L’amor boig de Pere Rovira
Aquest exemple d’anticànon és un cas com el de Contra el silenci de Ramon Folch i Camarasa: es tracta d’un llibre actual, recentment editat, i que no ha obtingut el ressò que es mereix. És també un llibre que parla de la Guerra Civil, fins a anys molt recents. Sembla que la guerra és un tema recurrent en la majoria d’escriptors catalans del segle XX i principis del XXI.

Comencem per les cites del principi del llibre, per exemple: “Porque en amor locura es lo sensato”, de Machado. Cal afegir que l’amor també és lucidesa, i "conèixer i estimar un ésser humà és l'arrel de tota saviesa", es diu a Retorn a Brideshead. L’última cita té més suc encara: “Espero sincerament que no siguis mai realista, un d’aquells que es pensen que la lletjor equival a la força”. Aquesta cita és una alliberació per als que detesten gairebé tota classe de realisme. Però trobo que, malgrat el romanticisme de la història, les escenes de sexe en són molt, de realistes, i només li fa falta de fer servir la paraula “follar”.

Però després d’aquesta lleugera crítica, passem a la teca del llibre, que és molta. Es tracta d’un amor boig, entre dos adolescents, la Clara i l’Esteve primer, la Rosa i el Salvador després, com veurem que es diuen realment. La Clara/Rosa i un editor, Pau Roureda (relacionat segurament amb Pere Rovira) continuen la pressumpta novel.la que escriu Esteve/Salvador, amb el títol de L’amor boig, així com li donen versemblança. És un amor foll per la manera com s’escapen de casa a la seva edat, sense tenir pràcticament on anar. En una fugida endavant, se’n van a casa d’un amic del germà de la Clara. Però és que tenen tota la raó de fugir: ell d’un pare que no el mira quan li parla, amb tot el menyspreu de “va dir al préssec que pelava”(27). Un pare que el pica després, per estar enamorat. I ella, fuig per deixar estar un nòvio que li donava seguretat econòmica només.

Heus aquí “el tema d’una novel.la darrere l’altra: si romans dins les convencions, a la llarga tot t’anirà bé i t’arribarà la seguretat i la felicitat (...). Al contrari: si ets apassionat, individual i tossut, trobaràs que la seguretat de les convencions no és més que la murada d’una presó, i te n’escaparàs, i moriràs, bé per la teva manca de força per suportar l’isolament i el risc, o per la revenja directa de la comunitat, o per totes dues causes alhora” (de D.H. Lawrence, en l’estudi que va fer de l’obra de Hardy).

Primera mostra del que ve a ser aquest primer i gran amor, doncs: “Vaig quedar trasbalsat, per aquella absència de la por que m’havia trobat sempre entre les noies i jo, i perquè estava convençut que una carta d’amor havia de ser espiritual, que per escrit, la incorporeitat era inevitable”(30). Igual que una Julieta davant de Romeo, no nega el seu amor, no fuig del cos, és directa i no distant, indiferent o excessivament tímida com explica un conte sobre Romeo i Julieta, de Charles i Mary Lamb.

Com ja sabem, Pere Rovira és un poeta de llarga trajectòria, i això es veu reflectit en aquesta història, impecablement narrada, per altra banda (el poeta Joan Margarit diu, per cert, que ell és incapaç d’escriure prosa). Quan el noi posseeix la noia, parla d’uns pits “que eren com magnòlies de carn”(69). A la pàgina 148, hi ha una relació directa amb el poema “El professor”, del mateix autor:

Encara veu espurnes de bellesa
en la mirada verda d’una noia
(...)
Ell seguirà ensenyant, i perseguint
espurnes condemnades.

(De Cartes marcades)

“la mare caminava per la vorera, amb el cap alt, impregnat de claror, i diu el pare que quan eren a dos metres l’un de l’altre i la mirada verda va xocar amb la d’ell, (...)”(108).

La verdor és metàfora de la inocència, de la joventut, com és facil d'esbrinar.

Tota la història és narrada a posteriori, com ho acostumen a ser totes les obres: “Ara escric aquestes coses, però llavors no les deia, ni sabia dir-les, ni em calia”(119). Només Joan Margarit s’ha atrevit a escriure Joana sobre la marxa, i li ha sortit bé.

Hi ha un altre passatge molt bell: “Les paraules que ens ha fet pronunciar l’amor no han mentit mai”(163). Aquí es veu com es posiciona contra el realisme. Per a molts artistes l’art és més real que la vida, “només dic la veritat quan escric”, va dir en una conferència Baltasar Porcel. Les paraules que ens ha fet pronunciar l’amor serien gairebé com les de la literatura, en aquest sentit. De totes maneres, a la pàgina 253 afegirà: “ les coses més literàries potser no s’arriben a escriure mai”. El nivell d’exigència, com es pot veure, és ben alt.

“Si el sexe fracassa, tot fracassa”(219), costa d’admetre, però és així. Diuen que no tots servim per a tothom. La Clara i l’Esteve sí que fan l’un per l’altre, però els altres fan que la relació es trenqui per fora (mai per dins).

La Clara, que estima la poesia, arriba a fer uns poemes molt bells. Els posa en un quadern anomenat Oracions (l’amor és un temple, diu la cançó), i en comentaré un:

Sense tu, sempre
equivocada.

Com una tórtora
buscant l’hivern,
com una cara
dins d’una llàgrima.

Perduda sempre,
equivocada.
(229)
Deixant-lo sempre s’equivoca. Va contra natura com una tórtora que en lloc de buscar l’estiu busqués l’hivern, com una cara dins d’una llàgrima en lloc d’una llàgrima dins una cara.

Quaranta anys més tard, es retrobaran amb l’ajuda de l’editor, i el Salvador no es podrà estar de dir i repetir “fills de puta” a dos adolescents com els que van ser ells, d’enveja, de ràbia. També podria tractar-se de la ràbia contra els que els van separar, és una expressió ambivalent. L’amor és dolor i ràbia, almenys sembla que l’amor sempre hagi de ser dolorós, quan hauria de ser el contrari.

Rovira, Pere, L'amor boig. Barcelona: Proa, 2007