Les set aromes del món d’Alfred Bosch

Diu Justin Dufoy, pare del protagonista del llibre, en relació al cafè: “Hem de cercar el que no es veu, el que no s’olora, el que no es tasta, perquè el que toquem és temporal, i el que no toquem és etern” (23). Aquestes paraules de Justin m’han arrossegat a voler llegir-me aquest llibre. I no decepciona. Aquesta frase em recorda la protagonista d'Una habitació amb bona vista, de Forster, la qual el narrador també anomenava “la dona eterna”: el ser celestial, que no té desitjos, que és de tornada de tot... de la mateixa manera com ho és aquest home, Justin Dufoy. El silenci que segueix les seves paraules és el que provoca el seu puritanisme, la seva duresa, cap bon senyal en aquest cas.

Amb un llenguatge directe i concís, però ric alhora, l’autor canvia d’estil a cada capítol, en relació a les persones i llocs que tracten amb el fill de Justin, Fèlix, el qual també varia de nom cada capítol. “No n’hi ha prou a estimar, cal comprendre” (52), i “No es podia odiar una llei, com no se la podia estimar, ni inculpar, ni perdonar ni res” (56). La llei sol ser inhumana, massa vegades. Al pare de Fèlix li manca comprensió, i li sobra rectitud, li sobra espiritualitat.

Més tresors d’aquest llibre: “perquè la troballa enterra l’esperit. El final ho mata tot. La recerca del gust, en canvi (...) edifica l’esperit. Així ho crec. La recerca, no pas la troballa” (82). Apart de tenir molta relació amb el final, es pot relacionar amb Pessoa: “Venç només el qui mai aconsegueix”. “Només és fort qui es desanima sempre”. “Només la infelicitat eleva”. I també es podria comparar amb Kafka, que mai va arribar a casar-se amb les seves noies.

També: “el bé i el mal són com una parella fidel, no sempre fàcil de destriar” (86): la imatge exacta seria la d’una moneda, la cara el bé, la creu el mal, dos costats del mateix. Els defectes i les virtuts solen anar junts, i el que és una virtut sol ser alhora un defecte, el món és molt ben repartit...

Pare i fill són així d’espirituals, d’immaterials. Fèlix no vol tastar el cafè, només tocar-lo i olorar-lo. La seva recerca del millor cafè, de la millor planta, és ben peculiar.

Al capítol IV, Abissínia, hi ha la millor aportació (com el cafè, les idees poètiques omplen els capítols amb el seu sabor), en relació a l’amor. No la reprodueixo, però quan llegiu aquest capítol, recordeu que qui escriu aquesta ressenya pensa que el món no el mou pas el sexe, com diuen, i que darrere de cada metàfora, de cada poema, de cada llibre, hi ha el sentit que atribueix l’autor a la idea de l’amor a Les set aromes del món.

La veritat: no puc parlar gaire més del llibre, ni de la història, perquè us faria d’esgarriacries, ni de les reflexions, perquè hi són molt importants. Només dir-vos que m’ha embadalit. No trobava tant de talent reunit en una obra catalana o estrangera des de feia temps.

BOSCH, Alfred, Les set aromes del món. Barcelona: Planeta, 2004