La inundació d'Olga Xirinacs

És aquesta una obra amb algunes ressonàncies, com la relació amb La mort a Venècia de Thomas Mann, que aniria més enllà del títol. Una inundació acaba amb destrosses i mort, com l'epidèmia de còlera de l'obra de Thomas Mann. A més a més, la idea de la mort, del suïcidi, hi és constant, en aquesta obra d'Olga Xirinacs.

Però sobretot la història -en la que hi passen poques coses, entremesclades amb les reflexions de la protagonista, alter ego de l'autora, a través del narrador omniscient- es relacionaria amb una idea constant en l'obra de Mann: l'important no és ser estimat, sinó estimar, perquè només estimant pots ser artista, perquè que t'estimin només és una cosa que afecta la teva vanitat. Cap al final del llibre, una dona, Emília, que ha estat molt important a la vida de Maria Romana (la protagonista), li fa dir al narrador: "¿Plores? No, que és la pluja menuda sobre els immensos roserars de Regent's Park" (180): tot el que té de sentiment Emília per Maria Romana, assemblant-se a la Daisy d'El Gran Gatsby, completament superficial.

La inundació és interior i exterior en aquest llibre. La de les llàgrimes en el cor de la protagonista, i la real. Molt contingudes les dues, fins al final, en què no s'estalvia descripcions d'escenes cruels. Sobre aquesta contenció, com la d'un pantà, em va sobtar molt el capítol 6, que comença així: "Maria Romana ha necessitat anar al dentista": així, sense explicar més detalls, sense narrar fil per randa el com, el quan i el perquè, tal i com la protagonista diu en una altra part, el que considera una pèrdua de temps, l'acció.

És per això que aquesta obra és literàriament, poèticament, de primera categoria, més enllà de llegir-se molt bé. Una obra que cal mirar-se com una pintura impressionista, en què "l'aigua en la superfície també es veu plàcida" (149), cal apropar-se per adonar-se de tot el que no es veu en aquesta superfície, de tota la força del sentiment que conté.

XIRINACS, Olga, La inundació. Valls: Cossetània Edicions, 2012

La tarda a Venècia d’Olga Xirinacs

Si totes les tardes fossin com aquesta… La decadència d’una pintora de renom, en un entorn com Venècia, no impedeix de fruir estèticament. Basant-se en el personatge real de Rosalba Carriera, al segle XVIII, que va anar perdent la vista en la maduresa. N’hi ha que no tenen ni això, perquè no hi arriben a vells. El paral•lelisme de Rosalba amb la important figura d’Olga Xirinacs, que voldria conservar la corona de llorer per tota la vida, és possible i molt interessant. L’obra no és gens d’acció, al contrari, és repleta de reflexió, les notes que he pres són moltes, i augmenten cap a mig llibre. També és impecablement i rigorosament ben documentat.

Ple de fragments que són poesia -“allò que em porta la nit en la seva carrossa de somnis” (120)-, sobretot fragments amb molt de sentiment, fragments autobiogràfics, com quan se’n fum dels que la tenen per eixelebrada per la seva afició a escriure, de la mateixa manera com Olga Xirinacs té afició pel bloc actualment, i sort en tenim.

“Oh força admirable de la ment, que reconstrueix de les ruines el palau més bell, justament quan aquest ja no existeix sinó en la memòria profunda!” (106): hi ha la duplicitat d’interpretació, com la de tot el llibre, en el sentit de reconstruir l’amor i l’obra, estretament lligats. Mens agitat molem, diuen. “Si no sentís res, no podria pintar, perquè aquest és l’impuls que mou la meva mà” (131): el dolor com a motor de la creació. “El meu últim autoretrat és cruel. És la meva rebel•lió contra la mort en vida” (91): aquest fragment em va colpir molt.

Tota travessia del desert és dura, però més si és al final de la vida, sense que se’t faci justícia, sinó que se t’oblidi, bé perquè tens catarates als ulls, bé, segurament, perquè ets una escriptora de fora de la capital, com li passa a Olga Xirinacs. Però m’agrada d’anar contracorrent, el que és l’essència dels anticànons.

