23.6.08

L’amor boig de Pere Rovira
Aquest exemple d’anticànon és un cas com el de Contra el silenci de Ramon Folch i Camarasa: es tracta d’un llibre actual, recentment editat, i que no ha obtingut el ressò que es mereix. És també un llibre que parla de la Guerra Civil, fins a anys molt recents. Sembla que la guerra és un tema recurrent en la majoria d’escriptors catalans del segle XX i principis del XXI.

Comencem per les cites del principi del llibre, per exemple: “Porque en amor locura es lo sensato”, de Machado. Cal afegir que l’amor també és lucidesa, i "conèixer i estimar un ésser humà és l'arrel de tota saviesa", es diu a Retorn a Brideshead. L’última cita té més suc encara: “Espero sincerament que no siguis mai realista, un d’aquells que es pensen que la lletjor equival a la força”. Aquesta cita és una alliberació per als que detesten gairebé tota classe de realisme. Però trobo que, malgrat el romanticisme de la història, les escenes de sexe en són molt, de realistes, i només li fa falta de fer servir la paraula “follar”.

Però després d’aquesta lleugera crítica, passem a la teca del llibre, que és molta. Es tracta d’un amor boig, entre dos adolescents, la Clara i l’Esteve primer, la Rosa i el Salvador després, com veurem que es diuen realment. La Clara/Rosa i un editor, Pau Roureda (relacionat segurament amb Pere Rovira) continuen la pressumpta novel.la que escriu Esteve/Salvador, amb el títol de L’amor boig, així com li donen versemblança. És un amor foll per la manera com s’escapen de casa a la seva edat, sense tenir pràcticament on anar. En una fugida endavant, se’n van a casa d’un amic del germà de la Clara. Però és que tenen tota la raó de fugir: ell d’un pare que no el mira quan li parla, amb tot el menyspreu de “va dir al préssec que pelava”(27). Un pare que el pica després, per estar enamorat. I ella, fuig per deixar estar un nòvio que li donava seguretat econòmica només.

Heus aquí “el tema d’una novel.la darrere l’altra: si romans dins les convencions, a la llarga tot t’anirà bé i t’arribarà la seguretat i la felicitat (...). Al contrari: si ets apassionat, individual i tossut, trobaràs que la seguretat de les convencions no és més que la murada d’una presó, i te n’escaparàs, i moriràs, bé per la teva manca de força per suportar l’isolament i el risc, o per la revenja directa de la comunitat, o per totes dues causes alhora” (de D.H. Lawrence, en l’estudi que va fer de l’obra de Hardy).

Primera mostra del que ve a ser aquest primer i gran amor, doncs: “Vaig quedar trasbalsat, per aquella absència de la por que m’havia trobat sempre entre les noies i jo, i perquè estava convençut que una carta d’amor havia de ser espiritual, que per escrit, la incorporeitat era inevitable”(30). Igual que una Julieta davant de Romeo, no nega el seu amor, no fuig del cos, és directa i no distant, indiferent o excessivament tímida com explica un conte sobre Romeo i Julieta, de Charles i Mary Lamb.

Com ja sabem, Pere Rovira és un poeta de llarga trajectòria, i això es veu reflectit en aquesta història, impecablement narrada, per altra banda (el poeta Joan Margarit diu, per cert, que ell és incapaç d’escriure prosa). Quan el noi posseeix la noia, parla d’uns pits “que eren com magnòlies de carn”(69). A la pàgina 148, hi ha una relació directa amb el poema “El professor”, del mateix autor:

Encara veu espurnes de bellesa
en la mirada verda d’una noia
(...)
Ell seguirà ensenyant, i perseguint
espurnes condemnades.

(De Cartes marcades)

“la mare caminava per la vorera, amb el cap alt, impregnat de claror, i diu el pare que quan eren a dos metres l’un de l’altre i la mirada verda va xocar amb la d’ell, (...)”(108).
La verdor és metàfora de la inocència, de la joventut, com és facil d'esbrinar.

Tota la història és narrada a posteriori, com ho acostumen a ser totes les obres: “Ara escric aquestes coses, però llavors no les deia, ni sabia dir-les, ni em calia”(119). Només Joan Margarit s’ha atrevit a escriure Joana sobre la marxa, i li ha sortit bé.

Hi ha un altre passatge molt bell: “Les paraules que ens ha fet pronunciar l’amor no han mentit mai”(163). Aquí es veu com es posiciona contra el realisme. Per a molts artistes l’art és més real que la vida, “només dic la veritat quan escric”, va dir en una conferència Baltasar Porcel. Les paraules que ens ha fet pronunciar l’amor serien gairebé com les de la literatura, en aquest sentit. De totes maneres, a la pàgina 253 afegirà: “ les coses més literàries potser no s’arriben a escriure mai”. El nivell d’exigència, com es pot veure, és ben alt.

