13.6.09

La mutació sentimental de Carme Torras
La connexió entre sentiment i creativitat és molt important. Tot i que en principi, en fer literatura, convé de no “sentir” justament en el moment que s’escriu, al capdavall es tracta precisament de desvetllar el sentiment, les emocions en el lector. Com més s’ha sentit, com més s’ha llegit, com més s’ha estimat, més bo serà el producte final. Ja ho diu l’autora, a través del personatge de Silvana: “Tant, que no està disposada a renunciar-hi” (65), als llibres. Carme Torras, que prové del camp de les ciències, no està disposada a renunciar a allò que ens interessa a TOTS, més enllà de si som de lletres o ciències, perquè tots vivim, em sembla a mi. I ens agrada que ens orientin a la vida, com només ho saben fer els llibres.

Per la meva banda, he seguit l’argument, les paraules tècniques, i m’han entusiasmat aquells moments en què es feia referència als sentiments, sobretot de Cèlia, Leo i Silvana, així com les frases sàvies al voltant de la creativitat, tot entrelligat.

Un passatge important del principi, en relació a un robot: “Es refiaria més d’ell que no pas de la mare, si visqués”(17), pensa el Doctor Craft. Es tracta de la societat del segle XXII, on no hi ha vacances, els parts no són dolorosos, i tot està decidit per endavant. A sobre, no hi ha Tercer Món, s’ha erradicat la pobresa. Les famílies que volen adoptar un nen, per tant, ho fan amb nens del segle passat, que són transportats al segle de la novel.la. Les persones viuen enganxades a un robot personal, que inhibeix la seva capacitat de reacció a vegades, esperona, d’altres. Del que no és conscient el Doctor, és que un robot mai pot substituir una mare, hi ha coses que no es poden comprar.

Així doncs, Cèlia és una nena transportada al segle XXII, on no s’adapta. Ella “reacciona, es belluga, es comporta d’una manera diferent” (169), tant, que és molt creativa, i la voldran utilitzar per remoure aquesta societat a través d’una “pròtesi de creativitat”. Però ella no accepta la seva nova “mare”: “La família pot fer molt de mal a una persona: deures ancestrals en què no creiem i afectes que no sentim. Verí pur: no t’ho empassis, escup-ho a riallades aquí, amb mi”, diu Clara-Simó a L’home que volava en el trapezi”. És l’altre punt de vista.

Aquesta societat es troba amb l’efecte bumerang que produeix l’avenç en robòtica: per un cantó s’avença, per l’altre es retrocedeix. Els joves marxen cada cop més tard de casa, no tenen un esperit independent i creatiu.

Pel que fa a la creativitat, hi ha trossos molt bons, producte de les bones reflexions de l’autora. “Per la cara de Silvana s’adona que ha fet diana, mentre ella encara no s’explica que la inconsciència pugui donar tan bons resultats” (234). És el que Pla anomenava “la meravella de la inconsciència infal.lible”, el 4 de setembre del 1918, a El quadern gris. Per altra banda, diu un robot: “A més de simetritzar, pots provar de generalitzar i buscar analogies. Et recordo que una mateixa idea que apareix en contextos diferents en surt reforçada”(252). És curiós, però abans un robot no haurà entès una metàfora, a la pàgina 171, hi hauria una evolució. Però en general, hi ha en tot plegat un símbol de la impossibilitat de les màquines per substituir la ment humana, sobretot la creativa, la més lliure. El concepte de metàfora es veurà reflectit en l’últim paràgraf del llibre, en relació a una endevinalla que va sortint.

En relació de nou a la creativitat, parla dels genis, Cèlia ve a ser-ne un, “decidida, curiosa, tossuda, té els trets caràcterístics dels creadors”(165). També és “dòcil i valenta”(281) alhora. Cèlia s’avença, veu i viu més enllà del seu temps. Com ho fa Alícia al país de les meravelles. De fet, Cèlia s’avença tot retrocedint. L’art s’anticipa a la vida, diu Janer Manila a Tigres. Espero que aquest llibre de Carme Torras no s’avenci gaire... “Un sol error, pot ser molt més fecund que un munt d’èxits”(84), perquè amb ell es trenca amb la monotonia, també. “Tothom s’ho pensa, que qui s’altera serà el perdedor”, i no ho esdevé, perquè és qui lluita: “un cert nivell d’ansietat obre la ment”, la tensió és bona. Diu un personatge:“l’avorreix una mica, això sí, mai cap rampell, cap sortida de to...”, allò que fa que ens estimin, en definitiva. Per cert, una sortida creativa en la forma, és quan Cèlia s’adorm i diu la narradora: “la vol a prop, aquí sota el coix”(40), sense acabar, perquè representa que s’ha adormit, o com a mínim està somnolent.

L’autora, crec, defensa un terme mig, al final del llibre, o sigui l’anar d’un cantó a l’altre -no vull dir pas el cafè amb llet!-, per boca de l’antitecno Silvana, que s’aproxima al món dels robots, de la mateixa manera que hi ha un gir dels robots als sentiments, la creativitat, “la mutació sentimental”, tema molt literari i tot i que improbabilíssim.