XIRINACS, Olga, La tarda a Venècia. Barcelona: Columna, 1999

Pavana per un tauró d’Olga Xirinacs

“Mai més” és una expressió que manta vegada, tothom que hagi patit una pèrdua amorosa o arrel de la mort d’algú, no pot deixar de repetir-se. Però és una idea ambivalent: un “mai més” de dolor perquè no tornarà l’altre, o al contrari, de desig que l’altre tant de bo no torni “mai més”, quan la relació no ha valgut la pena, i més val buscar-se algú altre, tesi d’aquest llibre en gran part.

Gustau Alexandre August Raïmat, així, amb aquest nom de ressonàncies amb Thomas Mann i la seva La mort a Venècia” –el Gustav Von Aschenbach enamorat de Tadzio-, se’ns presenta el protagonista d’aquesta història sense gaire acció, que no fa més que fer voltes tota l’estona al mateix tema. El de la voluntat de morir de Gustau arrel del seu últim i greu desamor. Víctòria, una frívola artista l’ha abandonat ell, que viu al costat del mar i té negocis amb els pescadors, a més de ser l’amo de la casa de pisos que per a ell sembla ancorada, plena de gent com ell mateix, “navegants ancorats”(132), lligats contra la seva voluntat.

La metàfora més gran del llibre és, però, la idea d’ell com a un tauró empresonat en una xarxa, destinat irreversiblement a morir d’aquesta manera. Per la immensa tristesa que li produeix la crueltat de la vida, la crueltat que ha tingut Victòria amb ell, només interessada amb els seus diners, sembla. L’obra reflexiona sobre aquesta crueltat de tots plegats, del fet que gairebé tots ens mengem d’altres animals per viure, en el fet que la vida es recolza en aquesta salvatgia.

En contrast amb això, la poesia sobresurt per tot arreu, en molts passatges: “la imaginava absorta, amb el sol als dits trenant els ritmes de la vida” (32), el sol seria ella, en una metonímia: en una cosa tan petita com els dits, s’hi trobaria com l’art en la vida. Victòria ve a ser com l’art, la bellesa, el sol per a ell. També és molt líric: “els ulls vessaven la pròpia tristesa a la fosca superfície marina" (42). El seu dolor és així de gran.

Gustau pren una decisió: retardar el seu suïcidi, com un Dante visitant el purgatori, visitant els seus llogaters, fins ara desconeguts. Una llogatera, Bella del mar, composa una peça, una “Pavana per un tauró difunt” (una pavana és una peça de rèquiem), perquè ella també ha perdut la seva parella, però a la mar, i no vol acceptar-ho. Ella espera, Gustau desespera. “¿Era aquella pavana una cançó d’amor i no de mort?” “¿No era el mateix estimar que morir?” (84). “Love is the only engine of survival”, diu Leonard Cohen. L’amor hauria de ser més lligat a la vida, en el sentit de tenir joia de viure, però alhora és sinònim de dolor, cal que hi hagi dolor per estimar, per crear. Com les “estrelletes clavades al cor de la nit” de Gustau (64). “Viure és sempre contra tota esperança” (146), “l’angoixa, deia el filòsof, era l’estat natural de l’home” (171). Aquest filòsof podria ser Schopenhauer, a qui se li ha retret el pessimisme excessiu.

Les referències bíbliques hi són força presents en aquesta obra: Llàtzer pel tema de la ressurrecció, Jonàs pel del viatge pel mar dins d’una balena. També una referència curiosa a Simenon, el seu El port de les boires, per exemple: “Llàtzer Aleu havia dit que al port hi havia vida. Gustau Raïmat ho sabia de sempre. Vida i literatura, i pensà en Simenon”(174). Simenon és acció i reflexió simultànies sempre.

“Saps que els amors infeliços duren sempre?” (bona paradoxa). “A vegades un llibre és millor refugi que un cos” (l’art contra la vida), “Un llibre i un cos no tenen per què ser contraris, sinó que es necessiten” (discordia concors/concordia discors). Tot això a la pàgina 193. “Llibres entrelligats amb els records, les obsessions” (amb l’inconscient), diu també a la pàgina 90.

El que fa Gustau visitant els seus llogaters no és res més que sortir de la seva torre de vori, de deixar de ser la persona aïllada, però amb sentiment de superioritat, que és el que se’n diu de certs artistes a la pàg. 37. Com acaba tot plegat? Us convido a llegir-vos aquest llibre tan bellament reflexiu.

