Nit de vetlla de Jaume Serra i Fontelles

“De vetlla” vindria a ser un epítet, perquè la nit ho sol ser sempre, de vetlla. Hom sol tenir més lucidesa metafòrica en la nit que no pas en la raó prosaica del dia. Escrita en temps present, aquesta obra és en ella mateixa una manera de vetllar, de fer llum en la nit franquista. Tot el llibre passa la nit de Nadal de 1960 a “Remansa”, una alteració del topònim Manresa.

És tracta de la història de l’Eduard, un exiliat a França pel franquisme, que retorna perillosament a les seves arrels. És cap al final, que va a parar en un prostíbul, que la història adquireix molta força en les converses entre bohemis, marginats, i esquerranosos, tots ells contra el règim, naturalment. Però cap al principi ja es posa de manifest el brillant que és l’autor a través de Damià. A mi em recorda una mica el Soleràs d’Incerta glòria. Quan parla de la religió i les esquerres: “Jesús, com a primer socialista de la història” (34), la qual cosa és una teoria molt ben trobada. “convertiria el drama sacre en massacre, que quan sortís en públic anés a prendre, en comptes d’un cafè, la Bastilla o el Palau d’Hivern”(35). Cap mena d’innocència, doncs: “la guerra no va venir, a la guerra hi van anar”(30).

També del personatge Tristany se’n pot treure molt de suc: “Qui obliga a recordar pot arribar a ser un botxí” (49), perquè només el rencor subsisteix, com només hi ha notícies dolentes al diari, generalment. “Fer anys no té cap mèrit. Mereix alguna distinció un jubilat, pel sol fet de ser vell? (49): jo crec que sí, per allò de l’end weight, el millor al final.

I una frase del protagonista que em colpeix especialment per poc convencional: “les mans i els peus tenen memòria, sí, però els sentiments ens traeixen, ells o nosaltres canviem” (73). O sigui: físicament canviem menys que mentalment, a contracor fins i tot. De frases brillants, el llibre n’és ple, un llibre en què no passa pràcticament res, però on els protagonistes no paren de parlar. És del tipus de llibres que solc preferir. El temps present ajuda a fer aquesta impressió d’estaticisme. El llenguatge és molt ric, però sobretot en els personatges que parlen en castellà, molt autèntic, genuí.

Eduard es passa pràcticament tota la nit de vetlla, en vetlla, i és que es pot arribar a sentir viu, per una nit, retornant als orígens, a contracorrent, amb el perill que el descobreixin. Al final dirà que un personatge és com el seu segon estel de Nadal: un seria l’estel tradicional, màgic, l’altre el real. L’autor també deu haver viscut un temps en vetlla, per escriure una obra tan desperta com aquesta.

SERRA FONTELLES, Jaume Nit de vetlla. Barcelona: Edicions de 1984, 2009