26.4.08

Haceldama de Blai Bonet

Això de fer ressenyes d'anticànons és com buscar bolets: els bolets hi són, però els has de trobar. En aquest cas es tracta d’una lleneguera, d’un autèntic tresor amagat. És un llibre petit, en l'edició que jo en tinc, però desconcertant, perquè és feixuc i lleuger alhora: feixuc per la gran quantitat de comparacions -sobretot-, de metàfores, metonímies i fins i tot onomatopeies; en definitiva, feixuc per la seva riquesa literària. I lleuger perquè després de tot es llegeix amb interès, i el final sorprèn i convenç, que diria Forster.

Només com a exemple, a la pàgina 143 hi consten nou “com” seguits. Alguns no necessiten comentari, d’altres sí:

Sentia la suor que entrava pels ulls, corria pels llavis, davallava pel coll, regalimava per les espatlles, i tot el cos, nu i vermell com la closca de la llagosta, s’escaldava, perquè encara teníem els pantalons en un munt, sota el sol que, amb un incruent silenci, queia, com una invasió de formigues vermelles. El paladar i la llengua s’allunyaven, com la pedra d’una volta s’allunya, mentre el manobre, brut de blancor, la cobreix amb el guix que s’estreny, com les dents d’un home en qui la ira corre, en silenci, com la ploma d’un escrivent. El sol era com el dimoni: m’omplia absurdament, com queda omplert de calç un sac, essent que la calç és per a omplir el mur. El sol era com la desvergonya, aquesta rara innocència dels endimoniats, i ens mantenia oblidats del migdia, perquè el pudor, com l’obediència, demana un mur, un uniforme i un fervor per a les serenes tombes de tela.

El context és la Guerra Civil, que l’autor no visqué directament (és nascut el 26), però que descriu amb un realisme i profunditat que podrien ser autobiogràfics. Hi ha una sensació general d’una intensa calor, i d’un silenci provocat per aquesta. Hi ha un excés de sol malaguanyat, perquè el sol en principi és positiu, però en aquest cas té una manca de pudor metafòric, aquesta “rara innocència dels endimoniats” (el que ha estat anomenat innocència perversa). “Perquè el pudor, com l’obediència, demana un mur, un uniforme i un fervor per a les serenes tombes de tela”, les tombes que són els vestits que porten els soldats. El mur és el límit a les forces desencadenades que l’home busca sempre. Es pot observar que repeteix el concepte de “silenci”, igual que ho fa amb la paraula “mur”, sense tenir una relació explícita en cap dels dos casos, és com un joc de paraules intuïtiu, però que funciona com la rima en un vers, aquella escaiença, aquell encaix improbable però factible.

Amb aquesta riquesa literària aconsegueix d’arribar al lector encara que només sigui hiperbòlicament. A la pàgina anterior (142), justament, explicava el protagonista, Andreu Crous, que “Jo volia menysprear la mort, abans de morir”. Això ve de quan l’Andreu i el Lucas s’escapen a matar un gall, posant en perill la seva vida si el seu superior els arriba a pescar. Així doncs, l’Andreu també posa un mur a la seva por de morir, un mur que és com una pedra a la boca d’un orador com Demostenes, que per la seva mateixa dificultat es converteix en un esperó. “Hi vaig anar i no tenia fam com el Lucas”, era una necessitat d’un altre tipus.

Hi ha un altre passatge anterior a aquestes dues pàgines molt destacat:

No sento res: només gana de no tenir vida en mi, sinó enfront, perquè la vida són els altres. Un home sol és un vas d’aigua –algú l’ha omplert- posat damunt una inexplorada muntanya de nou mil metres, com un vas d’aigua que no viu perquè ningú no hi beu. Un escrit també és vida enfront. Una contravida. Com les aspirines. Escriure també és com prendre una pastilla per avortar (107).