“Si el sexe fracassa, tot fracassa”(219), costa d’admetre, però és així. Diuen que no tots servim per a tothom. La Clara i l’Esteve sí que fan l’un per l’altre, però els altres fan que la relació es trenqui per fora (mai per dins).

La Clara, que estima la poesia, arriba a fer uns poemes molt bells. Els posa en un quadern anomenat Oracions (l’amor és un temple, diu la cançó), i en comentaré un:

Sense tu, sempre
equivocada.

Com una tórtora
buscant l’hivern,
com una cara
dins d’una llàgrima.

Perduda sempre,
equivocada.
(229)

Deixant-lo sempre s’equivoca. Va contra natura com una tórtora que en lloc de buscar l’estiu busqués l’hivern, com una cara dins d’una llàgrima en lloc d’una llàgrima dins una cara.
Quaranta anys més tard, es retrobaran amb l’ajuda de l’editor, i el Salvador no es podrà estar de dir i repetir “fills de puta” a dos adolescents com els que van ser ells, d’enveja, de ràbia. També podria tractar-se de la ràbia contra els que els van separar, és una expressió ambivalent. L’amor és dolor i ràbia, almenys sembla que l’amor sempre hagi de ser dolorós, quan hauria de ser el contrari.
Rovira, Pere, L'amor boig. Barcelona: Proa, 2007

12 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Vull que sàpigues que, encara que t'ho sembli, no prediques al desert. Mires d'enfrontar-te a les lectures amb un criteri el més pur possible, pensant per tu mateixa, però sense dir la primera bajanada que et ve al cap (ja és un avantatja sobre meu, per exemple) No aturis la recerca!
Déu n'hi do la frase del teu perfil: "els que diuen que els crítics són artistes frustrats és que són ells, els crítics frustrats".
Si algun dia puc, miraré de llegir aquest llibre eclipsat per la voràgine zafonicosònica.
Gràcies! :)

Helena Bonals ha dit...

Gràcies al meu pare de nou, que em guia en l'elecció de les lectures. Em fa il.lusió de treure rendiment de la seva biblioteca enorme, que algun dia potser anirà a parar a una llibreria de vell, per desgràcia.
M'agrada de veure que a més d'un bon crític ets catalanista!
No he llegit pas res de Zafón, massa dins del cànon, oi?

Florenci Salesas ha dit...

