9.8.09

L’ombra de l’eunuc de Jaume Cabré
“Quan un home ordinari mira darrere seu, veu ombra, quan ho fa l’artista, veu llum”, per George Steiner, crític citat en aquest llibre. “Quan mira enrere, el crític veu l’ombra d’un eunuc” (379). He sentit alguna vegada la “interpretació” d’aquesta frase: l’eunuc sap “com es fa, però no pot fer-ho", en teoria igual que un crític. Vet aquí la tesi dels qui no creuen en la crítica. Segurament que aquesta podria ser la manera de venjar-se d’algunes crítiques més o menys letals que pot haver rebut Cabré.

De fet, quan el Miquel, el protagonista, vingui a formar part del Partit que desembocarà en el PSUC, hi ha un moment que en procedir a carregar-se un traïdor, diu que el seu “camarada” li fa una “crítica al clatell”, o sigui, que una crítica pot matar. Per cert, que deixa molt malament el Partit, que ve a ser com una ETA, encara que en morir Franco deixa de matar.

És curiós: per a mi la crítica sol ser una manera d’estimar. I tot el que es considera “art”, també ho sol fer. Personalment, crec que els que diuen que els crítics són artistes frustrats, és que en són ells, d’artistes frustrats. “Qui voldria ser crític si pogués ser escriptor?” (379): jo mateixa, mil vegades.

Com que “l’eunuc” és una metàfora del crític, i una metàfora també és un reflex, una ombra de la realitat, d’aquí també vindria L’ombra de l’eunuc. Una crítica és com una ombra de l’obra. En aquesta ombra s’hi pot reflectir, al seu torn, el lector. Però el concepte d’eunuc té relació amb d’altres parts, de fet totes les de la novel.la que es refereixen a Miquel, no pas les del seu oncle Maurici i la vida de la seva família, intercalada.

El protagonista seria “doble eunuc” (444), i triple també. No es veu amb cor, com és normal, de carregar-se un traïdor del partit , no és capaç de dir “t’estimo” a la violoncelista famosa, Teresa, de la qual n’està tant. En algun lloc diu que és tímid. També havia estat enamorat de la Berta que és qui l’introdueix al Partit, quan feia la carrera. N’estava molt, també, d’ella i el seu abric vermell. Hi ha un moment que se’n van a fer pintades reïvindicatives per les parets, i a ell només se li acut de posar “T’ESTIMO” a la paret de darrere de l’Ajuntament, dirigit a ella. Aquest acte carregat de lirisme en ell, que no serà capaç “d’exterioritzar els seus sentiments per més poderosos que siguin” (142), com tots els Gensana, com els britànics en general, serà, doncs, una manifestació romàntica del seu amor. Aquest llibre, en el fons, podria ser com aquesta pintada als quatre vents, que es dirigiria a tots els amors més o menys frustrats de l’autor. “Com si els gossos poguessin morir-se d’amor” (150), frase que denota de nou el romanticisme del narrador. El fet que no pugui dir mai “t’estimo”, tan propi en molts catalans, no és una cosa negativa per ella mateixa. N’hi ha que ho arriben a dir sense sentir-ho, crec que és pitjor. La manca d’hipocresia, en aquest sentit, es nota en la frase: “Vaja, no tenia amics, com tothom” (230), o abans: “Tots ens hem enamorat algun cop -i vaig afegir una mentida- És deliciós”(202).

“El secret de l’aorist”, paraula grega que es refereix al pretèrit indefinit d’un verb, està dient que parla del passat. El narrador es refereix repetides vegades a com el passat no admet de repetir la jugada, i com per ser eternes les persones tenen la religió, la descendència i l’art.

He apreciat molt en aquest llibre el sentit de l’humor, i moltes, moltes reflexions, per exemple quan Teresa, que ha sacrificat tantes i tantes hores de la seva vida per tocar com toca, diu: “S’ha d’estimar molt la música per fer això” (415) -Cabré demostra que s’estima la música també-. Crec que darrere d’aquesta obra, de tota l’obra de Jaume Cabré s’hi veu aquest esforç titànic reflectit. Per cert que el protagonista cita Moravia en primer lloc com a una gran personalitat. Bon referent. Hi ha un moment en el qual l’autor s’elogia ell mateix, indirectament: “No ho sé, però tenia gràcia escrivint” (273), en relació al diari suposadament escrit per la Pilar. Aquest anticànon, perquè és una obra més desconeguda de l’autor de Les veus del Pamano, no es mereixerà mai “una crítica al clatell”, i m’ha ben inspirat.

CABRÉ, Jaume L’ombra de l’eunuc. Barcelona: Proa, 1996

1 comentari:

Rosa ha dit...

Fa un temps vas comentar que "L'ombra de l'eunuc" de Jaume Cabre era Anticànons i que encara no l'havies llegit. Vaig pensar "jo ja fa bastant anys que el vaig llegir, tampoc ni ha per tant", tota prepotent. Realment l'havia llegit però no m'havia donat compte del que tenia entre mans, o sigui, com si l'hagués llegit un cec o pitjor. No sé si ha sigut l'entrada a QL o tu, en particular, que heu aconseguit que la meva lectura sigui més complerta. Ara em queda rellegir-lo i veure si estic d'acord amb la teva ressenya.