1.1.10

Argelagues, romanins i foscor de matinada de Jesús Bonals

Parafrasejant el títol: acció, romanticisme i reflexions de tot el llibre. Es tracta, el meu anticànon d’avui, del darrer llibre del meu pare, encara no publicat, a qui espero fer la màxima justícia, jo que el conec.

I com que el conec, sé que és ell que s’amaga darrere molts passatges:

(...)no era pas un home callat, al contrari, parlava molt, li agradava donar sempre la seva opinió sobre gairebé tot, una opinió que solia ser original i sovint a contracorrent del que deia la majoria, però que jo no l’escoltava gaire, o això és el que en fins aleshores em pensava, però en el fons no devia ser així, perquè ara resulta que recordo sovint coses que ell m’havia dit (...)

Puc dir, per experiència, que tenir un pare savi sol venir a ser així. Els fills no escolten els pares moltes vegades, com ho fan les dones amb els seus marits escriptors, també. “Tots els arguments del meu pare em venien a la memòria, i els repetia a l’Ulibet com si fossin meus”: a mi em passa molt sovint, això.

El protagonista del llibre que acabo d’introduir, el Ramon, escriu en primera persona, sense punts ni majúscules, només amb comes, bàsicament la transcripció d’allò que li diu el seu oncle Pere sobre la vida del seu pare (el qual fins als quaranta-vuit anys encara menystenia com solen fer-ho els fills). Les comes vénen donades per la transcripció aparentment informal de tota la història. Història que va passant de la Guerra Civil i postguerra a l’any 1992, en plens Jocs Olímpics.

Aquest anar del passat al present em recorda els vers de Foix, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, que podrien veure’s reflectits en la mescla d’un vi del 43 i un altre de novell, amb els que l’oncle Pere frueix explicant el passat del seu pare al seu nebot.

A part de la història, que no vull desvelar, les bones reflexions: “la badoqueria davant les coses foranes dels catalans”, que preferim moltes vegades de llegir en castellà, en gran part perquè és el que majoritàriament se sol trobar a les llibreries i biblioteques. “Perquè per sí les coses si no es comencen no es fan” (el que dia Cervantes: “por el hilo se saca el ovillo”). “Tenia el cap ben moblat, com es diu ara, i li tenia perquè sabia llatí”: saber llatí ajuda a raonar, a redactar també. “A vegades els silencis, també són eloquents”, com es nota molt en la poesia, sempre el·líptica. A més de totes aquestes cites, hi ha uns quants passatges més llargs pels quals val la pena de llegir aquest llibre, i que no transcric per contribuir al misteri, un sobre el comportament del rei d’Espanya als jocs (segona part), i l’altre sobre com la societat no té pietat dels malalts mentals (quarta part). També més d’un tros del llibre parla, de la manera com fa una revisió de la història de Catalunya, del cas Banca Catalana, en què el narrador és carregat de raó. Tot són idees pròpies de l’autor.

Autor a qui la música el fa vibrar més que qualsevol art, i això es nota en les referències a “La leyenda del beso”. També amb la imatge “ja havia acabat l’ària”, per dir que l’altre parla brodant el que diu, alhora que el mateix narrador broda, és brillant també. Hi ha, a més, dues referències a dos músics catalans que precisament són uns anticànons, musicals, de Catalunya.

L’autor, doncs admira el seu pare com jo admiro el meu. De fet, una dada important, si no imprescindible, és que el pare del meu pare es dedicava a passar gent la frontera, fossin de dretes o d’esquerres, i ell també portava una boina, i tenia una mirada de persona intel·ligent, múrria. No recordo on he llegit la descripció del pare del protagonista, però concorda amb la meva. És en la memòria del meu avi que és escrit aquest llibre en gran part. El títol vol fer referència a l’aventura de passar la frontera caminant de nit, i és extret d’una cançó popular recuperada per El pont d’Arcalís. El meu avi va morir quan el meu pare només tenia un any, amb la qual cosa ell es va haver d’eixorivir molt, i també li feu, segurament, generar una llegenda personal al voltant de la seva vida. Llegenda amb la qual ha pogut fer aquesta novel·la plena de “la dolçor de l’herba” de la vida al camp, enmig de successos relacionats amb la guerra, els que ha anat descobrint amb els anys l’autor d’aquesta obra, bona, sense necessitat de corroboració.

18 comentaris:

Júlia ha dit...

Òndia, no sabia que el teu pare era aquest autor, ell no es recordarà de mi però alguna vegada havíem coincidit en trobades d'autors, a Rosa Sensat, em sembla. Felicitats pels antecedents familiars, un gran autor!!!

Joana ha dit...

Helena tinc moltes ganes de llegir el llibre i més ara que ens has donat les coordinades.
Com als altres el títol m'ha semblat molt poètic. No puc dir-te res més encara, però quan el tinga a les meues mans i el conega bé podrem intercanviar les nostres percepcions de l'obra.
Ningú mmillor que tu per a poder esbrinar les notes autobiogràfiques del narrador, en aquest cas tan conegut.
Espere que el publiquen aviat i si em fa el pes, que de segur me'l farà, el recomanaré a tothom ací a València. Sempre he confiat amb el teu bon critèri a l'hora d'escollir un llibre i per això vaig posar els altres a la meua llista de recomanacions. Encara no me'ls han portat, en aquestes dates tot porta molt de retard.
Respecte al que contes del personatge que escriu sense majúscules, conec un altra novel·la que encara està al forn que pota el títol sense punts comes ni majúscules. Ja et parlaré d'ella al seu moment, però és en castellà.
Bé, m'alegre molt per tu. Fer aquest anti, haura estat un plaer extra i afegit. Sempre que valorem l'obra d'una persona del nostre entorn la satisfacció personal es multiplica.
Supose que aquesta sensació haurà estat recíproca. Res millor que una filla per a fer la crítica d'un llibre.
Ara sols em qqueda dir-vos que tingau molta sort en la promoció del llibre.
Una gran abraçada

F.Puigcarbó ha dit...