Ui, gràcies per lo de bon crític, que, i no és per falsa modèstia sinó per la inseguretat que sempre m’acompanya, no sé si comparteixo. Sobre el que dius de catalanista, primer caldria aclarir que vols dir amb la paraula catalanista, no perquè no em vulgui comprometre amb cap “isme” sinó perquè ho vull fer amb propietat. Si parles de que crec que som els millors del món, el centre de l’univers i que no hi ha terra, llengua, ni personal com nosaltres, no. Però tampoc els pitjors. Jo sóc català, això sí. Compromès amb una idea del que caldria fer amb el nostre país i amb la nostra llengua, això també. Crec que entre molts problemes que tenim, n’hi ha un de bàsic que, segons el meu punt de vista, s’hauria mirar d’arreglar d’una manera radical. Sé que hi ha gent que estima el meu país sense necessariament estimar la seva llengua —de vegades, fins i tot alguns que l’estimen com jo: la realitat és complexíssima— que creuen que, curiosament, el problema de Catalunya és el català, que és un llast per al progrés com a país i que el que caldria fer és, obertament, espanyolitzar el país sense complexos, regionalitzar-lo més i —segons ells, dic— aprofitar l’empenta que l’estat espanyol té a nivell internacional. La diferència els és una nosa per avançar i motiu de burla i ridiculització —mentre curiosament la troben genial, digne de protecció i lluita sempre que parlem de cultures minoritàries allunyades a milers de quilòmetres de distància o països com el Tibet—, en alguns casos arribant fins al racisme més agressiu i demagògic (penso en alguns articles escrits per un senyor ple de bilis i odi com Félix de Azúa, per exemple, als quals, si substituíssim la paraula “catalans” per “negres”, aniria directament a la presó i seria apedregat pels mateixos que l’aplaudeixen... a mi em fa molta pena aquest senyor). Aquesta opció que defensen aquesta gent, és perfectament respectable com ho és la meva. No tots els que la volen, ni molt menys, són feixistes ni res per l’estil (considero que el debat polític està podridíssim i cada vegada més s’utilitzen les paraules per a confondre, cosa molt trista). Ells creuen que això és el millor. Jo, que hi farem, penso diametralment el contrari i, amb fermesa però mirant de no ficar la pota, treballo tot el que puc des de la meva insignificant persona per a que les coses canviïn. Se’ns diu que cal viatjar per a treure’ns segons quines idees del cap i, ai! a mi, com més viatjo i més em relaciono amb gent de tot arreu del món, més en la línia de la independència absoluta per al meu poble penso que cal treballar. No hi ha desgràcia més gran per a un català amb un mínim de consciència cultural que fer-se amic de gent que fins fa poc tenia un país i una cultura ridiculitzada per un “estat-imperi” (penso en una amiga lituana, per exemple) i que ara no poden estar millor. La sensació de que aquí estem fent el préssec et fan venir ganes de començar a bufetejar als zombis compatriotes, a veure si es desvetllen del són que els manté hipnotitzats. Estem amb la mateixa situació de la dona maltractada que viu amb un marit famós, conegudíssim, que totes les entrevistes es desviuen per entrevistar. Ella, pobra, és tan sols la “dona de”. Tant de temps de convivència ha fet que ella hagi de llegir els llibres, escoltar la música i mirar el mateix canal que ell. Moltes d’aquestes coses, a força de veure-les per frça, han acabat agradant-li. A força de compartir tants moments —fins i tot algun de bo enmig del malson— ha estat abduïda per la personalitat d’ell. Ella, també l’haurà influït en alguna cosa, potser, però ell és el fort, el guai, el reconegut per a tothom. Si fins i tot els seus defectes són encantadors als ulls del mon! Ella, però, té la seva personalitat secreta. Depèn de la brutalitat del seu company, ella ha anat guardant en un armari amagat els seus poemes, les seves velles cançons, escrites en secret, en una llengua diferent, però, a força de sentir com el seu marit la ridiculitza en tot el que fa “a on vols anar tu sola? Què no ho veus que només amb mi estaràs protegida? Mira el camí que em recorregut junts gràcies a la meva empenta i el molt que te n’has beneficiat!” i ella sabrà que ell, en part té raó. Sabrà que ella no només no haurà pogut ser la gran —o insignificant, però ELLA— estrella per si sola, reconeguda pel que és, potser amb una potència fins i tot superior a la d’ell, sinó que s’haurà tornat força perversa. A força d’aguantar retrets, ridiculitzacions i només existir si era per a representar-lo a ell, ha anat acumulant odi i comet, aquí i allà, petites venjances, algunes d’elles plenes de misèria. Ella comet els errors dels febles. En fi, està cansada de estar en aquest món només per a odiar al seu marit que, al capdavall, bé ha tingut alguna cosa bona que ara, després de tants anys de menyspreu, és incapaç de veure. El divorci s’imposa. “A on aniràs tu sola!” li insisteix ell. I ella, se sent tan insegura que, a més a més, se sent culpable. Potser que s’escolti la part interior que li diu “has de continuar treballant per al projecte comú, no has de trencar la relació” però potser que guanyi la que li diu “això vostre s’ha acabat, aquesta relació està podrida i només us fa mal als dos. Separat, estigues lluny una temporada. Ho passaràs malament perquè no tens gaires amics fora de casa i els pocs que tens te’ls ha fabricat ell. Passaràs gana i els mals averanys que ell t’havia predit s’allargaran per un temps. Però valdrà la pena perquè en el temps, no només tu tindràs el teu espai, sinó que, finalment, tant tu com ell us començareu a mirar de nou amb interès i tendresa. Mica a mica, ell s’adonarà que, caram, déu n’hi do tot el que tenies al papa i que el món t’ho valora. Tu veuràs que ell no era el monstre que, per dormir cada dia al mateix llit, pensaves. Tot aquelles coses per las quals ell era reconegut i aplaudit al món i que, només sentir-les, et feien ganes de vomitar, t’adonaràs que mereixien aquest aplaudiment. I, poc a poc, això serà el millor per a tots dos. Tu seràs com ell, podràs fer i desfer, compartir o no, tot el que vulgueu, de mutu acord, així com ho faràs amb qui et convingui... amb el país que convingui.
En definitiva, després del rotllo, el meu país em fa patir molt, em fa patir cada vegada que fem el ridícul, cada vegada que ens fan passar per l’adreçador, cada vegada que ens silencien. Però encara em fa patir més la nostra llengua. Ha arribat un moment que no podem estar de braços creuats, perquè l’atac és massa fort i cal, per sobre de tot, no posar-nos nerviosos —cosa molt difícil— i no ser tan ximples de cometre errors similars dels qui tan critiquem. Som una tribu, així és, i això no és motiu de vergonya. La vergonya és, ras i curt, ser una mala tribu.
Creuem els dits i que el cor ens doni força però que no ens faci perdre el cap.
Sobre el senyor Zafón... ara no tinc temps (se’m escapa el tren!) però ja te’n parlaré (no tinc temps per a revisar tot aquest rotllo que t’he fotut!)

