Situació analítica de Manuel de Pedrolo

“És una llàstima que no es prenguin notes de les confessions analítiques, que no hi hagi un magnetòfon que les registri...”(150). Així parla Daniel Bastida en aquesta obra de la sèrie Temps Obert, davant un psicoanalista a qui acudeix per poder-ne fer ell, de psicoanalista, després de fer la carrera de metge. L’any 64, la psiquiatria no era tan desenvolupada, i es confonia amb psicoanàlisi. De fet, el mateix Pedrolo hauria volgut ser psiquiatre, i la vida el va portar a ser escriptor, el gran escriptor d’aquesta obra, entre monòleg interior, narració convencional, reflexions psicològiques, filosòfiques, sociològiques i artístiques. Situació analítica seria un joc de paraules relacionat amb “situació crítica”, segurament. Criticar és analitzar, al capdavall.

El personatge analitzat és, doncs, el Daniel Bastida, que com sempre ha perdut algun familiar en els bombardeigs a Barcelona, en aquest cas, la mare. En cada llibre de la sèrie Daniel té unes circumstàncies diferents. Els primers anys després de la tragèdia va a parar a un internat, i quan torna a casa el pare, es troba amb una madrastra, l’Eugènia. La típica bruixa, que farà la vida impossible a Daniel i la seva germana Neus. Sobre els noms: Eugènia vol dir “ben nascuda”, quina ironia. “Neus” evoca una puresa que serà el tret més important de la seva germana, la qual no arribarà a consumar el matrimoni. Per la seva banda, el Daniel serà més aviat promiscu, i es buscarà noies amb les quals no s’hagi de casar. Per què? Doncs pel trauma, l’infern que li ha representat de viure amb la seva madrastra. No vol repetir-ho pas.

Per començar m’ha sorprès una reflexió artística, “hi ha formes, colors, que parlen al cos, als nervis concretament” (94), a mi em passa amb Kandinsky, per molt abstracte que sigui. Més endavant parla de “la bellesa era terrible”(202), describint un somni, i ho treu de Yeats, segurament.

Com a reflexions més psicològiques: d’un realisme semblant a Des d’uns ulls de dona, parla de “la inacabable història que coneixen totes les parelles humanes”, seria la lenta i irreversible destrucció de l’amor. També: “Què té de porc el sexe? No és més porc pensar?”(90). Se situa clarament contra la hipocresia de la societat, “ser home és estar malalt”(90), diu. El fet que la majoria de la societat es casi, i ell no, li fa dir: “¿Per què la societat ha d’estar necessàriament encertada? No pot equivocar-se?” (135). “En una societat anormal la persona sana seria potser la més malalta” (137) –això es pot interrelacionar també amb la manera de ser de la seva germana, que també estaria malalta (o sana). I me’n recordo també d’un capítol de la sèrie La dimensió desconeguda, en què una dona guapa era lletja en un món de monstres.

“És moralment brut l’hipòcrita”(161), completament d’acord. Com quan l’Alfonsina, que ha avortat, és criticada per la seva mare pel “comerç sexual” i no pel fet, infinitament pitjor, d’avortar. “Com si es tractés d’opinions”(178), podríem enllaçar, quan Eugènia està en contra dels negres: això no és una opinió, és racisme, igual com estar a favor de Hitler, matxacar des del govern, és feixisme.

Una dicotomia clara que fa el protagonista: “dones amb les quals només t’hi sents bé al llit”, “hi ha dones que parlen immediatament als sentits, d’altres que no hi parlen mai, per molt que arribin a agradar-te”(100), en això no deixa de ser masclista. De la mateixa manera que té tabús amb persones de color, diu allò de “les relacions, perquè valguin la pena, cal que siguin complexes, embolicades”(214), o sigui, no “elementals”, paraula utilitzada a Cendra per martina.

Neus, que és frígida, “S’omplia, segueix omplint-se de paraules, de coneixements, enlloc de buscar l’amor com s’escauria a la seva edat i a la seva naturalesa...”(199). O sigui: sublima el sexe amb l’estudi, com d’altres ho fan amb la xocolata! I ben fet que faria: ja ho deia la Helen Schlegel de Forster: “La feredat i la buidor”, en relació als homes i el que se’n pot treure generalment.

Daniel no respectaria una ninfomaniàtica ni una frígida, perquè cap de les dues no són naturals, són malaltes (o era ell, el malalt?). Daniel té un cervell lògic i també imaginatiu, en alguns moments relaciona el que va dient intuïtivament, però en general és bastant clar (com domina l’escriptura, Pedrolo). Fa la seva pròpia biografia espiritual i de l’experiència, perquè aquestes no es poden separar: ningú es pot trobar ell mateix en essència, sense relacionar-se amb l’entorn.

Tot i que “hi ha moltes coses de les que no es parla mai, potser les més importants, les més interessants, si més no...”(137), hi ha frases en aquest llibre com aquestes: “Perquè, quan hom ateny l’ideal, sol resultar que no ho és. Esclar els ideals no existeixen més que dintre nostre” (190). “Tot és, a cada moment, natural. El dolor i el plaer. Potser per això no acabem d’acceptar-ho”(207). Com que et facin cas si no vas al darrere, i no te’n facin si hi vas, és el més natural, però també el que defuig tot romanticisme. Pedrolo deia alguna vegada:

Tothom cerca la felicitat, i la felicitat no sols no existeix, ans no és ni desitjable. L’unic que té valor és la vida, i la vida és dolor i alegria, plaer i desventura, i aquell qui més ha plorat serà qui més ha viscut. La intensitat de la vida és l’únic desitjable, i la intensitat, no l’aconsegueix el poruc que tem el dolor i raona abans d’estimar sinó l’home o la dona que saben donar-se, sense reserves, i realitzar-se en un altre ésser.
“No hi ha una resposta, hi ha, només, respostes”. Com les interpretacions. Per cert, interpreto les petites entrades que descriuen l’habitació, el psicoanalista i el pacient,entre parèntesi, com un voler trencar, fer tocar de peus a terra entre tanta “xerrameca” més o menys immaterial, tot i el realisme. Aquesta obra no és a l’altura de Cendra per Martina en el sentit d’enganxar, però és encara més profunda.

PEDROLO, Manuel de, Situació analítica. Barcelona: Ed. 62, 1971