14.11.09

L’inici del capvespre de Júlia Costa

Un títol amb ressonàncies amb El que queda del dia, encara que n’és força diferent. Repassant els meus apunts, m’adono de l’enorme riquesa d’aquest llibre, que, tot i que és ple del realisme, el determinisme i la resignació dels personatges, sempre hi ha, però, més d’un senyal d’optimisme latent, és una foscor, un inici de capvespre amb una mica de llum encara.

Per exemple en la història d’una prostituta adolescent, que “s’havia especialitzat a escoltar, la Veva. Per això no li havien faltat clients” (85). Trobar alguna bellesa en aquesta professió, sempre és admirable. Milan Kundera diu que escrivim el que les nostres parelles no volen escoltar. “La vida seguia, injusta, difícil, i al mateix temps, plena de possibilitats engrescadores” (120). La vida és gloriosa i difícil alhora, he llegit algun cop.

Pel que fa al determinisme dels personatges: “per no fer res no he tingut mai cap problema, els problemes vénen quan es vol fer alguna cosa” (77), o bé: “Els amors exaltats no porten enlloc, saps, Nita?” (39). O encara més: “No haga nada, créame. En la vida, muchas veces, lo mejor es no hacer nada... Tiempo que pasa, verdad que huye” (172). L’autora denuncia la resignació, contraria a tot romanticisme, a tota bellesa, a tota llibertat, a tota veritat.

I en relació al pas del temps, els records, també hi corren moltes referències en aquesta obra. “els minuts, com les monedes, es devaluaven, al llarg del temps” (88), “la infantesa és breu, una espurna en la vida, i en canvi té un pes immens, excessiu”(130) -Ana Ma Matute diu que l’home és el que queda del nen-. “Una dona és diferent, deien abans. I una merda. Una dona és una persona també, encara que es faci vella, mentre hi ha vida hi ha desig” (139), diu la Nita amb molta raó, el desig no pot canviar pas amb l’edat, encara que ho fem veure. “Els records són com els residus radiactius, aquests que no es poden eliminar del tot, però que han de restar soterrats amb cura, perquè representen un risc massa perillós” (147): són records que han de ser boicotejats, ignorats per poder seguir vivint, com ho fa el protagonista, Pep.

En aquest darrer sentit, la novel·la té un punt de duresa excessiva, com quan la narradora diu: “Hauria de tenir prou valor per llançar-se daltabaix del balcó, per amorrar-se al gas, qualsevol cosa abans no fos massa tard” (136). Però això es compensa amb la lucidesa de la narradora quan parla de com les persones més normals, un moment o altre són gratuïtament irresponsables. La veritat és que és el passatge que més m’ha colpit, perquè hi veig la vida retratada, sobretot amb “follaven sense preservatiu i menjaven en excés”. Per què? No ho sé, però es així, fora i dins del matrimoni vénen al món infants no buscats, si ja no avortats. Però és que “la voluntat no ho podia fer tot, ni l’esforç, ni els ideals més estables, indiscutibles” (155): el protagonista, d’un bon matrimoni, té una filla que li surt malament, mentre que un mal matrimoni té un fill correcte.

Hi ha un trosset amb el que discrepo: “aquella atracció mútua, constant, havia aconseguit d’anul·lar entre tots dos el pes sempre fràgil i dubtós de la cultura” (68). Una escriptora no pot ignorar mai el pes important de la cultura en una relació, per no dir imprescindible. En relació amb això: “el maestro que no sepa amar, no sabrá enseñar”: per ser artista, també, has d’haver estimat. Val la pena d’estar sol, però, abans de tenir un casament com el que descriu a la pàgina 133. Però “ningú no escarmenta en el cap dels altres” (135).

Dins dels meus anticànons hi ha diferències, però tots han de valdre la pena per permetre’m d’incloure’ls. Aquest és un dels més memorables que he fet, gairebé aprens alguna cosa a cada capítol, a cada apartat, a cada pàgina, i es llegeix com un caramel.