Molt bon dia

Helena Bonals ha dit...

Molt bona l'al.legoria, però és que en les relacions amb Espanya no hi ha només malestar: és que Espanya ens viola sistemàticament. No sé si hi hauria camí de retorn. La posició dels sociates no l'entendré mai: hi ha algú que no senti la seva pàtria, la seva llengua, la que sigui, mínimament com a seva? No conec cap espanyol renegat per les bones.

Redactes com un déu!

Florenci Salesas ha dit...

Ostres, precisament ara, després de fer una passada pel bloQG (no sé que passa, que de deu vegades que hi vull entrar no puc! tinc una connexió horrible)volia gairebé demanar perdó pel rotllo que t'he disparat de bon matí, redactat a a boca de canó. En rellegir-lo gairebé em moro del caos (aquí sí que hi ha una feinada pel teu pobre pare!). Tot i que, és clar, moltes gràcies per la teva floreta.
Sobre l'al·legoria sobre la dona maltractada potser si que podia haver estat agosarat i parlar directament de violació, però el tema és complexe en els detalls però claríssim en el que és fonamental: hi ha una injustícia flagrant, es miri des d'on es miri. I jo, tampoc, no hi tinc cap confiança en una altra solució que no sigui exactament la independència, l'anar-se'n de casa, que ja som prou grandets (si això, suposadament, hagués estat casa nostra alguna vegada)perquè una altra cosa ja cansa. Jo respecto que hi hagi qui pensi que encara es pot fer pedagògia a l'estat, que hi hagi que ens podem fedrar i fins i tot a qui pensa que el millor és que el que cal és que Catalunya formi part d'Espanya com una regió més, per molt que em costin d'entendre no són sinó punts de vista, opcions de solució, que, tan sols, em semblen equivocades, que ja és massa tard o obertament contràries a les meves, qüestions que entre gent civilitzada s'haurien de poder parlar sense perdre les formes. Ara, l'insult, el joc brut, la manipulació de les informacions, la ignorància escampada a cor que vols i tot el demés, si que em treu de polleguera i moltes vegades arribo a plorar d'impotència.
Hi ha abusos històrics evidents i palmaris: la dona ha patit -i pateix- abusos, així com certes cultures, races, països, etc. Catalunya fou invadida, de llavors ençà ha patit un constant abús clar -amb totes les oscil·lacions amunt i avall que es vulguin- i punt. Què el feminisme, que els anti-apartheid, que, fins i tot, els catalsn, hem caigut en ridículs espantosos en la defensa dels nostres drets, que de vegades l'espifiem en detalls de façana i, concedim-ho, cometem alguna injustícia puntual en direcció contraria, és cert. Però la qüestió de base no canvia, la injustícia encara s'està comentent. Aprofitar els petits errors del feminisme per a posar-los com a exemple de la inutilitat del moviment em sembla tan baix com el llop que acusa l'ovella de depredadora. Com a home, quan penso en algunes situacions que pateix encara la dona em venen ganes de vomitar, el mateix com a europeu en veure la situació de les antigues colònies, etc. Llavors, cal reaccionar, posar les coses al seu lloc i veure que hi ha de bo en ser home, en ser europeu, etc, o sinó no podria viure, a part que seria una injustícia en contra de tota una sèrie de fets que no he pogut controlar. Però mai -mai!- oblidaré el que hi ha darrera i al davant meu. Una vegada fet aquest examen a mi mateix, m'imagino que passaria si fos madrileny, per exemple i trobo que el més normal seria sentir una cosa similar. Imagino que en pensar en la injustícia que pateix el País basc o Catalunya, també vomitaria de ser madrileny. Llavors, seria saludable, necessari, que trobés la part bona de ser el que sóc, si vull ser just de debó, sinó només em vull quedar en aquella fase de l'autofustigació i sí, hi trobaria coses bones, i tiraria endavant. Així com molts alemanys baixen els ulls avergonyits en trobar un jueu i, si el jueu és un paio com cal, li diu "tranquil, home, relaxa't, que no és culpa teva, sinó dels teus avantpassats" així faria jo amb tot madrileny que em vingués així, seuríem a la taula d'un café, i riuríem del passat, mentre fem un brindis. Però encara no n'he conegut cap d'aquests: perquè? És que ningú els parla del gran crim? Reconec que són coses dures de pair, però d'aquí a aferrar-se tan entuastament a recolzar l'exèrcit, el tribunal constitucional (tan és si és contra aquest estatut de fireta o en contra l'innocent referèndum del president Ibarretxe)o qualsevol desició que escanyi "la perifèria" no ho entenc. Sincerament, no ho entenc. I n'he conegut molts de madrilenys, i algun dels meus millors amics ho és, i per a algun d'ells tinc una admiració infinita però no passen aquesta línia, de cap manera, és més forta que ells. Jo no demano que es piquin el pit, entonant mea culpa; em posa nerviós que em demanin perdó. A mi ja m'està bé que facin el que vulguin, però que ens deixin anar en pau, ben lluny, a correr milles -que diria ma mare- i anar amb la nostra llengua amb el cap tan alt com ho fa qualsevol país petit amb la seva, sense les interferències de tots els nostres moviments pels corresponsals internacionals que són a Madrid.
Ja és ben bé allò de que som un salmó, que neda a contracorrent. És el que ens ha tocat i millor agafar-s'ho potser com la nostra Mria Mercé Marçal, amb allò de donar gràcies a Déu per haver nascut tot allò que diu.
Bé, again et deixo una matraca que déu ni do i sense temps ni de repassar la meva mecanografia nerviosa.

