Amor particular de Francesc Puigcarbó

El mateix professor de poesia que ens deia que per què fer un poema d’amor si mentrestant podries estar fent-lo, ens posava davant l’evidència d’imaginar-nos com passem a l’altra vida: amb l’aspecte d’un nadó, el d’una persona de quaranta anys, o el d’una persona gran, per exemple. Concretant més encara: amb el mateix número de cabells que tens en aquest moment o el d’aquí a un dia? Tot això ho explico en relació a aquest anticànon de Francesc Puigcarbó no publicat (encara), que reflexiona sobre la pervivència de l’ànima, i tot el que representa(ria).

D’entrada, l’autor, per boca del narrador en primera persona, fa reflexionar sobre “aquesta obsessió per la bellesa física, en una lluita inútil contra la natural degradació del cos”, que “no té cap sentit, és una batalla perduda des del començament”. També parla dels miracles de la ciència, que li semblarien tan inversemblants com les qüestions de l’ànima: el funcionament d’un avió o del telèfon, per exemple.

El protagonista, un home gran, proper a la mort, precisament, s’aventura a escapar-se de casa cap on ningú el trobarà a faltar, creu ell, en direcció a un lloc que té relació amb un amor de joventut, el primer, “particular”, com ens diu Lluís Llach en la seva cançó. “Al cap i a la fi, el més difícil ja ho he fet, posar-me en marxa”: el primer pas és el camí més recte per aconseguir una cosa.

Dels fragments que m’han colpit, que en són molts, destaco: “Que res és important i tot ho pot ser alhora”, és una ensenyança que per a mi és una llei universal. També s’acostuma a dir que tot passa i tot queda. Si fóssim eterns de debò, ens avorriríem de viure. “És el mal de les il·lusions, -afegeixo- quan et trobes amb la realitat, normalment no sol ser com t’havies imaginat”.

Aquesta obra reflexiona a voltes sobre una posta de sol, la companyia que fa una foguera, la religió, el deixar que les coses passin igual que un riu va a parar al mar, la bellesa singular d’un campanar romànic envoltat de lletjor, i sobretot: que “es podia aturar el temps, que era possible de detenir-lo i manipular-lo”. Vet aquí el concepte d’immutable, que no el d’etern, que se li contraposaria. “Llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, en què tot està bé, on tot és al seu lloc”. Això passa en molts dels poemes de l’autor, per exemple. Se sol considerar que un poema permet de fer immutable l’instant com una bona fotografia. L’amor també perdura en l’obra, quan ha estat un amor “particular” sobretot.

El final de la història, sorprenent des del principi, encara ho és més. Una història àgil i profunda alhora, una obra que cal llegir quan es publiqui, no perquè ho digui jo, sinó perquè aquesta obra tan particular es mereixeria de passar a l’eternitat, també.