COSTA, Júlia L'inici del capvespre. Barcelona: Meteora, 2009

12 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Aquest l'he llegit (en tinc preparada una ressenya); i tot i que veig que fas moltes cites, no acabo de capir perquè t'ha fet el pes. És cert que domina la llengua, i els personatges tenen un to entre nostàlgic i derrotista.

Helena Bonals ha dit...

No acostumo a "criticar", només tracto d'interpretar el que per a mi és positiu d'entrada, tot allò que em diu alguna cosa, que no és "made in Taiwan". Les cites parlen per si soles, jo només ho he sintetitzat, tot plegat. M'ha colpit molt, repeteixo, el comentari negatiu sobre els que ho fan sense protecció, els que mengen massa i els que corren molt. Tan prosaic com pugui semblar, és una gran veritat, per la que val la pena de llegir-lo, juntament amb la resta.

Joana ha dit...

Helena has fet una ressenya magnífica, les cites diuen molt del llibre, parlen soles i que els personatges siguen nostàlgics i derrotistes, no vol dir que la història no siga bona. Un escrit no és millor quan tot és esperrançador, romàntic i fantàstic. El món de la literatura es ple d'items de tota mena i el fet que tingam preferència per un tipus de relat o altre, no desmereix una obra ben escrita.
No entenc per tant el primer comentari. Hi ha moltes novel·les on predomina el pesimisme i les miseries de la vida que són extraordinaries.
No dubte en absolut de la teua interpretació, que sempre és més positiva i enriquidora que la crítica negativa.

jordicirach ha dit...

M'apunto la recomanació, de fet necessitava de lectura recomanada perquè el que tenia ja m'he l'he empassat en un tancar i obrir d'ulls.

Espero que t'interessin les meves noves recomanacions del meu blog. A més ara amb un nou disseny, enquestes, i noves seccions. Si vols a més podem fer un intercanvi d'enllaços, espero que t'interessi! Records i cuida't l'Ànima. [www.imperdibleanima.blogspot.com]

L'imperdible de ℓ'Àηimα

Helena Bonals ha dit...

jordicirach:

Com es fa això de fer un intercanvi d'enllaços? És que jo, aquí, només penjo comentaris, res més.

Ara em miraré les novetats del teu bloc.

Salutacions.

jordicirach ha dit...

Hola Helena, com ja et vaig dir els teus dos blogs em van interessar molt, d'aquesta manera ja surten en la recomanacions de blog de "L'imperdible de l'Ànima", així doncs també ens agradaria veure "L'imperdible" com a blogs que recomanes des de els teus dos blogs. Moltes gràcies, ens seguirem parlant/llegint.

L'imperdible de ℓ'Àηimα

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Tinc el llibre per llegir a casa, de moment l'ha llegit la meva dona a qui li ha agradat molt, encara que al principi li va costar una mica.
Personalment em fa il·lusió que n'hagis publicat una ressenya perquè de la Júlia el que he llegit més és la seva poesia i sobre tot el que escriu dins la seva activitat blocaire que normalment, fins i tot discrepant d'algunes de les seves opinions, em sembla d'una altíssima qualitat. Crec que si això d'internet perdura un cert temps, moltes de les seves cròniques podrien servir per dibuixar d'aquí uns anys una determinada forma de viure i de ser d'una Barcelona que ja està desapareixent.
Per cert, Helena, enhorabona pel teu bloc.

Helena Bonals ha dit...

Gràcies Joana, Antoni i Jordi. Em meravella la vostra velocitat.

GEMMA ha dit...

Helena, la teva ressenya pesa de reflexions profundes, molt interessant el que has reflectit, segur que aporta i fa pensar al lector, a mi per tant. Gràcies.

Tens email? (si volguessis pots enviar-me-la per la meva adreça de viatgeplural)

GEMMA ha dit...

Per cert Helena, t'he demanat el mail perquè m'agradaria enviar-te una coseta...

Júlia ha dit...

Gràcies, Helena!!! Si no et fa res penjaré el teu comentari en el blog sobre els meus llibres!!!

Helena Bonals ha dit...

Has trigat en adonar-te'n! Per mi perfecte, que pengis la meva ressenya al teu bloc.