21.12.09

Cinc nits de febrer d’Eduard Márquez

Ens trobem amb la descripció molt lírica d'un amor perdut, entre dos personatges d'un país estranger, Sela i Lars, perquè ella és misteriosament morta en suïcidi. En les cinc fredes i inquietants nits de Febrer (cinc capítols del llibre), Lars es dedica a investigar el que ella ha deixat a casa seva: gravacions i escrits que volen perllongar la seva memòria artificialment. La història, relacionada amb la malatia de l’Alzheimer que ella vol com prevenir amb els senyals que deixa, no compta massa, l’important són les connexions que suscita en el cap del lector.

Per exemple respecte el primer capítol: quan tots dos observaven les motllures i les esquerdes del sostre, tot imaginant-se "Núvols o contorns. Com ombres xineses que hi haguessin abandonat un traç de la seva existència fugissera per vèncer l'oblit i perviure" (21): és talment com ho fa la mateixa obra literària, que fixa l'instant. Com el punt de llibre que ella col·locava de manera especial en el llibre, que també és una cosa que fa que ell la recordi, com un punt en la seva vida. Sempre penso que, quan estic ficada en un llibre, no m'agradaria de morir sense haver-lo acabat. “Quanta esperança no hi posem , en aquest gest”, he llegit en un fòrum de llibres, el de marcar la pàgina amb un punt, com si la vida sempre continués.

Al segon capítol: "Ara no sap què esperar, com llegir la lletra petita del que ha vingut a fer" (27). En el pot petit hi ha la bona confitura, en la lletra petita se sol amagar el més rellevant, però també el més difícil de llegir, imatge del que tenim a l'inconscient.

Hi ha una sèrie de repeticions curioses, com en música: "La remor esmorteïda d'una ràdio, d'una cisterna, d'una porta que es tanca": com la vida que se'n va. "Cendra. Pols": referència bíblica a la mort també. "Tinta, duna": la seva escriptura seria com un desert, per inabastable, i perquè ja és morta. La repetició d'aquestes i d'altres paraules és un joc amb el tema del llibre, la memòria: també l'escriptor vol recordar i ser recordat, per això escriu.

"La vida és massa curta per resignar-se" (45): em sembla una frase molt bona, digna de fer-ne molt de cas. Si la vida fos eterna no caldria esforçar-se, ja acabaria arribant tot. "a vegades, encara que no et facin cabal, l'amor no deixa mal regust” (62), crec que és un regust superior a la majoria de les relacions que puguis tenir, i és quan potser estimes de veres.

"no reconeixia el seu reflex al mirall" (65): aquest tema de l’Alzheimer és molt angoixant. A qui li agrada de viure en el passat, o bé aquell qui fa servir la memòria per interpretar o crear, no li podria passar res de pitjor. El mirall és una imatge de la identitat d'una persona. "Vull evitar com sigui l'esvaïment del meu passat": això sí que és un tret de la seva personalitat, de la seva identitat, per cert.

La lletra d'un personatge és com la seva veu: "Rasposa, plena d'arestes, gairebé dolorosa" (76): quina sinestèsia! És realment un llibre breu, però molt dens, molt poètic.

"El que dóna veritable sentit a la trobada és la recerca" (José Saramago), cita del principi del llibre: amb la recerca de la memòria, per exemple, quan es vol tenir una idea creativa. Només Déu, si existeix, ho pot saber tot d’entrada. "Només escric per mi. Per trobar el lloc de les coses i deixar pistes per tornar-hi" (88): com fa amb el punt del llibre, Sela deixa senyals en la seva vida per poder recuperar-la. Però: "vaig copsar tota la grandiositat de la meva insignificança" (107) diu el protagonista que va sentir en observar el cel estrellat: les persones solem ser una cosa molt gran en una de molt petita...

De l'últim capítol, enmig del misteri que l'envolta, ressalto: "un flascó de perfum, un ram de flors envasat al buit" (114): són el mateix concepte de preservació del passat, d'una olor (gessamí, per exemple), o d'una flor caduca, en definitiva.Tot és volcat en el passat, en Sela, no s'hi troba gens de futur: "tinc la resta de la meva vida per habitar la teva memòria" (120).

Sela, en part, es pot matar per no viure el deteriorament de la vellesa, simbolitzat en l’Alzheimer. En qualsevol cas, és un suïcidi literari. El final, tot el llibre és obert. Així com en aquesta obra es veu com l'art necessita del passat, dels records, per funcionar, he llegit, per altra banda, que l'art s'anticipa al futur, l'altra cara de la moneda.

MÁRQUEZ, Eduard, Cinc nits de febrer. Barcelona: Quaderns Crema, 2000

4 comentaris:

vidapervida ha dit...

No sé perquè t'havia perdut en la blogosfera. t'afegesc al meu blog.

Lluís Bosch ha dit...

Vaig veure no fa massa la peli basada en aquesta novel·la: "Febrer", amb el Julio Manrique de protagonista. La vaig trobar boníssima, tot i que anticanònica si parlem de taquilla.

Joana ha dit...

Aquest sí l'he llegit, Helena, aixíque podem compartir el comentari del llibre que tan bé has ressenyat.
Hi estic totalment d'acord amb tu amb el fet de que es tracta d'una narració que resulta en certa manera molt poètica perque aquest esriptor és un gran estilísta, el llenuatge que utilita està molt depurat i sempre dintre d'un marc formal molt estricte i rigorós que li dóna com a resultat una narració brillant, ritmica, molt música i poètica.
Les cinc nits que Lars passa al pis de la seua amant intentant esbrinar tot allò que l'inquietava al voltant de la seua relació amorosa que encara perdura en el protagonisa malgrat el pas del temps i tot el que va descobrint semblen peces d'un trencaclosques difícil d'encaixar, però la seua insistència i constància el portarà a averiguar l'element que pertorbava la seua relació amorosa, que no anomenaré ací per no llevar-li encant al llibre.

Ja era hora que coincidirem!!! Des de "Les cinc romes del café", que jo recorde sols hem coincidit amb "Amor particular"

I ara sí, molt bona nit, Helena, que
estic cansadíssima.

Jesús M. Tibau ha dit...

Aquest no l'he llegit, però El silenci dels arbres és senzillament genial