1.2.10

Les petges invisibles de Lluís Bosch

Com un text literari és ple de llocs buits que esperen ser interpretats, com la història d’un país és plena de senyals per entendre-la “ara hem de buscar les petges invisibles entre la runa d’una guerra i l’oblit polsegós d’una postguerra llarguíssima” (265), diu el narrador a l’últim capítol. Però en aquest cas, les petges literàries justament destaquen, perquè no en són gens, d’invisibles. Aquesta és una obra que no es llegeix amb deler per la narració, però sí per les reflexions, algunes poesia. És una novel·la feta “al forn”, que sempre ennobleix la cuina. N’hi ha que s’empassen Ulisses de Joyce sense fer-se pregar, com haurien d’estar-se de llegir aquesta meravella?

La història, cap als anys trenta, tracta un personatge, Miquel Barris, a la recerca d’un suposat mort, Isidre de Cornudella, del qual ha d’assegurar la defunció, de cara a la seva empresa. Amb aquest objectiu se’n va a Lleida, on s’entrevistarà amb tota classe de personatges, i tindrà contactes amb els espiritistes, els anarquistes, alguns capellans, alguns bohemis i alguna cupletista. Entre els personatges n’hi ha de reals, com Màrius Torres.

Hi ha un símbol del que és “una imatge ben diàfana del destí” (13), al primer capítol: les bestioletes atrapades en l’ambre. L’obra també és com una peça d’ambre que atura alguns moments de la vida. Sempre des del punt de vista de les esquerres, però de totes maneres el narrador reconeix que “en un món de gent maliciosa, els qui sofreixen injustícies són dolents al capdavall” (27): pocs s’aventurarien a admetre-ho. Per altra banda: “Si l’ocasió fa el lladre, també deu poder fer el pietós” (120).

Dos exemples de poesia: “I ben bé que podia estar-se cinc anys més sense ploure, que tant se li’n donava. Que s’assequés la terra. Que es tornés estèril per sempre. I que s’apaguessin els estels. L’un darrere l’altre, que s’apaguessin com les bombetes de l’envelat un cop acabat el ball de festa major” (158). O bé: “El fil de sang que tot d’una li brollava d’entre els llavis va deixar caure una gota sobre la camisa de l’Antonio. Una gota rodona i perfecta: punt final” (162).

I en relació amb això darrer: “Als terratinents no se’ls extermina amb poesies, per més bé que les hagis escrit” (160): en això l’autor se situa en un punt de vista molt diferent al típic de les esquerres, el del realisme poètic. Era la Carme Chacón que deia que “la paraula és l’arma de l’esquerra”. “La distància entre un polític i un místic cal que sigui la mateixa que hi ha entre el blanc dels núvols i el negre del carbó” (173): hiperbòlicament bo.

L’anècdota de la història, doncs, serveix bàsicament com a rerefons de tots els passatges brillants que ofereix l’obra. Una obra ha de ser opaca, transitiva en la visió que ofereix del món, la forma hi ha de ser molt important, més que el contingut. És en aquest sentit que aquesta obra val, és molt profunda, tot i que jo només m’hi he acostat. No és feta per a persones buides, mandres o ignorants, que diria Jane Austen.

BOSCH, Lluís Les petges invisibles. Lleida: Pagès editors, 2006

7 comentaris:

Clidice ha dit...

sembla prou interessant, gràcies :)

Joana ha dit...

Si amb la ressenya que has fet sols t'has acostat, que en farem la resta?
No crec que puga entrar-hi més endins del que tu has fet. No he llegit l'obra, però m'encanten les teues reflexions, fetes des d'una punt de vista que no deixa escapar cap motiu per a fer un constructivisme formal que resalta una visió molt optimista de la nivel·la atenent als elemsnts formals que són els que des del punt de vista literari més ens interessen.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Ja saps que he llegit l'obra d'en Lluís i ja vaig dir la meva tímidament a Riell Bulevard. M'alegro molt de coincidir amb tu amb la vàlua de l'obra.

GEMMA ha dit...

A tenir-la ben en compte doncs. En renc nota. Gràcies per la ressenya.

Lluís Bosch ha dit...

Helena, gràcies per la ressenya. La veritat és que he tardat una mica en deixar el comentari, perquè m'he quedat sorprès. Agradablement, és clar. Crec que has fet una lectura optimista del text, sense parlar dels defectes. Bé, ja saps que l'autor sempre creu que ha escrit una cosa horrible quan es torna mirar les seves pàgines. M'han agradat les cites, perquè destaquen algunes de les coses que volia destacar. Tens raó en què no vaig escriure un argument, sinó un conjunt d'escenes que remeten més a la poesia, i això ho dius molt bé.
En fi, encara estic una mica consternat. Aprofito l'ocasió per demanar-te que segueixis amb els anticànons. He d'acabar de mirar la història d'aquest blog, però una mica a canvi, crec que faré una ressenya d'ell al Riell. Amb el teu permís, és clar. Salut!

Helena Bonals ha dit...

Lluís:

Espero llegir la ressenya que faràs de tot plegat al teu bloc.

Salut!

Lluís Bosch ha dit...

Bé, ja hem penjat un post breu que parla dels Anticànons. Espero que contribueixi a divulgar una mica la teva feina. Salut.