La mutació sentimental de Carme Torras
La connexió entre sentiment i creativitat és molt important. Tot i que en principi, en fer literatura, convé de no “sentir” justament en el moment que s’escriu, al capdavall es tracta precisament de desvetllar el sentiment, les emocions en el lector. Com més s’ha sentit, com més s’ha llegit, com més s’ha estimat, més bo serà el producte final. Ja ho diu l’autora, a través del personatge de Silvana: “Tant, que no està disposada a renunciar-hi” (65), als llibres. Carme Torras, que prové del camp de les ciències, no està disposada a renunciar a allò que ens interessa a TOTS, més enllà de si som de lletres o ciències, perquè tots vivim, em sembla a mi. I ens agrada que ens orientin a la vida, com només ho saben fer els llibres.

Per la meva banda, he seguit l’argument, les paraules tècniques, i m’han entusiasmat aquells moments en què es feia referència als sentiments, sobretot de Cèlia, Leo i Silvana, així com les frases sàvies al voltant de la creativitat, tot entrelligat.

Un passatge important del principi, en relació a un robot: “Es refiaria més d’ell que no pas de la mare, si visqués”(17), pensa el Doctor Craft. Es tracta de la societat del segle XXII, on no hi ha vacances, els parts no són dolorosos, i tot està decidit per endavant. A sobre, no hi ha Tercer Món, s’ha erradicat la pobresa. Les famílies que volen adoptar un nen, per tant, ho fan amb nens del segle passat, que són transportats al segle de la novel.la. Les persones viuen enganxades a un robot personal, que inhibeix la seva capacitat de reacció a vegades, esperona, d’altres. Del que no és conscient el Doctor, és que un robot mai pot substituir una mare, hi ha coses que no es poden comprar.

Així doncs, Cèlia és una nena transportada al segle XXII, on no s’adapta. Ella “reacciona, es belluga, es comporta d’una manera diferent” (169), tant, que és molt creativa, i la voldran utilitzar per remoure aquesta societat a través d’una “pròtesi de creativitat”. Però ella no accepta la seva nova “mare”: “La família pot fer molt de mal a una persona: deures ancestrals en què no creiem i afectes que no sentim. Verí pur: no t’ho empassis, escup-ho a riallades aquí, amb mi”, diu Clara-Simó a L’home que volava en el trapezi”. És l’altre punt de vista.

Aquesta societat es troba amb l’efecte bumerang que produeix l’avenç en robòtica: per un cantó s’avença, per l’altre es retrocedeix. Els joves marxen cada cop més tard de casa, no tenen un esperit independent i creatiu.

Pel que fa a la creativitat, hi ha trossos molt bons, producte de les bones reflexions de l’autora. “Per la cara de Silvana s’adona que ha fet diana, mentre ella encara no s’explica que la inconsciència pugui donar tan bons resultats” (234). És el que Pla anomenava “la meravella de la inconsciència infal.lible”, el 4 de setembre del 1918, a El quadern gris. Per altra banda, diu un robot: “A més de simetritzar, pots provar de generalitzar i buscar analogies. Et recordo que una mateixa idea que apareix en contextos diferents en surt reforçada”(252). És curiós, però abans un robot no haurà entès una metàfora, a la pàgina 171, hi hauria una evolució. Però en general, hi ha en tot plegat un símbol de la impossibilitat de les màquines per substituir la ment humana, sobretot la creativa, la més lliure. El concepte de metàfora es veurà reflectit en l’últim paràgraf del llibre, en relació a una endevinalla que va sortint.

En relació de nou a la creativitat, parla dels genis, Cèlia ve a ser-ne un, “decidida, curiosa, tossuda, té els trets caràcterístics dels creadors”(165). També és “dòcil i valenta”(281) alhora. Cèlia s’avença, veu i viu més enllà del seu temps. Com ho fa Alícia al país de les meravelles. De fet, Cèlia s’avença tot retrocedint. L’art s’anticipa a la vida, diu Janer Manila a Tigres. Espero que aquest llibre de Carme Torras no s’avenci gaire... “Un sol error, pot ser molt més fecund que un munt d’èxits”(84), perquè amb ell es trenca amb la monotonia, també. “Tothom s’ho pensa, que qui s’altera serà el perdedor”, i no ho esdevé, perquè és qui lluita: “un cert nivell d’ansietat obre la ment”, la tensió és bona. Diu un personatge:“l’avorreix una mica, això sí, mai cap rampell, cap sortida de to...”, allò que fa que ens estimin, en definitiva. Per cert, una sortida creativa en la forma, és quan Cèlia s’adorm i diu la narradora: “la vol a prop, aquí sota el coix”(40), sense acabar, perquè representa que s’ha adormit, o com a mínim està somnolent.

L’autora, crec, defensa un terme mig, al final del llibre, o sigui l’anar d’un cantó a l’altre -no vull dir pas el cafè amb llet!-, per boca de l’antitecno Silvana, que s’aproxima al món dels robots, de la mateixa manera que hi ha un gir dels robots als sentiments, la creativitat, “la mutació sentimental”, tema molt literari i tot i que improbabilíssim.

TORRAS, Carme La mutació sentimental. Barcelona: Pagès editors, 2008