Que petit és el món, el teu pare i Júlia es coneixen de trobades d'escriptors. Veus! Ja ens ho faràs saber quan el puguem comprar.
Se m'acut que ha de ser complex parlar d'un llibre del teu pare, però sembla te n'has sortit prou bé.

Júlia ha dit...

Ep, jo el conec però no crec PAS que ell em conegui, és més famós que no pas jo i ja fa MOLTS anys d'aquesta trobada, em sembla fins i tot que va ser a L'Hospitalet de Llobregat...

Helena Bonals ha dit...

Francesc Puigcarbó:

No me n'he sortit prou bé, el meu pare m'ha retret que no hagi parlat gaire de la història, de l'antimilitarisme que traspua, de la manera com el protagonista es desentenia del pare al principi... La veritat és que em costa de retenir el que no m'apunto, generalment, m'he fixat en d'altres coses, què hi farem.

Júlia:
Sí que se'n recorda de tu el meu pare, i som de l'Hospitalet, per això te'n recordes d'ell en aquesta ciutat.

Júlia ha dit...

Així devia ser en una trobada d'autors relacionats amb l'Hospitalet. Tu i jo ens coneixem personalment?????

Helena Bonals ha dit...

No tinc pas el gust de conèixer-te personalment! Li he parlat de Rosa Sensat i se n'ha enrecordat de tu, això diu.

Joana ha dit...

Quan fem una ressenya no podem fixar-nos en tots els detalls, sempre ens deixem quelcom important, però això no vol dir que la ressenya no tinga el seu encant. Normalment insistim en aquells aspectes que personalment ens arriben més i altres com el que has obviat, tot i formar part important de la trama, els considerem secundaris i els deixem de banda.
No sigues tan autocrítica. A més sempre cal deixar-se apectes fonamentals per escombrar per a que els puguen descobrir els lectors i així sinteressen més amb el llibre.

Olga Xirinacs ha dit...

Poder comptar amb els referents familiars escrits és com fixar l'eternitat a les nostres vides. Si el pare escriu, pot rescatar el temps més llunyà, i tu ja faràs el teu. Molt interessant.
Felicitats.

Anònim ha dit...

Acabo d'arribar a aquest blog avui i em sembla excel·lent. Descobrir tresors amagats i descatalogats com els que s'hi proposen és el que porto fent fa molts anys (gràcies a Uniliber, tot sigui dit)
Us recomano una autèntica joia , L'Enigma, d'en Miquel Pairoli.

GEMMA ha dit...

Moltes ganes de llegir-la!

Com prova la nova feina? A per totes!

Petons i bona literatura.

Helena Bonals ha dit...

Gràcies, Gemma. Em va millor que no em pensava, els companys de feina són molt amables. Llàstima que no m'hi quedi.

Florenci Salesas ha dit...

Un Anticànon difícil de fer, més que molts altres, suposo.

Entenc que l'autor vldria que haguessis parlat més d'altres coses, que per ell potser el tema del llibre és un altre. Però cada lector té els seus ulls, la seva sensibilitat independent. No pots demanar que tothom vagi exactament pels rails que has construit. Hi ha autors que no ho deixen fàcil poder volar, i poder tornar a la via i acabar arribant a l'estació que volen, així com d'altres que directament descarrilen amb la major part dels lectors. Tu portes el tren, ell no es pot queixar, crec. Bé, sí, una mica, és clar. Pobret, ell n'és l'autor!

En fi, que això de tenir l'autor a casa, en aquest cas no sé si és un ajut o una murga. I en tot cas, ja em moro de ganes que la publiquin i poder llegir-la.

I pel senyor Bonals: Felicitats mestre!

Helena Bonals ha dit...

Florenci:
Seràs dels privilegiats que se'l llegiran primer, no ho dubtis!

Encara ara el repassa, el meu pare, però ja és acabat.

Florenci Salesas ha dit...

Acabo de llegir la ressenya que ha fet la Joanha a Bosc de Somnis sobre "Hem nedat a l'estany en lluna plena" i també m'han vingut ganes de llegir-lo. Això dels amors adolescents tinc molta curiositat de veure com ho resolt l'autor.

Felicitats Helena!

Helena Bonals ha dit...

Ooooh! Quina vergonya! Aquesta ressenya no em va sortir pas bé, l'he de repetir quan el llibre sigui imprès, amb els canvis que ha sofert.

La teva ressenya, Joana, és molt apassionada. Jo me'l vaig llegir als dotze anys, però és un llibre dels que no s'obliden! És veritat això del lirisme dels títols i de la història, sempre és així.

Alyebard ha dit...

Em va encantar!! Quines voltes que dona la vida, ara en conec la filla de l'autor!!

Joana ha dit...

Gràcies Helena, i a tu també Alyebard per enlaçar la meua ressenya al teu bloc. Un detall molt gratificant, de debò.

Florenci, veuràs que els amors adolescents es resolen molt bé, per això mateix són adolescents...