Aquesta obra és exactament “un vas d’aigua que no viu perquè ningú no hi beu”, de tan oblidada com és. A Blai Bonet se’l coneix més o menys, però no se li fa justícia. Aquesta obra, repeteixo, és un tresor amagat que vaig trobar en una llibreria de vell. Ara s'ha republicat. “Un escrit també és vida enfront”, enfront d’ell mateix, contra la seva solitud, però enfront dels altres també, la negació de la vida que sempre és l’art, per això diu que “Escriure també és com prendre una pastilla per avortar”. Quan una obra és solament art, sempre és negació de la vida, “una contravida”. Les aspirines atenuen el dolor de l’existència, al seu torn. És curiós, però la vida també sol ser una negació de l'art, sempre és més confusa, amarga i discordant, parafrasejant Maurois. És per tot això que l'art, l'esperit, són considerats inhumans en ocasions, en relació a la connotació més terrenal de la paraula "humà"-la qual es pot veure de dos costats: com a sinònim de noble i com a sinònim de capaç d'error.

Hi ha molts d’altres passatges remarcables, però es diu que l’art d’avorrir consisteix en voler-ho dir tot, i com es pot veure hi ha molt per dir. Tot i que la història és dramàtica i tràgica fins l’extrem, (no explicaré el final, perquè a mi em va sorprendre molt), hi ha almenys un fragment amb humor: “Em preguntà si havia anat a missa i ho digué amb una conya que contrarestava amb la lluentor de les ones”. Per altra banda, el personatge del catedràtic al final introdueix frases brillants (que no són més que les de Blai Bonet:): “La prudència de la gent rasa, la por de crear vida, converteixen quasi tothom en una fera de circ. Un home, en realitat tem la vida, no la mort”: viure és un risc constant. Després diu Andreu: “Les seves paraules, que amb prou feines vaig entendre, caigueren en mi com un d’aquells colorants llançats en una font que corre sota terra, per tal de comprovar la seva desembocadura a milles de distància”. És tal i com passa en l’art i en l’amor. Una obra vista en el moment adequat pot marcar la inclinació artística molts anys després, un amor antic pot reviure després de molts anys oblidat. Un anticànon pot ressuscitar...

Mancava parlar del títol, que té a veure amb tota la història, “haceldama”, tal com diu la Bíblia, és un “camp de sang”. El llibre és una denúncia de la guerra, a través del que diu el protagonista, per exemple en tornar d’ella: “En posar-me davant el mirall i veure’m emmarcat en aquelles bases de llenya negra, la pretomba que és el poble i acostumar-me a quatre parets, que és la pau, em convertiren en un d’aquests homes que ha de dormir amb el llum encès perquè s’ofeguen”(194), la qual cosa indica fins a quin punt n’és de destructora físicament i psíquicament la guerra.

He dit que no parlaré del final, l’únic que afegeixo és que l’autor hi fa un darrer “com” o paral.lelisme entre el que passa durant la guerra i el que ve després, un “com” implícit. No sé si he estat a l’altura d’aquest gran autor, però hi he disfrutat molt.

Bonet, Blai Haceldama. Barcelona: Aymà, 1959.




5 comentaris:

palumbuscolumbus ha dit...

ehem, si va nàixer el 1926, quan la Guerra Civil tenia de deu a tretze anys... ¿no és prou per a haver-la mirat, viscut directament?

Helena Bonals ha dit...

Amb viure la guerra em refereixo a lluitar com a soldat, res més. Pedrolo, per exemple, sabia de què es tractava.

Aquest anti és dels millors, no pel meu comentari, sí per l'autor. M'agrada que te l'hagis llegit.

Anònim ha dit...

Completament d'acord que Blai Bonet s'ha d'anar redescobrint contínuament, tot i la seua irregularitat la seua lectura no et deixa mai indiferent. I, en efecte, va viure la guerra d'infant, i hi ha pàgines fantàstiques sobre això a la seua anterior novel·la 'El mar'.

palumbuscolumbus ha dit...

val, ara ho entenc. per cert, crec que tinc el llibre en la mateixa edició.

Helena Bonals ha dit...

No te l'has pas trobat, palumbuscolumbus? És que jo el vaig perdre cap a l'octubre al Clínic, i me'l vaig haver de comprar en l'edició actual! M'agraden més els llibres petits.