1.9.09

Les set aromes del món d’Alfred Bosch

Diu Justin Dufoy, pare del protagonista del llibre, en relació al cafè: “Hem de cercar el que no es veu, el que no s’olora, el que no es tasta, perquè el que toquem és temporal, i el que no toquem és etern” (23). Aquestes paraules de Justin m’han arrossegat a voler llegir-me aquest llibre. I no decepciona. Aquesta frase em recorda la protagonista d'Una habitació amb bona vista, de Forster, la qual el narrador també anomenava “la dona eterna”: el ser celestial, que no té desitjos, que és de tornada de tot... de la mateixa manera com ho és aquest home, Justin Dufoy. El silenci que segueix les seves paraules és el que provoca el seu puritanisme, la seva duresa, cap bon senyal en aquest cas.

Amb un llenguatge directe i concís, però ric alhora, l’autor canvia d’estil a cada capítol, en relació a les persones i llocs que tracten amb el fill de Justin, Fèlix, el qual també varia de nom cada capítol. “No n’hi ha prou a estimar, cal comprendre” (52), i “No es podia odiar una llei, com no se la podia estimar, ni inculpar, ni perdonar ni res” (56). La llei sol ser inhumana, massa vegades. Al pare de Fèlix li manca comprensió, i li sobra rectitud, li sobra espiritualitat.

Més tresors d’aquest llibre: “perquè la troballa enterra l’esperit. El final ho mata tot. La recerca del gust, en canvi (...) edifica l’esperit. Així ho crec. La recerca, no pas la troballa” (82). Apart de tenir molta relació amb el final, es pot relacionar amb Pessoa: “Venç només el qui mai aconsegueix”. “Només és fort qui es desanima sempre”. “Només la infelicitat eleva”. I també es podria comparar amb Kafka, que mai va arribar a casar-se amb les seves noies.

També: “el bé i el mal són com una parella fidel, no sempre fàcil de destriar” (86): la imatge exacta seria la d’una moneda, la cara el bé, la creu el mal, dos costats del mateix. Els defectes i les virtuts solen anar junts, i el que és una virtut sol ser alhora un defecte, el món és molt ben repartit...

Pare i fill són així d’espirituals, d’immaterials. Fèlix no vol tastar el cafè, només tocar-lo i olorar-lo. La seva recerca del millor cafè, de la millor planta, és ben peculiar.

Al capítol IV, Abissínia, hi ha la millor aportació (com el cafè, les idees poètiques omplen els capítols amb el seu sabor), en relació a l’amor. No la reprodueixo, però quan llegiu aquest capítol, recordeu que qui escriu aquesta ressenya pensa que el món no el mou pas el sexe, com diuen, i que darrere de cada metàfora, de cada poema, de cada llibre, hi ha el sentit que atribueix l’autor a la idea de l’amor a Les set aromes del món.

La veritat: no puc parlar gaire més del llibre, ni de la història, perquè us faria d’esgarriacries, ni de les reflexions, perquè hi són molt importants. Només dir-vos que m’ha embadalit. No trobava tant de talent reunit en una obra catalana o estrangera des de feia temps.

BOSCH, Alfred, Les set aromes del món. Barcelona: Planeta, 2004

7 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Carai! Si que et va agradar,doncs! Però segueixo pensant que el seu "L'Atles furtiu", és la seva millor obra.

Helena Bonals ha dit...

I doncs, com és que vas escollir aquesta precisament?

Joana ha dit...

Helena, has fet una magnífica ressenya del llibre. El vaig llegir fa tres estius. Sóc adicta al café i em va cridar l'atenció el títol. No m'imaginava que el llibre em potaria de viatge per set llocs diferents que ara no recorde bé: Londres Istambul, París, Aràbia...ni podia pensar abans d'endinsar-me en la lectua que en realitat el viatge de Dufoy era una recerca de la seua identitat.
Coincdeixc amb tu amb la valoració que fas del llibre. També a mi em cridà l'atenció l'estil del llibre, tan ric i variat.
El fet de no voler tastar el café actua com a motiu principal en la constucció de la trama i al temps suposa una reflexió sobre l'espiritualitat o la immaterialitat. Dufoy sols olora el café però no el tasta mai per consevar la grata sensació que li proporciona. Es com reafirmar que els anhels, delers i plaers es poden esvaïr quan ja el hem fet tingut.

I ara deixant un poc el llibre, et confie un misteri meu, prenc café a diari i de vegades més del que cal. però hi ha un café que no tastaré mai.

Una abraçada

Joana ha dit...

volia dir quan ja els hem fet reals.

Joana ha dit...

La imatge de la moneda que anomenes m'ha fet recordar un poema del meu amic Francisco Cejudo:

El hombre tiene varias caras
que lo hace ser:
una, la que muestra
y otras no se ven.

No fa referència al bé i al mal, però si la podem relacionar amb les virtuds i defectes de l'èsser, tot i que el que millor li aniria és la hipocresia, que ens fa mostrar la millor cara, que la majoria de vegades edulcorem i amaguem les altres, les que els nostres instints primaris no ens deixen reprimir.

Helena Bonals ha dit...

Jo no bec MAI cafè. Per genètica, sóc molt nerviosa, i em posaria, segur, com una moto.

Jo també hi ha certs "cafès", metafòrics, que no tasto. Cadascú té les seves limitacions i manies!

Anònim ha dit...

zelo intiresno, hvala