Bona tarda!

Helena Bonals ha dit...

Jo he provat tres vegades, dues ahir i una avui, de penjar el meu comentari de l'11 de setembre, i no hi ha manera. M'han dit que no saben el què passa. Potser d'altres, com tu, també s'hi troben. És una llàstima, que vagi malament la tècnica, amb un bloc tan interessant.

No és cap floreta: en comptes de cansar-me desitjo que no arribi el final del teu comentari, igual com tu no volies que s'acabés "El quadern gris".

Tinc una molt bona amiga que viu a Girona, i no ens veiem gairebé mai, només ens escrivim per internet. Mai hauria pogut imaginar com m'ompliria aquest detestat ordinador d'altres èpoques. No saps que feliç que sóc de tenir temps de llegir, d'escriure i que m'escriguin.
Vull una feina que em deixi fer tot això, o rebentaré. Per això treballo en biblioteques (on, per cert, ningú llegeix!)
Què m'havies de dir de Zafón?

Florenci Salesas ha dit...

Biblioteques sense lectors... ostres, sí et serveix de consol, jo sí que sóc lector a les biblioteques. De fet, ara mateix estic treballant en un dels llibrets de biografies aquells i sí, hi ha Internet -que és una cosa fantàstica, ep- però a mi que no em treguin la meva manera antiga de recerca, biblioteca amunt, biblioteca avall i sempre hi trobo informació molt interessant per a contrastar. No hi ha com repassar els diaris i revistes locals, a on es troben de vegades perles fantàstiques, fins i tot a nivell internacional (qui se'n recorda que en Buster Keaton va visitar Sitges l'any 1930, per exemple? visites l'arxiu del diari local i hi trobes fotos i informacions que no trobaràs a cap llibre americà, per bo que sigui). De tota manera, sí, entenc la teva frustració. Potser, només, algun afable jubilat assegut aquí i allà. Jo procuro sempre que puc de fer la meva sessió de lectura de biblioteca -tot i que sóc un cul de mal seient, ho sento, i no paro d'anar a remenar aquí i allà- i així posar el meu granet de sorra de percentatge de població lectora de biblioteca, encara allunyada de l'edat de l'Inserso.
No tinc massa que dir del Zafón. No vaig llegir el primer llibre, només el vaig fullejar a casa d'un parent i hi havia alguna cosa que em repel•lia, encara que no sabia dir ben bé perquè. El segon és en poder de ma mare i amb aquest, després de mirar d'empassar-me un troç més llarg del que caldria -un diumenge, mentre la resta de la família feia una becaina- i adonar-me que el que tant em molestava era la seva increïble asèpsia. Perquè hi sortia una meravellosa foto de Barcelona d'en Francesc Català Roca a la portada si en aquell llibre el que hi surt és una Barcelona que podria ser qualsevol ciutat espanyola de l'època (fins hi tot Madrid) que no pas Barcelona? D'entrada, haig d’admetre que no sóc un bon lector de novel•les amb descripcions de les que fa aquest home que, potser sí que són professionals, no ho sé, però justament llavors venia de llegir en Pla i, és clar... La novel•la passa a finals dels vint, a Barcelona, el protagonista és un escriptor i, bé, tampoc cal que el llibre sigui una atabalamenta de referències literàries -fins i tot estic a favor de defugir-ne si només han de servir per a mostrar a tothom el molt qe s'ha llegit, enlloc d'ajudar a la trama- però és que d'un llibrot de més pàgines que Guerra i Pau les úniques referències literàries -així, de memòria- crec que són en Pío Baroja i no sé qui més (crec que en Cervantes). Ah! recordo que en un moment surt anomenat, com de passada, l'Ateneu barcelonès. Ho dic, perquè, quan ja em moria d'avorriment, em vaig dedicar a cercar tots els noms d'escriptors, polítics, etc, que hi sortien. És una mica heavy, per a qualsevol mortal normalment constituït, que fa poc acaba de llegir El Quadern Gris per segona vegada i que sap que tots aquells personatges que es mouen en la Barcelona cultural, literària i política no és que no existeixin, és que ni s'ensuma la seva ombra. Què passa amb la dictadura de Primo de Rivera? Què passa amb tot de tot? Estic convençut que el senyor Zafón s'estima Barcelona, però ja sap d'on ve aquesta ciutat que tant s'estima? Ja et dic, per a mi no cal qe s'anomeni ningú però és que res transpira el que estava passant. Ostres, llegeixes La Plaça del Diamant -perdona per usar aquest exemple tan suat, ara- i et sents realment teletransportat a tota una època. Amb el tipus de llibre que és, potser tampoc cal demanar més. Qui sap si fins i tot un llibre estupend, dintre d'aquest gènere -al qual no estic acostumat a llegir i, per tant, un lector incapacitat per a apreciar-lo en tota la seva profunditat, he- però hi ha un aspecte tangencial, del qual el pobre escriptor no en té cap culpa, i que em toca els nassos fins a una profunditat prospectora dolorossíssima: el fet que aquest coi de llibres que ha escrit estan sent la primera guia turística de certs estrangers pseudo-culturals (més pseudo, sobre tot)sobre el que se suposa que és la "autèntica Barcelona", aquesta gran ciutat "espanyola", oh la là! oh yeah! Quan un es posa a pensar en tanta literatura