2.6.09

El silenci dels arbres d’Eduard Márquez

Aquesta imatge del títol faria referència a: “no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres”. Allà on comença l’art, que és com el vent que no es veu, però que fa moure les fulles dels arbres, per això sabem que hi és. I és que l’art hi és fonamental, en aquesta obra, en relació o contradicció amb l’amor. La història hi és interrompuda intermitentment per les cartes d’amor dels familiars empresonats en una ciutat assetjada. Símbol de la força de l’amor contra la guerra. De la mateixa manera com l’art del violí és símbol del valor de la creació contra la destrucció.

“Les detonacions esquincen el silenci del capvespre”, una cosa molt dura trenca el lirisme de la paraula “capvespre” (15). “Els violins sempre amaguen tresors –sempre, sí, però a vegades no som capaços de descobrir-los”(35), això no és ben veritat, així com no sabem descobrir-los, els tresors, a vegades no hi ha res a descobrir. O des d’un altre punt de vista: “qualsevol cosa amaga un tresor”, dirà un personatge cap al final (112). “Ara que he de viure sense tu, renego dels boscos, dels vins, del mar i del vent, de la nit i de la lluna”: em recorda els versos de W.H.Auden: “No vull estrelles, ara, feu-me negra la nit,/ enretireu la lluna, desarboreu el sol,/ buideu el mar, desforesteu els boscos,/ perquè ja res pot dur-me res de bo”.

“La guerra treu el millor i el pitjor de les persones”, el millor es veu en les cartes que surten entremig de la història, capítol sí, capítol no. “El que sento per tu em fa diferent: m’ajuda a no defallir” (121), la guerra, com els camps de concentració, unifica, l’amor distingeix.

Hi ha dos personatges, mare i fill, que tenen la mateixa tendència a posar l’art per sobre de les relacions personals i l’amor. La importància de la música, a través del mite d’Orfeu, podria veure’s reflectida en la història, en el personatge d’Amela Jensen, que crec que perdrà definitivament el seu amor, en fer-li fer una mostra d’afecte, com ho fa fer Eurídice a Orfeu, que es gira a mirar-la i la perd (92). Això darrer és una imatge que surt a l'obra, i que jo connecto amb el que li passa a Amela.

Hi ha una història preciosa protagonitzada pel guia del museu de la música, que continua amb la seva feina, tot i que el museu és buit, i, com ressalta el narrador moltes vegades, amb les finestres sense vidres. Símbol de l’interior desprotegit davant l’exterior agressiu. Els arbres també hi surten més vegades, en aquesta obra. “Els arbres talats”, o bé al final “arrelada” (com un arbre) “per sempre al fons de la memòria” (140).

“Torna’ls la vida que t’han regalat”(138), diu el guia del museu a Andreas Hymer, en relació als violins, que en ser tocats recorden l’arbre d’on van sortir. De la mateixa manera com un llibre et fa vibrar per la vida de l’autor que habita en ell, per les vides, en aquest cas, el lector torna la vida als seus personatges en llegir.

Es tracta d’un llibre curt, el.líptic, que solapa les escenes, es llegeix d’una tirada, i cal fer-ho, per no fer-se un embolic amb les històries, en definitiva, molt emotiu.

MÁRQUEZ, Eduard, El silenci dels arbres. Barcelona: Empúries, 2003

6 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Veus com també podem coincidir? Un llibre impecablement ben construït, auster en el lèxic i profund en els missatges. Márquez és un artesà de la literatura.

Florenci Salesas ha dit...

“La guerra treu el millor i el pitjor de les persones”. És en les situacions difícils on es demostra qui és un bon amic, qui té valor. En les situacions difícils (i la guerra n'és el paradigma total) és on ens posem a prova. És molt fàcil ser bo quan tot és hi, hi, ha, ha.

El llibre té bona pinta. D'entrada m'atrauen les històries que inclouen cartes: és un prejudici positiu com qualsevol altre. També m'atrauen les el·lipsis ben portades.

En tot cas, el teu comentari m'ha obert la gana (lectora) i, ara que hi penso, també l'altre: amb el teu permís me'n vaig a menjar unes galetes, nyam, nyam.

Què tinguis un molt bon dia.

viuillegeix ha dit...

No conec l'autor i ultimament n'he sentit a parlar sovint. Ja tinc ganes de posar-m'hi

Jaume ha dit...

l'Eduard és un crac. Quan entres en la seva obra al·lucines. Vaig començar amb els contes i després amb la primera novel.la. Els contes els trobo boníssims. POtser ell en renega pq ha fet un gran canvi d'estil, i jha deixat els contes pero a mi em van fascinar.

Lena ha dit...

Fa temps que vaig llegir El silenci dels arbres i em va agradar molt. El vaig trobar diferent del que havia llegit. Bona recomanació literària.

Jesús M. Tibau ha dit...

Avui el comentem al Club de Lectura de Tortosa, i diumenge vaig penjar un comentari al meu blog:
http://jmtibau.blogspot.com/2009/10/el-silenci-dels-arbres-deduard-marquez.html