1.9.08

La tragèdia de cal Pere Llarg. Aiguafort d’Eduard Girbal Jaume
Segons Joan Margarit, els seus Aiguaforts són “unes escenes immobilitzades en blanc i negre -o sèpia- en la meva memòria sentimental que he mirat de traslladar-les al poema amb la mateixa austeritat que en el camp de la plàstica té aquesta tècnica, amb un mínim de recursos lingüístics i retòrics”(11). Recursos que en l’obra que tractem consisteixen, sobretot, i amb una gran originalitat, en la inclusió d’adagis populars, allà on més toca. Eduard Girbal és tan propens a posar adagis com alguns escriptors són propensos a incloure cites als escrits, demostrant sempre una gran cultura i saviesa popular. El que fa més por és pensar que una tragèdia com aquesta pugui arribar a ocórrer, si sempre hi ha un adagi que es refereixi al que acaba de passar, lògicament possible, per tant.

De totes maneres, i per fort que sigui tot plegat, per denominar-ho tragèdia hi ha d’haver almenys un mort, que hi és, però en general sembla més un drama que una tragèdia, des del meu punt de vista. No se n’escapa ningú, però la Custòdia, la protagonista, s’assembla, en una rebel.lió sense límits, amb Il barone rampante d’Italo Calvino, que s’enfila als arbres per no tocar de peus a terra, per fugir de la realitat. I és que, si el que fa la Custòdia ho fés un home, segur que no li dirien “el gran barjaula”.

De casa bona però en mans dels seus oncles, la casen per la força, per interessos econòmics. I ja se sap el que en diu Thomas Hardy a Far from the madding crowd (ho faig de memòria) : “L’home accepta el matrimoni perquè sense matrimoni és impossible la possessió, i la dona accepta la possessió perquè sense la possessió és impossible el matrimoni”. La Custòdia fa una fugida endavant, i de mica en mica es va embolicant, i tot i el rebuig frontal d’entrada, retreient al jove Pere Llarg que només s’hi ha casat per diners, acaba claudicant i destruint la poca passió que el Peret li hagi pogut demostrar. És brutal, se’n desenamora de cop, un cop l’ha posseïda, el molt dolent. Com molt dolenta és tota la seva família, només darrere els diners.

La crítica ferotge continua. Així com la Custòdia, la Pere Llarga per matrimoni, mai deixarà de ser rebel, protestona i impertinent, mireu què se’ns explica dels seus oncles:

-Cuita, Magina, cuita! Trau-me aquest diable de botines, que estic mort de peus!

La seva mitja taronja s’agenollà sol.lícitament al seu davant i procedí a descalçar-lo amb una llestesa i cura tals (...) (53)

O sigui que l’alternativa a la Custòdia consisteix a ser casta, obedient i silenciosa, o com diu el narrador cap al final:

Tot el veïnat en pes –aquell veïnat reduït, pacífic sempre i sempre endormiscat, homes i dones, xics i grans- s’era arborat en santa indignació (...) (267).
Aquest comportament, mesell i lladrador alhora, tindria a veure amb la mentalitat de buscar “seguretat davant la pobresa, la malaltia, la violència i la grolleria; i, com a conseqüència, de l’alegria” (Forster 229).

Si hi ha algú que, tot i la maldat generalitzada de tots els protagonistes del llibre, desperti sempre una certa simpatia és la Custòdia, la Pere Llarga. S’assembla una mica a Madame Bovary, però molt més bèstia.

Al caire mateix de l’abim que l’atreia i fascinava, ans de llençar-se a la buidor mortal de l’amoralitat –la que no es passa més que caient i davallant, i a través la qual jamai hi torna a haver ascensió possible (...) (203).
A mi em sembla que l’aiguafort aquí es torna massa blanc o negre, no crec que qui s’enfonsa ho faci sempre sense remei. La vida desmentiria l’art en aquest cas.

Aquesta gran obra dels anys vint, i gran desconeguda per escandalosa, és a l’altura de l’autora a qui el mateix autor dedica el llibre, Caterina Albert o Víctor Català. Feia temps que un llibre no m’arrossegava com aquest. Acció, sí, però sempre alta literatura. Josep Pla, com sortint de trascantó, deia que n’admirava la prosa, en català prefabrià. Enric Casasses l’ha redescobert, amb gran encert. I és que no és difícil de trobar semblances d’aquesta obra amb el món tal i com el coneixem, per molt carregades que estiguin les tintes.

Girbal Jaume, Eduard, La tragèdia de cal Pere Llarg. Aiguafort. Barcelona: Edicions de 1984, 2006

Margarit, Joan, Aiguaforts. Barcelona: Columna, 1995

Forster, E.M., Maurice. Barcelona: Columna, 1988.

3 comentaris:

Estel_Julià ha dit...

Helena,

Aplegue ací de la mà de Josep Plà i del seu Quadern Gris.
M'agradat trobar-te, i més encara la poètica del teu perfil, que em sembla una posició molt interessant.

Aquesta entrada no té desperdici.
No em queda dubte què tornaré per a llegir-te en més profunditat.


Salutacions,


Estel J.

Helena Bonals ha dit...

Moltíssimes gràcies pel teu comentari, el teu bloc també és molt interessant, també hi he d'entrar més.
Tracto de no posar palla, de tenir un ritme com el del Miki Moto i els seus "Afers exteriors" a la tele. Però envejo d'altres comentaristes que s'extenen amb molta seguretat. Cadascú té el seu estil.
Prova de trobar, comprar i llegir aquest llibre, t'enganxarà.

Estel_Julià ha dit...

Helena,

Faré cas de la teua recomanació.

Taqmbè dir-te que jo era una fan del Miki Moto, sempre em va agradar amb el seu estil tan personal.
Passaré de quant en quant per ací a veure com va el teu pols.


Ua abraçada,


Estel J.