catalana que mai coneixerà una distribució ni traduccions a un nivell normal fins que no ens traguem de sobre tants complexos que podria fer el fet milions de vegades molt més bé que l'invent del senyor Zafón. I, ep! aquí s'hi podrien sumar altres llibres escrits per escriptors espanyols, carregats amb força més lectures de tot tipus a les seves espatlles i destil•lació cultural de el que aquella època tan caòtica va ser. Jo, per comparació a molts experts, he llegit poquíssim, però dec d'haver tingut molta sort perquè m'he trobat amb perles que tenien un suc que a mi, personalment, m'ha omplert l'esperit i l'excitació primària força més que la clínica Zafón. Ja et dic, tampoc cal que de sobte es trobin tots els personatges que es troben a l'Ateneu del Quadern Gris i es posin a fer que un tema insignificant esdevingui una festa de discussió, divertida, imprevisible i que t'omple el cap de ganes de trobar el teu camí mental, no. Però hi ha extrems que... en fi, jo en aquestes coses prefereixo i directament llegir els prospectes dels tubs de medicaments, els quals, tot sigui dit de pas, sempre he trobat fascinants. En fi (fet comprovat al meu viatge a Nova Zelanda, a la recerca de la meva senyora kiwi) que a les nostres antípodes tu dius la paraula Barcelona i tothom aixeca el dit sabent de que parles (la major part creuen que és la capital d’Espanya) si dius Espanya, la gent que aixeca el dit és una mica menor, si dius Madrid, la cosa es redueix a un 30% i si dius Catalunya... bé, si en una sala de 2000 persones resulta que hi ha un frikie de la història medieval et sortirà que li semblarà que té a veure alguna cosa amb la Corona d’Aragó. Llavors, jo em pregunto, tan terriblement provincià seria senyor Zafón que la paraula català (si, la llengua catalana, en una punyetera època en que tothom la parlava a la ciutat) no surt ni esmentada? En que parlen aquells “barcelonins” que semblen sortits d’un episodi d’Star Trek, generació XXXIII? Perquè no val llegir la novel•la en català. La versió original és en castellà i, bé, no hi pot haver-hi cap lector, ni tan sols espanyol, que hi pugui ensumar ni el més mínim tuf de que això és una ciutat mínimament catalana (bé, de fet, només estem parlant de la capital de Catalunya, però es veu que això és tan anecdòtic, tan ridícul, que el que mola és recalcar que la ciutat sembli una espècie de Londres barrejat amb Salamanca) i així, no es pugui sentir ofès per l’existència d’aquesta estirp perfectament extingible. Així com els japonesos són els reis a l’hora d’inventar remeis en contra l’estress, tipus habitacions plenes d’objectes que l’executiu a punt d’agafar un sirocco pot trencar a gust, per després retornar a la oficina a rebre les seves 12 hores de pressió per tots els forats del cervell, així dic, tan a Espanya com a la resta del món—
Haver de reestructurar els mapes que tan penosament has aprés a l’escola és quelcom que repugna al ser humà tipus, que prefereix que la U.R.S.S. estigui ben unida perquè enrecordar-se’n dels noms de tota aquella colla de països del carall que ara se’ls dona per independitzar-se i fer-nos quedar com a uns ignorants—, no , després de defensar les balenes, de preservar plantes i animalons en extinció, de mirar de salvar cultures indígenes a punt de desaparèixer per la pressió de l’home blanc, de veure els irlandesos com aquells nois macos que volen una sana independència a totes les pel•lícules de Hoollywood i els anglesos com a aquells imperialistes insensibles, puguin arriba a casa i en sentir que Catalunya demana ajut per a salvar la seva cultura, doncs no, que es fotin aquest coi d’europeets del sud egoistes i la seva cultura –que segur que deu de ser alguna cosa semblant a l’espanyol, què és el idioma important, el que s’ha d’aprendre— i així servir de la petita dosi d’extermini positiu, plausible i que et deixa com a nou per a tornar a ser un noi conscienciat amb les coses que valen la pena.
Resumint: primer hauria de tenir clar que s'entén per cànon a l'hora de valorar-lo. El que és cànon i no és, pot variar enormement depèn de moltes perspectives i criteris. Vaig llegir l'altre dia que el senyor Harold Bloom en el seu cànon hi incloïa a la literatura del segle XX, gairebé la meitat d'autors en català als quals hi dedicava als de tot l'estat espanyol, la qual cosa podria fer-nos adonar que potser estem més bé del que alguns no paren de predicar. Però, més enllà d'aquesta petita alegria, què en podria treure de profit del seu cànon? Doncs mira, de sobte, m'he trobat amb una senyora que fa el seu anticànon, dedicant part del seu temps a llegir aquelles obres que no ocupen dues pàgines als suplements de cultura dels diaris, no per esnobisme, sinó per una autèntica tasca de justícia, d'arqueologia moderna i recuperació del plaer de la lectura del que és bell -segons el teu criteri, és clar- i que mereix tenir més ressò.
Això si que és un acte d'heroisme!
Bé, no sé noia, però avui m’has estirat la llengua i, com pots veure,m’embolico com una mala cosa. I ara plego!

