27.3.10

Nit de vetlla de Jaume Serra i Fontelles

“De vetlla” vindria a ser un epítet, perquè la nit ho sol ser sempre, de vetlla. Hom sol tenir més lucidesa metafòrica en la nit que no pas en la raó prosaica del dia. Escrita en temps present, aquesta obra és en ella mateixa una manera de vetllar, de fer llum en la nit franquista. Tot el llibre passa la nit de Nadal de 1960 a “Remansa”, una alteració del topònim Manresa.

És tracta de la història de l’Eduard, un exiliat a França pel franquisme, que retorna perillosament a les seves arrels. És cap al final, que va a parar en un prostíbul, que la història adquireix molta força en les converses entre bohemis, marginats, i esquerranosos, tots ells contra el règim, naturalment. Però cap al principi ja es posa de manifest el brillant que és l’autor a través de Damià. A mi em recorda una mica el Soleràs d’Incerta glòria. Quan parla de la religió i les esquerres: “Jesús, com a primer socialista de la història” (34), la qual cosa és una teoria molt ben trobada. “convertiria el drama sacre en massacre, que quan sortís en públic anés a prendre, en comptes d’un cafè, la Bastilla o el Palau d’Hivern”(35). Cap mena d’innocència, doncs: “la guerra no va venir, a la guerra hi van anar”(30).

També del personatge Tristany se’n pot treure molt de suc: “Qui obliga a recordar pot arribar a ser un botxí” (49), perquè només el rencor subsisteix, com només hi ha notícies dolentes al diari, generalment. “Fer anys no té cap mèrit. Mereix alguna distinció un jubilat, pel sol fet de ser vell? (49): jo crec que sí, per allò de l’end weight, el millor al final.

I una frase del protagonista que em colpeix especialment per poc convencional: “les mans i els peus tenen memòria, sí, però els sentiments ens traeixen, ells o nosaltres canviem” (73). O sigui: físicament canviem menys que mentalment, a contracor fins i tot. De frases brillants, el llibre n’és ple, un llibre en què no passa pràcticament res, però on els protagonistes no paren de parlar. És del tipus de llibres que solc preferir. El temps present ajuda a fer aquesta impressió d’estaticisme. El llenguatge és molt ric, però sobretot en els personatges que parlen en castellà, molt autèntic, genuí.

Eduard es passa pràcticament tota la nit de vetlla, en vetlla, i és que es pot arribar a sentir viu, per una nit, retornant als orígens, a contracorrent, amb el perill que el descobreixin. Al final dirà que un personatge és com el seu segon estel de Nadal: un seria l’estel tradicional, màgic, l’altre el real. L’autor també deu haver viscut un temps en vetlla, per escriure una obra tan desperta com aquesta.

SERRA FONTELLES, Jaume Nit de vetlla. Barcelona: Edicions de 1984, 2009

4 comentaris:

Joana ha dit...

Gràcies, Helena, serà un bon llibre per a poder passar una nit agradable en vetlla, com tantes altres que de vegades passem sense poder aprofitar emb la pelitud i passió que es mereixen.
Me l'apunte per a poder-lo compartir algunes nits amb agradable companyia, aquelles nits en les què sense adonar-me'n se me fan les tantes i vaig a dormir per què no em queda altre remei, perquè si no hagués de treballar t'assegure que ni ho intentaria. Les dedicaria a vetllar com diu el títol d'aquest magnífic llibre que ressenyes sense necessitat de tancar els ulls.
Resulta interessant l'exili del protagonista i el seu retorn a les seues arrels. De vegades llegir llibres com aquest ens ajuden a reconsiderar la nostra història personal i refermar la solidesa de unes vides que poden sofrir greus consequències a la més mínima provocació o alteració en les seues coodenades vitals, per no haver comptat amb uns fonaments ben sòlids que les deixen immunes a
tots els canvis i alteracions que de manera accidental o previament planificada puguen experimentar.
M'agrada la cita que fas de les mans i els peus, però jo, particularment em quede amb els peus, que són els que ens ajuden a suportar tot el pes del camí que fem dia a dia i ens donen l'escalforeta de seguir endavant, sobretot quan són dels que no es gelen mai i donen conhort per fer el camí sense tenir la gran càrrega dels terribles esdeveniments del passat.
No dubte Helan, que serà un bon llibre paer a vetllar i compartir la solitud amb agradable companyia.

Una gran abraçada

Mireia ha dit...

Gràcies per la ressenya. Amb tot, he decidit que fins que la pila de lectures pendents no baixi a 5 no en compro cap!!

rosa ha dit...

Estic completament d'acord, no podies haver-ho descrit millor. Al Club de lectura de Manresa el comentarem aquest mes, no sé si haurà l'escriptor, a veure.
Als Nostres Llibres he posat dos enllaços a una entrevista i un comentari.

Helena Bonals ha dit...

Em fa molta il·lusió el teu elogi, Rosa. Te m'avances amb els anticànons! I aquest a més és de Manresa... No em fa res de compartir aquest tema dels antis, el qual em mou molt.

Ja m'explicaràs que n'heu dit al club de lectura.

He fet una frase sobre el llibre a "Els nostres llibres" i l'he votat. La ressenya és teva? Està molt bé.