1.3.10

Testa de vell en bronze de Ramon Folch i Camarasa
Sempre es diu que l’escriptor ha de mantenir una distància amb el sentiment que l’ocupa, d’escriure quan ja no està vivint el que descriu. I el crític? Jo ara mateix estic colpida, plorosa encara pel llibre que he acabat fa un moment, per segon cop a la meva vida, com aquesta història és la d’un segon cop. La del retorn del passat, per casualitat, a través de l’inconscient, com amb la magdalena de Proust.

Un home gran, que havia estat una personalitat i que ara viu reclòs, impedit, dependent. Com una mòmia, només perviu el seu prestigi en una mena d’estàtua de bronze metafòrica que li fan els fills. Les connotacions d’aquesta història amb la vida del pare de l’autor, Josep Ma Folch i Torres, les reconeix el mateix autor, i és que la vida i la novel·la s’entremesclen per tots els costats. La magdalena de Proust es veu reflectida en el nom de la serventa, Magdalena. “el cigarret es negava a tornar-se a encendre”(87), és un símbol del que li passa a l’interior. “la brasa és doble”(13), a la manta i al seu cor. “sense saber que obeïa una ordre d’algú”(37): la de Déu o el mateix autor (molt catòlic), que ve a ser com un déu.

En definitiva, August Bonafont es reenamora del seu primer amor, Elisenda, que havia conegut abans de la Mercè, ja morta. És com si es convertís, després del primer amor, després del gran amor, en el seu últim amor. El seu Retorn a Brideshead particular (que Folch i Camarasa ha traduït, per cert). El que el farà reviure, superar-se i... el final del llibre no es pot pas revelar.

L’August, amb aquest nom d’emperador romà, envoltat de l’antiga fama, veurà com totes les seves ganes de volar de nou seran reprimides per la seva família, pels seus fills. Es convertirà en el rei despullat enmig de personatges vestits, o el que és el mateix: esdevindrà aquell que és foll entre lúcids, però que és més lúcid en el fons que tots plegats. Idealitzarà l’estimada, i alhora s’adonarà que la realitat d’una persona gran pot ser molt dura de pair. I si és paralítica, per exemple? I el dit a la llaga: “com que es pensa que els casats mengen a taula i prenen el te a la galeria i s’ha acabat”(204). L’obra és així, romàntica però colpidora. Àcida, moltes vegades. La “bruixa” de la serventa que el cuida, per exemple. I això que al final, en deixar de cuidar-lo, se li posa gairebé a plorar, perquè el senyor August es fa estimar, ves per on.

Hi ha un passatge al tercer capítol (40), que també em va colpir molt, on es descriu l’instant en què es van enamorar l’Elisenda i ell. No sé si es basa en alguna experiència: només sé que pocs s’han enamorat d’aquesta manera tan lírica: no és estrany que la història rebrolli amb aquesta força, perquè té una “Bonafont”. “A la vejez, viruelas”, sí, però també el “vell és tan bell” de Llach.

Un últim comentari: el llenguatge d’aquest llibre tan ben escrit, diu tantes coses, i, a més, resulta que és molt ric. Amb expressions que es perden com “més que més”(113), en lloc de “més que res”. I amb una manera particular d’expressar-se com les frases interrompudes:

Oh, res de greu, només una mena de. (178)
Hi entrà i el sobtà una olor de vermut barat i olives, i la cridòria dels homes del taulell, i. (188)
Com si un invàlid. Com si. (203)

Es tracta que el lector ompli els llocs buits, al capdavall. I sobretot es tracta que el lector que s’hi pugui projectar mínimament, en la història, prengui la seva pròpia decisió, si aquest és el seu cas. D’original n’és un bon tros, aquesta història, i no permetria que ningú en digués pas res de dolent, jo també la tinc molt idealitzada.

FOLCH I CAMARASA, Ramon, Testa de vell en bronze. Barcelona: Edicions 62, 1997

7 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Vaig llegir la novel·la fa anys i no em va acabar d'agradar tant com a tu. No sé si és el moment de tornar-me-la a mirar. De vegades els textos no diuen el mateix al mateix lector, i el moment de la vida en què te'l trobes pot determinar-ho.

Joana ha dit...

No el conec, Helena, però si està tan relacionat amb la magdalena de Proust, no dubte que hauré d'anar pensant en llegir-lo.
Un altre més per a la llista, una llista ben gran i un temps ben escàs.
Gràcies, sempre és un luxe passar per ací. A cada dia et superes més en les teues ressenyes. Ho estàs convertint en tot un art. De vegades pense que no sé si podre llegir el llibre que en proposa Helena, però que sols llegir la seua crítica, ja paga la pena.
Una abr´çada molt gran d'una "Strong ironwoman"

Lluís Bosch ha dit...

No sé si admets suggeriments, I molt menys encara si podem parlar de textos que tenen 70 anys. Fa un temps, al mercat de sant Antoni em vaig trobar les "Narracions extraordinàries" d'en Joan Santamaria, autor que va ser molt popular al seu temps i que té textos realmenr extraordinaris. Ha passat el temps, i ara és un autèntic anticànon.

Helena Bonals ha dit...

Admeto tots els suggeriments que vulguis! Fins l'any passat hi havia, que jo sàpiga, el premi Joan Santamaria, ja veig per què.
Si és tan llunyà potser l'hauré d'anar a buscar a la Biblioteca de Catalunya. Buscant Lluís Almerich m'he trobat que és exclòs de préstec. El Santamaria no surt al diccionari de la Literatura Catalana! I tu tampoc: és increïble, perquè sí que hi surt la Lolita Bosch.

Mireia ha dit...

Ara mateix tinc una lista de lectures pendents de 20!!!
però s'agraeix llegir ressenyes com aquesta
Petons

Olga Xirinacs ha dit...

Vaig llegir aquest llibre al seu temps. Com a Lluís, em va agradar però amb basantes reserves.
Ramon Folch havia escrit bons llibres, molt ben acceptats pels lectors. Un més a l'Olimp dels oblidats. Fas bé de parlar-ne, Helena.

Jordi Cirach ha dit...

Són aquelles petites sensacions que et colpegen a la vida i fa donar-li un sentit especial.

A mi em va passar una cosa semblant amb "Mirall Trencat" de la meva estimada i benvolguda mercè rodoreda.

Una forta abraçada!

L'imperdible de ℓ'Àηimα

>Jordi Cirach