Bona nit i bon profit
(no acostumo a tenir tant de temps, per tant no t'espantis que no es repetirà massa aquesta invasió d'espai, disculpa)

Helena Bonals ha dit...

M'he fet un tip de riure! No deus ser pas parent de Josep Pla? Com que de segon cognom te'n dius... Quin cognom més il.lustre, el meu avi també se'n deia de segon cognom, però no hi tenia res a veure.
Ara mateix em cuido de fer el sopar per la meva mare, que s'ha fet un esguinç fatal.
Això del cànon, sobretot, ni cas al Harold Bloom, per a qui, o és occidental, o sigui anglès o americà, o pràcticament no existeix. Millor dit, no existeix.
El Jordi Llovet deia que el que no és al cànon "t'ho pots estalviar". Jo em dedico a no estalviar-m'ho, i he tingut moltes sorpreses, a part que no he deixat cap llibre a la meitat. Un se'm va fer pesat, i vaig estar dos anys sense llegir res. No podia. "El palau de la lluna" em va ressuscitar, llàstima que fos americà. Em fa molta ràbia que els americans, per sistema, no tradueixin res europeu a l'americà.
A casa nostra no llegim res en castellà de fa temps, tu publiques en castellà, oi? Doncs ho sento molt. A les biblioteques els que no llegeixen són els bibliotecaris!
No sé que em quedi res per dir-te.
Bona nit i gràcies!

Florenci Salesas ha dit...

