12.2.11

Tren a Puigcerdà de Blanca Busquets

Com deia un professor meu de dibuix: “He fet una exposició. I qui no vingui que es foti”. Quan jo dic que no sé d’escriure, vull dir precisament això, que no sé d’escriure com la Blanca Busquets. I qui no la llegeixi...

Onze capítols, onze personatges que coincideixen en una de les odioses parades de tren de la Renfe, una possible metàfora de l’aturada en les seves vides, que els serveix per reflexionar. Onze visions que se solapen, perquè resulta que en aquest vagó n’hi va més d’un que es coneix. Onze punts de vista que s’expliquen entre ells, es complementen, com a Cendra per Martina de Pedrolo.

Onze temes, onze narradors, relacionats amb la malaltia mental en alguns casos, com el de Robert, que maltracta la dona i n’assetja una altra; o la Margarida, que té Alzheimer, i només ho sabem d’entrada indirectament, per la manera personal que té de recordar les coses. Una d’elles, la nit de noces, brutal.

O bé d’altres personatges que es mouen en el món de la prostitució, tant femenina com masculina. Sobre aquest tema hi ha passatges amb molt de suc: “I la prostitució amb art és alguna cosa més. Però és detestable, vaig fer jo. Ella em va contestar amb un somriure petit. Creu-me, hi ha coses que ho són molt més. Al cap i a la fi, tu no fas mal a ningú”(200). Una comparació ben trobada en aquest sentit és quan més d’un personatge ve a dir que els psicòlegs són com prostitutes de l’ànima (104 i 130). Hi ha qui diu que són uns “curanderos”.

La humanitat de tots els personatges, sigui en el sentit positiu o negatiu de la paraula humà, és molt ben resolta en la versemblança de la narració, de les narracions, et creus ben bé, et fiques en la història d’una manera màgica. També hi ha, doncs, un cert romanticisme entremesclat en el to realista general de les històries, de la història, gairebé es pot dir. Com: “No havia trobat el que buscava, Cati”. “Això, Cati embarassada, és una declaració d’amor en tota regla. Una declaració guapíssima, per cert” (177), diu una protagonista jove.

“Els qui es dediquen a la psicologia –activitat professoral merament recreativa i que només han cultivat seriosament alguns novel•listes–“ deia en una de les seves boutades Josep Pla (“Les criatures destrueixen les joguines”, dins Notes vistes). Sigui com sigui, el menysteniment cap aquesta professió és generalitzat, i a mi només m’agrada de trobar psicologia, profunditat, en llibres com aquest.

BUSQUETS, Blanca Tren a Puigcerdà. Barcelona: Rosa dels vents, 2007

5 comentaris:

Iris ha dit...

La relació que fas de l'estació de Renfe amb l'aturada d'un grups de persones per a reflexionar sobre les seues vides, té una gran lògica, però probablement mai m'hauria parat a pensar-ho així!!!
Demostres una gran capacitat de relació sempre que fas crítica i ara ens ho demostres una vegada més.
Sembla molt atractiu aquest llibre per on s'hi passegen personatges que tranpassen una mica l'umbracle de la quotidianitat per endinsar-se en el seu món particular, determinat en alguns casos, per malalties on resulta difícil establir la frontera entre realitat i imaginació.
Imagine que ha de ser un plaer llegir-lo.

Moltes gràcies per la ressenya. Com sempre és fantàstica i ens convida a llegir el llibre.

Jo ara m'estic llegint "Nieve en otoño" De Irène Némirovsky, que El New York Times ha batejat com a seguidora de Dostoievsky. ës molt curtet i dinàmic i m'esta agradant molt.

Anònim ha dit...

Hola!
Ja no cal dir res més: a mi també em va agradar. Una història ben coral.
Quan puguis llegeix la novel.la El jersei, I ja no diguem el Premi Llibreter La nevada del cucut.

Imma C.

Helena Bonals ha dit...

Imma: en aquests moments no llegeixo cap anticànon, estic molt ocupada, però m'apunto les teves recomanacions. Molta gent ho diu, que aquests dos llibres són molt bons.

Lupe ha dit...

Crec que la psicologia és un art.

Helena Bonals ha dit...

Lupe: estic d'acord amb tu, els bons psicòlegs tenen molt de mèrit.