7.4.10

La casa de gel de Joan Pons

El començament del llibre, a l'apartat 1 ("Em dic Simó Vallès i som l'home més lleig del món"), em recorda el principi de La transformació de Kafka: "En despertar-se Gregor Samsa un dematí, després d'un son intranquil, es va trobar al seu llit convertit en un insecte monstruós"(7)(tradueixo del castellà). Com a l'obra de Kafka, ens hem d'imaginar l'home més lleig del món tant com l'insecte monstruós, sense veure’l en cap moment. Una lletjor que es relaciona amb l'art del segle XX, que pot arribar a ser molt antiestètic, perquè el que importa és la idea interior. Per això mateix el protagonista de La casa de gel vol escriure, perquè té molta vida interior. L’exterior ja pot estar gelat, ell ja pot semblar un monstre.

En relació a la cita del principi “Allò que estimem per damunt de tot d’un home és el que pot escriure’s. El que no pot escriure’s, mereix ser viscut?”:jo crec que el que no pot escriure's no mereix ser escrit, però potser sí ser viscut. Que un llibre no permeti de ser interpretat no vol dir precisament que no mereixi de ser llegit, per exemple. Però entenc que es vol referir a la importància de l’art per sobre la vida.

Sobre "l'amor i l'art, que són les dues cares de la mateixa moneda" (capítol 40), jo entenc que l'art seria la metàfora de l'amor: l'enamorament és el que hi ha darrere de tota la literatura, de tots els poemes, de totes les paraules. Si no ets poeta, almenys llegeix poesia, si vols conservar l'emoció de l'amor. Per cert que és curiós com Simó passa d’anomenar la seva estimada d’Eulàlia a Laia i de Laia a Eulàlia, com si s’apropés i distanciés d’ella constantment.

Hi ha un moment que sembla que el llibre, a través del pare de Simó, faci apologia de la guerra, o simplement diu que es pot trobar bellesa en ella també. El meu nebot m'ho va dir un dia: “A mi no m'agrada la nit”. “Per què?”, dic jo. “A tu t'agrada la mort?” A mi m'agrada la nit, però Maleïdes les guerres, que diu Jordi Cornudella. De fet aquesta història és basada en la Guerra Civil, des del punt de vista de les esquerres. La cita del final és molt clara: “Només hi ha els perseguits i els perseguidors, els enfeinats i els cansats.” (F.S. Fitzgerald). La meva contracita: “Perquè arribar a considerar que no hi ha cap diferència entre el culpable i la víctima significa abandonar qualsevol esperança. I d’això en diuen infern, filla”, diu Kundera a El vals de l’adéu (84).

Pel que fa a la forma, "Fes règim i de tant en tant salta-te'l": si no hi haguessin passatges més sobrers, no destacarien els més brillants. A mi em va molt bé aquest sistema d’apartats curts, puc agafar el llibre en qualsevol moment i deixar-lo en qualsevol moment, sense perdre el fil. Pocs llibres em captiven tant, a més.

L'única cosa que no m'agrada del llibre és la frase de la coberta tan comercial, "La història d'amor de l'home més lleig del món". Em recorda el subtítol de la pel·lícula La insostenible lleugeresa del ser: "Historia de amor" deia en castellà, com si amb un títol així no es pogués guanyar espectadors! A mi La casa de gel em resulta un títol molt suggerent per ell sol. Una casa ha de ser un lloc acollidor, no pas gelat, sinó una llar. I la història d’amor no és el l’únic fil del llibre, ni és pas la part més ben construïda. M’agrada la comparació, però, que fa amb Orgull i prejudici del que li passa amb Laia, el “temperament excepcional” (142) d’Elisabeth Bennet que li atribueix. I sobretot, lligant la història d’amor amb la vida del pare, per poder sortir de la casa de gel de la Guerra Civil i de la casa de gel personal, és molt bona la referència a la caverna de Plató. Un llibre que no deixa fred, però que s’ha de fondre en el pensament per entendre’l a fons.

PONS, Joan La casa de gel. Alzira: Edicions Bromera 2010
KAFKA, Franz La metamorfosis. Madrid 1999
CORNUDELLA, Jordi Maleïdes les guerres. Barcelona: Edicions 62-Empúries 2003
KUNDERA, Milan El vals de l’adéu. Barcelona: Edicions Destino 1989