Línia blava de Ramon Solsona
Heus aquí, per un cantó, la realitat, i per l’altre la imaginació, a les quals l’artista infon vida (tal i com diu una cita d’Augusto Monterroso en començar el llibre). Em recorda el que Forster deia a Viatge a l’Índia : per un cantó hi ha la resposta animal, per l’altre l’afecte, però només l’emoció de l’amor les uneix.

Al llarg del recorregut de la línea 5, el narrador comença observant la gent que entra i surt d’un vagó de metro, la realitat, s’imagina les seves vides, i entrellaça les històries que s’imagina amb autèntica creativitat. És més aviat realista, hiperbòlicament dur, però també és sentimental. Crec que ha escollit el títol de Línia blava, no pas perquè sí, sinó perquè la paraula blava té connotacions de profunditat, com el blau del mar: com el metro és profund, així són les descripcions dels personatges.

D’observar un cel ple d’orenetes, passa a sota terra, passa, doncs, del més eteri al més terrenal. Començant pel personatge que anomena Pólvora, prostituta que volia que “la ràbia i el ressentiment explotessin com un volcà” (28), i ho aconsegueix, amb molts tripijocs (Ramon Solsona té autèntic mèrit d’haver-se’ls inventat). La ràbia és el motor de tantes coses, i sol esclatar com un volcà… El capítol de l’estació de Congrés és on es veu el talent de l’escriptor en aquest sentit.

No explicaré l’argument de les altres històries, però sí que vull parlar de comentaris com “la vida de les persones té un zènit, un moment de màxima realització dels somnis” (211). Jo crec que se’n pot tenir més d’un de zènit, però més de dos em sembla excessiu. És divertit el camió aquell que hi diu “Bob loves Barbra” al davant i “Barbra loves Bob” (212) al darrere, un perfecte amor d’igual a igual. M’arriba “escriure la seva historia amb la sang del cor”(213), o sigui, amb la poesia. És simbòlic que dos personatges, morts injustament, apareguin enterrats junts al cap dels anys. Els uneix el lloc on són enterrats, i la falta de raó de la seva mort. De fet, la mort sempre és injusta. Per últim: “S’adonarà que està realment enamorada el dia que, pensant en ell, toparà amb el cotxe de davant, un altre taxi” (253), com quan entres tant en una obra que t’oblides fins i tot de l’hora de menjar!

“Però la vida és així, allò que més anheles t’arriba pel camí més inesperat”(258). L’escriptor fa de “Déu” en aquest sentit. De sota terra al cel obert, en l’última parada, es repeteix el que sortia al principi: “l’estol d’orenetes que sembla que no es mou,” (Parmènides) “es disgrega i es recompon constantment” (263) (Heràclit). Sorprèn molt d’aquest llibre tant la imaginació com la versemblança, és molt ben documentat de tots els temes que tracta, sembla que ho hagi viscut.

SOLSONA, Ramon, Línia blava. Barcelona: Columna 2004