, tant quan escriu com  en el tracte personal. D'aquesta manera, el que s'explica aquí és, a banda de força autobiogràfic, molt profund, lúcid, sense pèls a la llengua en la majoria de les ocasions. Una sinceritat acompanyada sovint d'ironia, però també de poesia i romanticisme. Crec que les paraules exactes són sentiment i dolçor, que no manquen mai en les obres d'aquest autor.

Sota el personatge d'una dona, Maria Clara, que escriu en primera persona, malgrat tot l'autor no pot amagar molta autobiografia, i més per a qui escriu això, que ja n'ha llegit uns quants, de llibres d'aquest autor. Maria Clara es casa amb Martí, membre de la família Cassany, una família molt catòlica (com l'autor). La història de la parella, segurament per dissimular, no és ben bé igual, en aquest cas. La parella no pot tenir fills, i Folch i Camarasa n'ha tingut sis. Però la manera de ser de Martí sí que és clavada a la de l'autor: "Ho va dir ben seriós, i, per tant, en broma" (63).

El tema de la religió hi és molt constant, en aquesta obra. Entre el passat i el present, la història travessa l'alliberament en tots els sentits de les darreres èpoques. No sabem si el que diu Maria Clara és tot el que pensa l'autor, però hi ha comentaris que calen: "i d'altres controls que Déu havia suggerit -i no imposat- a l'home" (160). Evidentment no parla de l'època de la inquisició, perquè en un altre llibre de l'autor, Contra el silenci, hi diu que la pitjor crucifixió de Crist és la de la història.

"Estimar d'esma és la manera més perfecta d'estimar -sentencià el Martí" (74). La història d'amor entre Maria Clara i Martí sí que ho és, de perfecta. Estimar d'esma vol dir estimar sense ser-ne conscient, en el subconscient, en definitiva, i en el subconscient és on s'estima més.

Maria Clara, que no era catòlica i se'n fa perquè entra a la família, es torna més cristiana que ningú, potser pel que li diu un oncle de Martí, que l'enveja perquè encara ha de descobrir la fe, tal i com ho farà.

Entre mostrar-se piadosa i mostrar-se sarcàstica, la narradora repassa la vida de la majoria dels membres de la família Cassany. A voltes l'al·lusió a la vida de l'autor és força evident, i per algú com jo que ja conec aquest autor, molt interessant i enllaminidora.

FOLCH i CAMARASA, Ramon, Estrictament confidencial. Barcelona: Planeta, 1983

4.5.12

La inundació d'Olga Xirinacs

És aquesta una obra amb algunes ressonàncies, com la relació amb La mort a Venècia de Thomas Mann, que aniria més enllà del títol. Una inundació acaba amb destrosses i mort, com l'epidèmia de còlera de l'obra de Thomas Mann. A més a més, la idea de la mort, del suïcidi, hi és constant, en aquesta obra d'Olga Xirinacs.

Però sobretot la història -en la que hi passen poques coses, entremesclades amb les reflexions de la protagonista, alter ego de l'autora, a través del narrador omniscient- es relacionaria amb una idea constant en l'obra de Mann: l'important no és ser estimat, sinó estimar, perquè només estimant pots ser artista, perquè que t'estimin només és una cosa que afecta la teva vanitat. Cap al final del llibre, una dona, Emília, que ha estat molt important a la vida de Maria Romana (la protagonista), li fa dir al narrador: "¿Plores? No, que és la pluja menuda sobre els immensos roserars de Regent's Park" (180): tot el que té de sentiment Emília per Maria Romana, assemblant-se a la Daisy d'El Gran Gatsby, completament superficial.

La inundació és interior i exterior en aquest llibre. La de les llàgrimes en el cor de la protagonista, i la real. Molt contingudes les dues, fins al final, en què no s'estalvia descripcions d'escenes cruels. Sobre aquesta contenció, com la d'un pantà, em va sobtar molt el capítol 6, que comença així: "Maria Romana ha necessitat anar al dentista": així, sense explicar més detalls, sense narrar fil per randa el com, el quan i el perquè, tal i com la protagonista diu en una altra part, el que considera una pèrdua de temps, l'acció.

És per això que aquesta obra és literàriament, poèticament, de primera categoria, més enllà de llegir-se molt bé. Una obra que cal mirar-se com una pintura impressionista, en què "l'aigua en la superfície també es veu plàcida" (149), cal apropar-se per adonar-se de tot el que no es veu en aquesta superfície, de tota la força del sentiment que conté.

XIRINACS, Olga, La inundació. Valls: Cossetània Edicions, 2012

7.4.12

El barber violador de Joan Rendé

Una història un xic esperpèntica, realista però literària, plena d'imatges poètiques alhora. El protagonista és un barber conco que viu obsessionat per les dones del seu poble i de Barcelona quan hi baixa. Obsessionat pel sexe, però també té sentiments.

I és que la història, situada a les darreries del fraquisme i principis de la democràcia, ens mostra el protagonista com a víctima de la repressió, tot i tenir un retrat de Franco penjat a la barberia. "A dreta llei, el barber no podia precisar encara si el poder havia canviat de mans o si les mans havien canviat de poder"(130).

Hi ha un fragment, al capítol VI, que seria una imatge d'allò en què es converteix el desig, el desig del protagonista per una dona, en ser aconseguit. El barber vol aconseguir l'única cirera que no s'han endut els estornells de l'arbre, "Era com si  no volgués ser violada. Més delit encara per al barber" (84). Però en tenir la cirera a la mà la rebrega. És el que sol passar a la vida.

Tots els comentaris del narrador o el protagonista respecte les dones, són lúcids, fan pensar, encara que aparentment no diguin res de nou. "La realitat mata  el desig" (133), afirmació que és ja un tòpic, però és que la realitat que l'envolta sí que va contra el desig. També: " I si hagués gosat, després què? Després se li hauria fos el desfici, com la neu quan toca l'aigua, de la qual és feta" (156), tot plegat, molt brillant. El protagonista és més potencialment violador que no pas de fet, és molt contemplatiu.

La història és, doncs, molt original, i ben lligada. Cap al mig del llibre hi ha dos capítols que són el clímax, molt ben narrats. El final és envoltat de misteri, però és, sembla, per tancar-ho d'alguna manera, molt literària al capdavall. Un brindis per Rendé.

RENDÉ, Joan El barber violador. Barcelona: Edicions 62, 1997