TORRAS, Carme La mutació sentimental. Barcelona: Pagès editors, 2008

7 comentaris:

viuillegeix ha dit...

magnífic anticànon.
Sembla mentida com els robots ens fan rutllar les neurones... o potser són els sentiments que s'hi amaguen ?

Helena Bonals ha dit...

A mi m'agrada més el teu comentari, hi ha més sentiment. Em va costar una mica d'entrar-hi, en el llibre, tot i que això no m'impedeix de trobar-hi teca, generalment! Ja hi estic acostumada, a anar contracorrent.

Jo crec que són els sentiments que s'amaguen en les neurones, definitivament.

Gràcies per llegir-me!

Florenci Salesas ha dit...

No ho sé. Probablement és una bona novel·la. Caldria que la llegís, és clar. No dubto que deu d'estar molt ben escrita també. Però, d'entrada, tinc com un prejudici físic i químic -més que mental- en contra de les hitòries que van en contra de la tecnologia (tipus el pobret Charlot empassat per la màquina dolentota que ens deshumanitza, bla, bla). Aquí, al nostre país, no sé per quins set sous, és un tipus de discurs sentimentalista que sempre ha tingut molt d'èxit: el de fer sentir culpable al que utilitza la tecnologia sense complexos. No l'aguanto, el porto malament. Jo no dic que s'hagi de fer servir bojament, sense més ni més. Si usem la tecnologia descontroladament la pifiem. Però Art i artificial venen del mateix lloc. No ho sé, normalment, amb aquest tipus d'històries, per reacció, m'acabo posant de part dels robots. Ja ho sé que no està bé, però em costa molt que no em surtin els pitjors instints.

Parlant concretament del text del teu anticànon, t'haig de dir que el trobo esplèndid. Però probablement per això, m'ha costat de dir-te alguna cosa al respecte. Tant de bo estigui equivocat respecte a la idea que m'he fet del llibre, però.

Helena Bonals ha dit...

Florenci:

Jo crec que la narradora no es posa en contra dels robots. De fet, l'autora va avisar que d'aquí a quinze anys estarem rodejats de robots com actualment de mòbils i d'ordinadors. El que passa és que es nota la meva visió sobre el text. Ja ho sé que "art" i "artificial" tenen la mateixa etimologia, però també "artesania". A mi "mexalta el nou i m'enamora el vell".

Carme ha dit...

Gràcies per una ressenya tan intensa i documentada, Helena Bonals! Sàpigues que has aconseguit desvetllar les emocions en aquesta lectora. Ja et vaig dir al QL el que em va suscitar, així que no em repetiré. L'he enllaçada a la meva pàgina web, suposo que no hi tens inconvenient.

Per cert, t'he d'agrair que, gràcies al teu bloc, he retrobat un bon company d'estudis amb qui feia anys que havia perdut el contacte.

I a tu, Florenci Salesas, voldria dir-te que no crec que la novel·la vagi de cap manera "en contra de la tecnologia". De fet, jo en sóc una fan i, per això, m'agrada que als robots se'ls tregui tot el suc profitós que se'n pot extreure, en comptes de malbaratar-los imbuint-los de sentiments ficticis i fent-los fer rucades, que l'únic que pretenen és crear-nos dependències. És el cas dels tagamochis que es venien fa uns anys, no sé si els recordes.

Si arribes a llegir la novel·la, ja em diràs si et suscita un rebuig físic i químic proporcional al prejudici...

Florenci Salesas ha dit...

Per la Carme: Sembla que al final hauré d'anar i llegir el llibre. És ben clar que fins que no ho faci no en podré tenir una idea clara i unes opinions mínimament fonamentades.

Per cert, que jo també estic d'acord amb que els blocs de l'Helena són esplèndids.

Una darrera cosa: he llegit el teu comentari més d'un cop (i ara, de nou, una altra vegada) i no m'acaba de quedar clar si quan dius que gràcies al bloc de l'Helena has trobat un vell company d'estudis et refereixes a un servidor o a un altre senyor. Ho sento, però m'ha picat la curiositat per si és que sí. Si parles d'un altre, et demano, si us plau, disculpes per haver ficat la pota i el nas on no hem demanaven, i sí és que sí que sóc jo també les demano perquè, així, només pel nom, ho sento però no me'n recordo de tu (glups!). De fet, si vas a mirar, encara és pitjor la segona possibilitat, però ho sento, el meu cap no té remei...

En tot cas, ha estat un plaer. Ah! i el comentari sobre el Tamagochi l'he trobat francament divertit, he, he.

Bé, bona nit a tothom, que ja és molt tard.

Carme ha dit...

Resposta a Florenci Salesas:
Doncs no és la pitjor possibilitat, has estat de sort! Em sap greu el malentès. Ja es veu que el llenguatge escrit és procliu a interpretacions diverses... i no sols quan es parla de tecnologia en una novel·la de ciència-ficció ;-); en l'àmbit dels blocs de vegades també juga males passades...