Xirinacs, Olga, Pavana per un tauró. Barcelona: Columna, 2001

La peresa – Eròtica d’Olga Xirinacs

La mandra com a activadora de la creativitat, entre d’altres coses. Aquesta és una història breu, però que fa reflexionar. Com que pràcticament no hi passa res, és en ella mateixa una imatge del que és el títol, del que pot ser la peresa, que relaciona amb l’erotisme. Antigament es considerava que els artistes, els intel.lectuals i fins i tot tots aquells que no anaven a pic i pala, no treballaven, en el sentit de treballar com a càstig diví. La tesi d’aquest llibre és que és bo de ser “mandrós”. Tots els personatges del llibre ho són poc o molt, fins i tot la criada de la casa, passant pel professor privat de Màxim, el protagonista principal, eternament convalescent.

Màxim fa durar la seva convalescència perquè hi troba gust. El seu professor, Arcadi, “es negava (...) a fer oposicions per ensenyar adolescents rebels”. La seva mare s’ensonya tot imaginant una vida mundana, en absència del seu marit. La mare es creativa, tot fent fotografies. També per un cantó el pare és artista, per l’altre la mare és carregada de diners. Viuen envoltats de quadres de Bonnard fets a la seva dona malalta i despullada a la banyera, que els inspira. Les escenes de bany em recorden el títol d’un llibre de poemes de Berna Blanch, El baf de l’espill: “el vapor donava una qualitat esfumada a les imatges”, “he retratat un somni” (83), diu la mare. I és que la idea d’un mirall borrós faria referència a les imatges literàries, o a un text literari en general, que mai reflecteix de manera prou clara la realitat, d’aquí el que se’n diu l’opacitat, la manca de transitivitat d’un text literari, allò que justament el caracteritza més com a obra d’art.

“Si el món gira som portats”, diu la mare (53). “Però les cases són generoses amb els qui hi viuen, si els que hi viuen es deixen portar”, diu la narradora (90). I també “la immobilitat generosa. El deixar-se portar pel temps que realment ens porta a nosaltres sense que puguem fer res per evitar-ho. La marea que arriba, t’omple, marxa i et buida” (105). Tot ve a ser el mateix, deixar-te portar pel corrent de la vida, sense esforçar-te, és un consell savi. Les millors coses passen quan menys les esperem.

“Ella buscava el que costa més de trobar a la vida: la fluïdesa harmònica dels cossos feliços. “O mio bambino...””(106): o sigui, l’empatia absoluta, l’art en la vida. Tots els jocs més o menys eròtics a la banyera són força innocents. “Va decidir mantenir l’equilibri i adaptar-se ell també a les circumstàncies” (92), allò que la narradora afirma que cal fer a la vida en situacions difícils, ho porta a terme Arcadi en aquest cas.

“Sempre hi ha espais perduts, de paradisos flotants que esperen algú que els sàpiga trobar. Se’n perden molts per falta d’atenció i de sensibilitat” (113), com quan busques bolets, com passa amb les interpretacions.

Hi ha una al.lusió al mite de l’Arcàdia feliç (més enllà del nom del professor, Arcadi): “qui no fa com els més petits no entrarà al regne”, i “jocs arcàdics” (114), o sigui, qui no jugui, qui no sàpiga portar-se com el nen que no s’ha tencat definitivament en una oficina, no sap què és la felicitat darrera. El dret a la mandra, de Lafargue, és la influència més gran d’aquest llibre, que el professor cita. Era un periodista, metge, teòric polític i reformador francès.

Conclusió important del llibre: “els elegits podien tornar el nom i la forma” al paradís, amagat sota la peresa. Es escollits són, en definitiva, els artistes.

XIRINACS, Olga, La peresa-eròtica. Barcelona: Columna, 2002

Al meu cap una llosa d’Olga Xirinacs

El títol d’aquest llibre, com de tants, és molt rellevant a l’hora d’entendre l’obra. Extret d’un poema de William Cowper, que parla de la mort, serveix a l’autora per abordar el tema del suïcidi de Virginia Woolf. El cap simbolitza, evidentment, l’esperit de l’escriptora, sota una llosa que representa el pes d’allò terrenal, la malaltia i la mort en últim terme. I és que la mort hi és constant, en aquesta història, ja que Virginia Woolf -“Ella” en cada capítol, com una ombra- va suïcidar-se en plena guerra contra els alemanys, que volien dominar Anglaterra, el vint-i-vuit de març de 1941.

