Pedres de toc de Carme Torras
Paul Auster diu a El palau de la lluna que “El sol és el passat, la terra és el present, la lluna és el futur”. També en aquesta història el passat es projecta en el futur a través del present.
A una noia que ha fet periodisme, la Carla, i treballa en una empresa, Bioscrit, que es dedica a fer biografies per encàrrec -em recorda un escriptor que fa de “negre” per encàrrec, Jordi Llavina-, se li presenta el repte de fer una biografia especial. Es tracta de l’encàrrec dels fills d’una ballarina que ara es dedica a la coreografia, com a regal d’aniversari, i ella vol portar a terme la biografia de manera autèntica, no com les fan a l’empresa. De fet, ella és molt ambiciosa, i s’identifica amb els que volen passar per la vida deixant rastre, arribant a ser pedres de toc si cal: “ella no volia fer-se gran (...), i casar-se, i tenir obligacions, volia seguir tenint tot el temps per a les seves coses” (47).
Resulta que la ex-ballarina , Nydia, és molt difícil de tractar, i es desentén del regal dels fills, però la Carla és tossuda. Com en un joc de nines russes, el passat de Nydia va sorgint a la superfície. Com un poema encabeix la poesia, “les sensacions, els sentiments... els encabim en aquestes diminutes capsetes que som nosaltres, durant breus instants, una vida” (149). Però sempre depèn de l’observador de veure si les nines ploren o riuen, reflexiona l’autora a través de la protagonista. Per exemple: “No hi ha més paradisos que els perduts”(203) -frase extreta de Bearn-, es contrasta amb “és molt millor tenir paradisos, encara que perduts, que no haver-ne tingut mai” (213). Tot depèn de la interpretació, en definitiva.
La felicitat no ho és tot, diuen. Tenir objectius per complir, com la Carla, pot arribar a ser superior a la necessitat de benestar, aparentment més important. He de dir que llegir Carme Torras en aquesta primera obra ha estat una sorpresa que no m’esperava després de llegir La mutació sentimental, respecte la qual és tan o més bona. Un llibre complet, i amb moments de gran lirisme, que té el mèrit afegit de ser escrit per una persona que treballa de científica, el seu objectiu, davant del qual la literatura sempre s’identificarà amb la felicitat.
TORRAS, Carme Pedres de toc. Barcelona: Columna, 2003
11.12.10
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
La teva reflexió sobre la felicitat em recorda un dels últims llibres que he llegit (“Felicitat” de Will Ferguson), on deia: “L’alegria no és un estat d’ànim, és una activitat. Alegria és un verb i no un substantiu”, o sigui, que la felicitat és el que es troba en el camí cap a aquest objectiu que dius. I no cal que et digui com estic d’acord que la literatura és felicitat.
Quan pugui tornaré a llegir Carme Torras, em va agradar tant “La mutació sentimental” que em fa una mica de por.
hiniare:
No decep, i jo també vaig disfrutar molt amb "La mutació sentimental", ja ho saps. Té molt de talent, aquesta autora.
La literatura pot desassossegar, però ha de proporcionar sempre felicitat.
Crec que pot agradar-me. L'apunto, merci
un bon anti.
Gran escriptora la Carme Torras
Em sembla que la Carme Torras és molt intel·ligent, com un Leonardo entre la ciència i l'art.
Totalment d'acord amb la sensació de felicitat que ens aporta la literatura. Fins i tot quan es toquen temes anímics obscurs, podem sentir-la en el sentit de que ens sentim alliberats per no estar en condicions tan pesimistes o empatitzar i sentir-nos acompanyats si ho estem.
Molt bona ressenya, m'apunte el llibre
Gràcies pels teus elogis sempre desbordants, Iris!
Helena èt visito amb presses, només volia desitjar-te un 2011 ple de felicitat!
En la Declaració d'Independència dels Estats Units, entre aquells drets a considerar hi havia el de
la "recerca de la felicitat"; ho
va escriure amb molt bon criteri
Thomas Jefferson, ja que suposo
que la seva intuïció li dictava que la felicitat no s'aconseguia mai i que l'únic que restava era
en realitat una cursa inacabable cap a la mateixa.
El que no es troba mai és una idea convincent del que és la felicitat, però malgrat tot Et in Arcadia ego: jo també he estat feliç.
Publica un comentari a l'entrada