29.7.11

Habitacions tancades de Care Santos

Pot semblar paradoxal de fer un anticànon com aquest, d’un llibre que s’ha vengut molt tant aquí com a l’estranger, però és que la categoria de best seller converteix qualsevol llibre en sospitós de no ser pas Alta Literatura. Més enllà de la possible trama de serial televisiu, aquest llibre és molt profund i bo. També el títol, més enllà de la referència al misteri que envolta l’obra, el de les habitacions tapiades que es troben a la casa dels protagonistes, voldria fer referència a la dificultat de recordar i d’entrar en les seves vides. Unes vides normalment buides, amb la impossibilitat atàvica de sortir-ne dels protagonistes.

Una dificultat que sols venç el narrador omniscient a voltes, que ara avança els esdeveniments, ara torna enrere per explicar-ho tot amb pels i senyals (bona tècnica narrativa), apart dels mails, correus, ressenyes i articles de diari entremesclats. Hi ha un moment que aquest narrador es delata: “Nosaltres, els exànimes, les entenem prou bé aquestes curiositats i aquestes ganes de posar els nassos a les coses dels altres, perquè patim de tots dos mals” (451). La paraula “exànime” (sense vida o sense senyals de vida) ens recorda la presència de l’espiritisme en l’obra, i amb ella la possibilitat que el narrador sigui un esperit, l’únic que pot entrar dins les vides de tots els personatges.

En relació a aquest tema, hi ha també la figura d’un personatge real, Francesc Canals Ambrós, que forma part de la novel•la. Es tracta d’un personatge mort i santificat, i que segons la gent atorga miracles a aquell qui ho demana a la seva tomba. La barreja de realitat i ficció és una troballa de l’autora, que justament es diu Santos.

L’obra, a més, fa reflexionar molt, al voltant de la vida d’aquesta família burgesa rica, sobre la idea del matrimoni. Maria Roser Golorons, més aviat lletja, es casa amb Rodolf Lax en un matrimoni convingut pels pares, i hi és molt feliç fins al final. En canvi, el seu fill Amadeu es casa suposadament per amor, amb una dona bellíssima, la Teresa Brusés, i el matrimoni fa aigües per tots costats al cap dels anys. En gran part per la personalitat de l’Amadeu, que ha sortit artista, no li interessa de cuidar-se del patrimoni familiar en cap moment, i es dedica a una vida amoral amb moltes dones, abans i després del matrimoni.

Hi ha el dubte latent en tot el llibre de si un artista hauria de ser íntegre, o bé pot estar carregat de defectes, i tot i així pintar de meravella. Hi ha la cita de Goethe del mateix llibre: “La vida d’un creador és la seva obra i la seva obra és la seva vida” (129). Al final del llibre Amadeu es pinta com “un autoretrat cadavèric i monstruós” (518), la qual cosa recorda The picture of Dorian Gray d’Oscar Wilde.

En definitiva, aquest llibre ple d’habitacions tancades és una finestra oberta a les vides dels seus protagonistes. La tècnica narrativa em recorda el funcionament de la pel•lícula A beautiful mind, per la manera com et trobes immers en la història sense tenir totes les dades, i no és fins després que s’aclareix tot. Una narració impecable, i un rerefons molt interessant. Un anticànon amb cara i ulls.

SANTOS, Care Habitacions tancades. Barcelona: Planeta, 2011

8 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Sembla un bon llibre, el tindré en compte.

Helena Bonals ha dit...

Quadern de mots: és interessant de veure com escriu de bé algú que fins ara no havia arribat a aquests nivells. És un llibre llarg, que es llegeix com un caramel.

Joana ha dit...

Me l'apunte, helena. Fantàstica ressenya.
Ja torne!!! N'acabe de penjar una!!!
B7s

lluna ha dit...

Ja el tinc al prestatge esperant per ser llegit. Vaig conèixer aquesta autora amb "L'anillo de Irina" (literatura juvenil) i em va encantar.

Helena Bonals ha dit...

lluna: és molt recomanable, molt ben escrit, diuen que d'estil Rodoreda.

EL BLOC DE SAM ENFOT ha dit...

A mi em va agradar molt, sobretot l'aspecte (explicitat en la dedicatòria) de què en sabran els nostres besnéts de la nostra vida. La memòria és fràgil i de la mateixa manera que nosaltres en sabem ben poc dels nostres besavis, les futures generacions potser també ens ignoraran.
Bona ressenya.

Carme Rosanas ha dit...

Serà el proper llibre que compraré. Els dos que he llegit jo de la Care són molt recomanables també.

Gràcies per enllaçar-me aquesta ressenya. M'ha fet venir més il·lusió de llegir-lo.

Helena Bonals ha dit...

És força llarg, però es llegeix molt bé, Carme. Segur que t'agrada!