La nena dels nou dits de Laia Fàbregas
Els esdeveniments d’aquesta història són a voltes un xic increïbles, però molt ben trobats, d’altres una excusa per a certes reflexions, sempre originals i amb tocs d’humor. Una reflexió ben important: “La vida és com un passadís amb moltes portes a totes dues bandes” (13): mentre et mantens viu hi haurà alguna sortida o altra al llarg del camí, i pots arribar a guanyar, només si baixes de la bicicleta, com deia Katherine Hepburn, ets perdut. La història d'aquest llibre també és com un passadís amb moltes històries esperant a cada banda, producte d'una imaginació potent.

Per començar, cal comentar tres pecularietats de la protagonista, Laura. Es tracta d’una nena d’entrada sense un dit, i en segon lloc que prové d’una família que no té cap fotografia d’ella o de la seva germana des que va néixer. Li demana a la seva germana Moira: “Creus que podem oblidar records importants?” (32). És una pregunta ben filosòfica, jo diria que sí, lamentablement. La tercera pecularietat, és que la seva família era del PSUC en temps de Franco.

“Sempre formaràs part de les teves fotos, encara que siguis fora del marc que hagis triat (...) és important que incorporis els teus sentiments i els teus pensaments a la foto” (39), això li ho diu el seu pare en explicar com fer fotografies mentals. El que hauríem de fer tots alguna vegada, els llibres són com una fotografia mental, al capdavall. Anar més enllà del marc de la fotografia és fer més del necessari, que deia Maurois, seria transcendir, esdevenir artista.

És preciós com es coneixen els seus pares, carregats d’idealisme: “per casualitat, amb una bona dosi de romanticisme, i per sempre” (71).

El tema de què és veritat o mentida, és una constant en el llibre. En el capítol 22, Laura es veu reflectida en un joc de miralls superposats: “Aleshores ho vaig veure: tres Laures, una cara de debò i dues de no reals” (96). Un reflex, per a Plató, és una cosa que existeix, però que no és real. Una metàfora seria com un reflex d'una cosa, en el fons, veritat o mentida depèn per on es miri. Baltasar Porcel deia que només explicava la veritat en les seves novel.les. Punt de vista que es carrega els que només es creuen allò de "real com la vida mateixa". També relacionat: “Els mentiders han de tenir molt bona memòria"(164), com els escriptors. També: “El món és com una moneda” (183), tot es pot veure com a mínim per dos costats, que deia Protàgoras.

El final es relacionaria amb un fragment del principi: “En aquells casos jo era molt conscient de l’abisme entre la ignorància i el dolor. (15) No saber anestesia, a la vida, més d’una vegada. Això en relació al tema de les fotografies.

En conjunt, m’ha captivat la imaginació de l’autora i el seu sentit de l’humor. Només una qüestió més: m’he adonat (cap al final!) que segons si és un narrador extern o bé és la mateixa Laura que parla, la tipografia difereix en mida i en forma, subtilment. Suposo que vol suggerir passat i futur, com tota l’obra va de l’un a l’altre. El tipus que es fa servir amb Laura és més clàssic, sembla una Garamond, l’altre és més modern. Una idea brillant més d’aquest llibre editat amb èxit a Holanda, on hi viu l'autora.

FÀBREGAS, Laia, La nena dels nou dits. Barcelona: Columna 2008