La condemna d’Odó Hurtado

Es podria dir que aquest llibre té un valor inversament proporcional al seu èxit. Això no és ben bé així: l’autor va aconseguir una importància merescuda en el seu temps. El que passa és que actualment s’ha convertit en un gran anticànon. No és precisament una condemna de llegir-lo, ja que no només es llegeix com un caramel, sinó que literàriament és molt elevat i d’una gran originalitat en el tracte del tema que l’inspira.

És difícil en aquest cas de parlar d’aquest tema sense desvelar part de la història. D’entrada es tracta de la vida d’exili de la Núria a París durant la Guerra Civil, que s’endinsarà en el seu ambient bohemi d’abans de l’arribada dels alemanys. L’ambient bohemi que li proporciona el seu amor per un pintor, André, dels que no es volen vendre, i que per això subsisteix malament. La Núria li farà començar a vendre la seva obra en forma de cartells.

Les circumstàncies que vénen donades per la gelosia d’ell, faran que tots dos acabin trencant. I aleshores Núria passarà de l’aventura, la inconsciència del seu amor per André, a la calma, la constància i la calidesa de l’amor que el personatge Sabrest té per ella.

El tema, doncs, és el del contrast entre el risc davant la seguretat, la plàcida felicitat. La manera com aquesta antítesi es desvetlla en la protagonista he de dir que és molt original. I el final és inesperat, i molt en el terme mig fins l’últim moment. A mi em sorprèn molt que no doni la raó absoluta a cap dels dos amors. Hi ha la raó de l’un, la raó de l’altre, i la veritat, diuen.

Núria, en relació a un amor anterior d’André, venia a ser la “noia impulsiva” contra la “dona cerebral” (61). Ella és conscient del seu atractiu, però la gelosia d’ell acaba amb la relació: “Una de les manifestacions més incontrolades de la gelosia és la retrospectiva” (141). Hi ha un llibre de Julian Barnes sobre aquest motiu, Abans que ens coneixéssim. La vida se’ls hi torna un infern, i m’agraden molt les paraules del narrador “el que no li era permès li semblava més desitjable, i quedar-se amb l’André es tornava una obligació penosa”: al capdavall la gelosia és com una malaltia.

No he llegit l’obra d’Hurtado Es té o no es té novel·la, però el fet és que el concepte de novel·la, o l’al·lusió al cinema és repetida al llarg de l’obra, en relació a l’amor d’André i Núria: “tot el que hi havia hagut de generós, de net, de desinteressat i de gran en la seva novel·la” (151), “tan cinematogràfics” (175), o “la lleu emoció amb què tornes a llegir, passats molts anys, un llibre que vas estimar” (176). El que està dient l’autor, segurament, és que el seu amor és novel·lesc, cinematogràfic, en relació a l’altre, més convencional. “Un amor que no s’ha de posar a prova perd insensiblement el brillant” (185). La seguretat mata el sentiment, el que seria un motiu clàssic. En canvi: “el somni, la fantasia, la irresponsabilitat, l’amor que no pensa...” (207) em recorden el Pla del 3 de setembre de 1918 dins El quadern gris, i la seva “meravella de la inconsciència infal·lible”.

Ja he dit que l’autor no es decanta ni per un amor ni per l’altre, sinó gairebé per tots dos alhora. Repeteixo que m’ha colpit i alliberat la manera de tractar la protagonista, sense que res sigui completament blanc o negre. Normalment els autors dels llibres tiren pel dret, sense tenir prou en compte l’altra cara de la moneda, que sempre hi és. Un anticànon dels més injustament oblidats que he fet, potser perquè l’autor no es va molestar en vendre’s prou, com el protagonista André. I és que Hurtado disposava d’una bona renda que no el feu lluitar per sobreeixir com d’altres. Ja diuen que les putes també venen.

HURTADO, Odó La condemna. Barcelona: Biblioteca Selecta, 1962