Londres nevat de Jordi Llavina
El concepte “d’obsessió pels detalls”, que deia un periodista com a característic en Jordi Llavina, és molt visible en el primer conte d’aquest llibre, Nosaltres també esperem. A la primera pàgina hi diu “un salmó massa retingut a la planxa”, per exemple. Em sembla un comentari que fa versemblant, que fa que et fixis més en el que llegeixes. També hi ha una manera de fer comentaris entre parèntesi molt original i ben trobada, com si el narrador es distanciés de la història. Les acotacions del teatre serien una metàfora del que fa amb els parèntesis, gairebé com una càpsula extreta del context. A vegades són reflexions del tipus de les que fan alguns bons escriptors. També hi ha un flash-forward, on avença que caurà la neu, en un parèntesi. La neu, l’home del temps, la Dama de les Llanes, la bufanda que la protagonista fa cada any a la seva filla, són coses entrellaçades, en relació a l’hivern, la mort, en definitiva.

Sobre el segon conte, Un tal Amat, hi he trobat una referència a una idea que vaig llegir en un dels articles periodístics de Llavina, el passat Nadal: el mal gust de molts ornaments nadalencs, sobretot els Pares Noëls penjats dels balcons. Entre això i les carabasses del Halloween no sé què és pitjor. Tot plegat és escrit amb sentit de l’humor.

Hi ha una idea clau que es repeteix en aquest conte: quan parla del seu germà (s’inspira en la realitat), que té un restaurant molt bo, a V. (ja s’endivina quina localitat és), diu que el que més li agrada és "veure’l feinejar amb la matèria crua, abans que el foc –abans que el temps benaurat de la cocció- no la transformi” (31). Això seria una imatge del pas de la idea a la realització, per a Llavina sembla que l’important és la idea, de la mateixa manera com en un dibuix no importa la mida del llapis o la qualitat del paper per ser bo, normalment. Tot el conte parla de com el narrador voldria convertir en realitat el record d’un antic i carismàtic professor, de tornar-lo a veure.

Em sobta una opinió sobre la manera d’escriure d’una traductora: “els odiosos punts suspensius” (37). Per a Ferrater ho són els signes d’admiració, d’odiosos. Tot plegat em sembla poc raonable, no hi ha res de bo o dolent per si mateix, com quan, per exemple, es considera de mal gust el zoom en cinema.

“Perquè ens espien des d’algun lloc, i nosaltres ni tansols ho sospitem”(41), encara que hom no cregui en Déu, pensar que vivim en una mena d’ordinador diví (Kundera), que no som autènticament lliures, és possible, i relacionat amb la cita “Deixa’t veure, tu que m’espies”, de Bufalino: o bé que Déu faci senyals que existeix, o bé que surti a la superfície, allò que és amagat, en l’inconscient, segurament.

El tercer conte, El cosinet andalús parla, a través d’una cita d’Eliot, de com, per sobre del passat, per sobre del futur, hi ha el present, transitori, d’un grapat de pols que som les persones segons la Bíblia, o sigui metafòricament. La sorra que s’escapa de la mà és com la vida que s’escola. És “una fal·làcia, un engany del record, un miratge de la nostàlgia”(63), el que sentim per algú que ja no hi és des de fa anys”. Però ho sentim així, magnifiquem el record sense adonar-nos-en. Això és relacionat amb el conte anterior.

El quart conte, Hand & Racquet: una història molt ben trobada, i en la qual la confusió entre realitat i ficció arriba a uns nivells insospitats. “Qui és l’eixerit que decreta què és veritat i què és mentida, què és el que ha passat i el que ha deixat de passar?” (100), conclou el narrador. Hi ha un moment en què, per exemple, el narrador fa que el lector es fiqui dins un quadre de Cezanne a la National Gallery, i fins que no te n’adones que el que està describint és “Stove in the Studio”, no acabes d’entendre què passa. “El somni amb la realitat que el confirma” (101), la vida, la ficció, l’art, i de nou la realitat.

San Diego, en el record: em sembla que era Ballarín en un article a l’AVUI que deia que cada nou nadó és una mostra que Déu no ha perdut l’esperança en aquest món. Això ve a dir el narrador. Es tracta d’una història molt nadalenca, que entendreix, perquè al balcó de casa del narrador, com si un dels tres reis ho hagués fet, com si d'un Papa Noël d'aquells que li agraden tant a Jordi Llavina es tractés, hi apareix un indigent que li fa despertar la generositat i l’amabilitat, tot i que no ha sigut mai “un home efusiu”, que li costa “deixar-se anar” (114) (en una altra pàgina (95) diu que és apàtic, disculpeu-me, però és que ho trobo curiós, a mi no m’ho sembla pas, l'autor, potser el narrador sí). Com que és l’època nadalenca, quan el troba, el sentimentalisme s’escau.

El branquilló de til·ler: a més a més de la relació amb l’anterior llibre de Llavina, Ningú ha escombrat les fulles, hi hauria la idea que un til·ler floreix a l’estiu. En canvi, “el ram de fulles d’eucaliptus, que feia mesos que havien perdut qualsevol il·lusió de perfum” (133). Per al narrador hi ha “una harmonia secreta” en els dos branquillons posats de costat” (entre l’hivern de la vida i l’estiu, en relació a l’àvia protagonista). “L’estiu sempre ha estat l’estació predilecta dels nens” (jo en conec que prefereixen la tardor, pel retrobament amb els amics).

“La recerca obstinada de flors pertot, ¿no indica una certa manera de ser artista, també?" (139). No buscar els defectes, sinó les coses bones, denota, si més no, bondat. Jordi Llavina s’escauria en aquest tipus d’artista.

Per altra banda, hi ha una frase extreta d’una revista: “He tingut una vida tan fal·laç com l’embaràs d’un maniquí”, que sembla que digui que l’únic real és l’art, no pas la vida. Encara que en aquesta obra en conjunt es juga d’una manera descarada a confondre la ficció amb la realitat, o la realitat amb la ficció (el que al capdavall fan totes les obres literàries), el maniquí que no té sexe, però, en fer veure que és embarassat, l’omple “el buit de la vida”, metafòricament parlant. En relació amb el conte anterior i l’esperança dipositada en cada nou nadó, així com amb el primer, i la dona que espera una filla. Els contes són lleugerament entrelligats, com ja hem vist.

“El record, però, ¿té cap possibilitat de manifestar-se amb gaire perfecció?” (148). Amb això ens estaria dient, el narrador, que la mateixa realitat es converteix en ficció en el record. Sense un record fil per randa, una obra també funciona: “hauríeu dit que era feliç del tot”, conclou. Una última idea: el contrast entre allò orgànic del branquilló de til·ler que l’àvia diposita sobre cinc o sis cotxes aparcats, que representen tot el contrari, allò abstracte, la màquina. D’idees com aquesta el llibre n’és ple, però desbordaria la meva ressenya mirar de ser-hi a l’altura.

En relació a allò orgànic i allò cristal.lí, a la vida i l'art, la coberta , amb la visió d'un parc, i d'un banc que sobresurt del marc blanc, em recorda aquesta facilitat del llibre per traspassar constantment els límits de la realitat i la ficció. Molt ben trobat. Igual com a "Ningú ha escombrat les fulles", hom ha d'espolsar la neu que cobreix les històries per entendre el llibre, per descobrir la vida que s'hi amaga al darrere.

LLAVINA, Jordi Londres nevat. Badalona: Amsterdam llibres, 2009