Oh, jo publico en castellà perquè sóc un pocapena en això de buscar-me la vida, ves. De fet, mai hauria pensat en mirar de publicar res perquè no he pensat mai en mi mateix com a escriptor. He fet tot tipus de feines, però el que m'ha tingut absolutament ocupat els darrers 20 anys ha estat: primer el dibuix animat, primer com a noi que porta els cafés, després com a ajudant d'animació, més tard animador i, finalment, he arribat fins i tot a realitzar la meva pròpia sèrie i diritgir i animar algun curt, etc. Tot plegat, sempre perquè algú m'ha donat una puntada de peu al cul, perquè no tinc cap esperit de lluita i competició, zero. En això sóc un català catastròfic, una vergonya de la meva raça, esperit empresarial i de supervivència polar. Mentre la resta de catalans van treient pans de les pedres, jo continuo mirant els núvols, somiant truites, mentre les formigues que tinc sota els peus se'm van menjant de viu en viu. No tinc doncs cap dret a queixar-me. He fet música (tinc hores completes de música a casa) però si no arriba a ser per la meva amiga Eli -música, poeta, empresaria i supervivent nata- que un dia, farta de veurem a la lluna es jugà uns calerons en publicar-me un disc i empentar-me a formar el grup que tenim, suposo que em moriria sense haver fet mai un concert. Gràcies a ella (i només a ella, doncs jo no he mogut un múscul per a fer de mànager) em tocat a una pila de llocs, sembrant perplexitat i entusiasme a parts iguals, fins en terres molt llunyanes. Precisament aquesta amiga -excel·lent escriptora, però en castellà- em passà la feina de fer la primera biografia (una dels germans Lumière, inventors del cinema). Jo hauria preferit cent mil vegades de fer-la en català, però ves, la cosa tenia la seva conya i vaig jugar a fer d'escriptor. I, bingo! va agradar: uns quants retocs per aquí i per allà i una bona relació amb un editor que m'ha recolzat des del primer dia, permetent-me combinar personatges que m'interessen a mi (Narcís Monturiol, Buster Keaton) amb altres que no volia fer ningú, com l'increíble esculptor grec Fídies. L'experiència m'agrada però no dona gairebé ni un duro, aquesta és la veritat. I perquè ho faig? pel mateix de sempre: perquè algú m'ho va plantificar davant els nassos i jo -això sí que ho tinc- vaig aprfitar la oportunitat i m'ho vaig agafar amb la seriositat dels que se senten insegurs. Sovint em diuen que hauria d'anar a picar alguna porta per a publicar el que escric en català i, sí, ja em faria gràcia. Però em manca l'esperit de muntar una estratègia, a part que no crec que tingui la qualitat mínima per a aquest tipus de coses, tot i que si vols pots xafardejar aquesta web semi-secreta, amb algunes cosetes -contes i rucades de tots tipus- que he escrit aquests dos darrers anys http://florencisalesas.lletres.googlepages.com/home (a on hi ha algun enllaç a alguna rucada de video a on se'm veu fer l'indiu a base de bé) i participo al bloc del Quadern Gris, què és una cosa que em relaxa molt -també, com a tu, em posa negre la mala connexió- i, de tant en tant, tenim una mica de interacció entre la gent que hi participa. De vegades, m'agafa vertígen en veure la qualitat d'alguns comentaris i la categoria dels participants (des de gent propera a Pla mateix com en Torrents o en Santacana fins a autèntics experts com l'Antoni) però tothom és tan amable -i inconscient! què és això de dir-me coses bones a mi, amb lo bleda asolleiada que sóc a l'adulació?- que m'hi trobo com a casa. Si algun d'ells senyors em vol donar feina d'enllustrador de sabates, ja em donaria per pagat. Això és tot.
Espero que el sopar hagi anat bé.
Bon dissabte (sense encara poder obrir el blQG. Maleïda connexió!)

Florenci Salesas ha dit...

Per variar, una pila de faltes i errors de mecanografia (em enlloc d'hem, etc) em sap greu, de debó. Bé, i ara me'n vaig a fer de bon pare a portar els nens a la platja, la qual cosa encara és una diversió gratuïta (excepte si un tauró s'atipa de mig fill, que llavors si que la reconstrucció de l'infant val un dineral)

Florenci Salesas ha dit...

Ups, m'havia oblidat de desitjar que ta mare es recuperi aviat.
I ja me'n vaig!
Adéu!

Helena Bonals ha dit...

És horrorós quan repasses el que has escrit a vegades, et mors de vergonya.
Aquest estiu he visitat Sitges dues vegades: platja de Sant Sebastià, gelat al Dino, assentar-se i veure passar parelles d'homosexuals, tot comptant-les, al carrer del pecat o un de paral.lel. Espero que jo no comptabilitzi com a turista digna d'escopetada!
Avui, després de tres dies d'inoperància, he pogut amb les opos. Si les aprovo treballaré a Barcelona.
M'agrada que se't doni dibuixar a més d'escriure. Jo també tinc facilitat de dibuixar, però no practico. Estic molt i molt enamorada de la crítica, d'art o literatura. I m'agrada de fer proselitisme. No tinc complexes.
La meva mare, millor. Gràcies per preocupar-te.