“Què podia fer una idea oposada a un canó? (39). “Aquells dies la metralla foradava els cors mentre els cossos morien destrossats” (41). “Encara hi hauria un moment de vigília entre pell i ossos, entre ulls i cor” (44). “la mort venia sola, com buscava els cossos sense fer distinció d’edats ni conveniències. El doctor meditava, a més, com la mort també intentava atrapar les ànimes” (90), “festejava també l’esperit i no s’acontentava amb la carn” (91). El doctor és Henry Burnside, un metge humanista, que resumeix el sentit d’aquesta obra dual, d’una “dualitat feridora” (110).

A mig llibre, al capítol nou, esclata la contraposició esperit/ terra o carn, en parlar de l’obra de Miquel Àngel (el qual, per cert, em consta que tenia la mateixa malaltia que Virginia, era bipolar):

“Perquè, es preguntà, sempre hi havia algú que prometia la llibertat i mai no acabava l’obra?”. “Qui els havia inculcat el desfici de sortir de la pedra?” (109).

Cal recordar les obres inacabades de Miquel Àngel, símbol de l’esperit incapaç de sortir a la superfície, que queda en pedra i prou. La pedra podria simplement representar el determinisme –“el nostre pas era tan ràpid que la possibilitat de rebel.lió era cosa pràcticament impossible” (142)- del qual els homes volen fugir. “Túmuls, osseres, fossars, tot denunciava l’intent de rebel.lia de la pols, i alhora assenyalaven el seu fracàs continuat” (97). En contradicció amb això, perquè fins i tot en això aquesta obra és “bipolar”: “la terra sempre dóna una força” (213), i “li sabia una mica de greu no sentir la terra sota els peus” (215).

En resum, però: “El poder de la metralla sobre els cossos era decisiu. Molt més gran que el poder de les paraules sobre l’esperit” (214). Això darrer té relació amb el principi de cada capítol, en què s’inclou un fragment del que deia la BBC cada dia. Aquestes notícies incloïen una bona dosi de sinceritat pel que fa a les pèrdues en la guerra, de manera que adquirien un prestigi i això els permetia d’incloure alguna mentida de tant en tant... i ser creguts! Cada capítol comença d’aquesta manera, doncs, passant del realisme narratiu més clar, continuant amb una història inventada, i acabant amb les reflexions d’”Ella”, el fantasma, llum o ombra de Virginia, que són on l’obra es torna més creativa, poètica. Per a tots els gustos, doncs. Dual en la forma i en el contingut, sempre sol ser marcadament poètica, aquesta obra. Hi ha un moment on s’oposa l’art a la guerra, la creació contra la destrucció: aquesta obra és en si mateixa un al.legat en contra del bel.licisme.

Exemples d’aquesta poesia: “L’aigua, recollia les últimes llàgrimes dels que marxaven i les primeres dels que els esperaven” (80). O sigui, una cosa molt petita, les llàgrimes, en una de molt gran, el corrent de l’aigua que du al mar. “Abans que els savis teoritzessin, la bellesa natural ja s’escampava d’una manera solament perceptible als infants, als poetes i a la gent senzilla” (86), o sigui, art, primitivisme, contra intel.lecte. Moltes vegades l’interior es projecta en l’exterior: “La roba ajudava a dissimular algun tremolor més que el del fred” (155).

En definitiva, en l’únic que m’atreveixo a criticar negativament aquesta obra és en la tesi que Virginia Woolf es va llançar al riu perquè “No devia ser feliç”(114). I qui és feliç? Es va matar perquè estava malalta, i prou. Ni la guerra, ni la societat l’hi van empènyer. O és que per fugir de les bombes volia morir abans? El que a mi sí que em convenç és com planteja el feminisme l’escriptora, a la pàgina 110, la dona, genèricament, té una “llosa” metàforica al cap. Espero no haver-vos enfarfegat de cites, però és que l’obra s’ho val (Premi Sant Jordi 1984).
Xirinacs, Olga, Al meu cap una llosa. Barcelona: Edicions Proa, 1985