Des d’uns ulls de dona de Manuel de Pedrolo
Això del matrimoni, algunes vegades en comptes de ser com una truita, d’entremesclar-se els dos costats, doncs resulta que ve a ser el contrari: és com un ou ferrat, en què la dona es queda amb la part blanca, la clara, que seria la companyia, el prestigi de ser casada, i l’home amb el rovell, el sexe i prou. Vet aquí una història realista, ambivalent com la vida mateixa, que enganxa i repel alhora per la seva duresa. No és la millor obra de Pedrolo, però hom hi aprèn moltes coses, en el seu realisme. Personalment m’agraden més les obres que eleven el lector, les obres massa realistes em deixen buida. Però s’ha de llegir de tot...

L’obra explica la història de Daniel Bastida, protagonista de la sèrie “Temps obert”, i Teresina, com a parella. Abans de casar-se, ella fa una demostració de força davant un amic d’ell, en retreure-li el seu conformisme: el pare d’ella va morir per la causa republicana. Sembla que ella té unes idees d’esquerra molt clares, així com el nacionalisme. Però Daniel es demostrarà una persona “fresca”, i de mica en mica anirà perdent els ideals del seu propi pare, que sempre ha estat un element subversiu amb el sistema (la novel.la és del 1965). En dues ocasions retraurà el seu pare que els seus ideals l’hagin fet oblidar la seva pròpia família, sempre en segon lloc. Perquè com he dit, l’obra és ambivalent, ningú és en possessió de la veritat absoluta. “La caritat ben entesa comença per casa” (32). “Com si tota renovació no comencés des de dins” (96). No es tracta d’anar al Congo. També idees ben actuals, per desgràcia: per exemple: “en Daniel va dir-li que tot i les seves idees socialistes el catalanisme que predicava era burgès i no podia interessar les classes treballadores” (99).

Però aquesta força primera de Teresina es veu contradida per un incident del seu noviatge: és un noviatge llarg, perquè comencen a sortir molt joves, i ell hi ha un moment donat que s’impacienta i arriba a forçar-la, es pot dir violar-la, perquè ella no ho vol, i a més l’amenaça d’anar-se’n amb d’altres dones. Aquest és el punt neuràlgic de la història. Per què continua amb ell? Perquè, segons Kundera, la majoria de les dones diuen que no quan ho fan, gairebé sempre és com si les forcessin, aquesta podria ser la tèrbola raó.

Així com Daniel buscarà fora del matrimoni el que no troba en ella, Teresina trobarà en un pintor la seva parella a nivell eròtic (fins aleshores havia estat frígida). Tan aviat estima el pintor com no, així com estima el seu marit com no. “Quants anys et caldran per comprendre que ser honrat vol dir ser honest amb hom mateix?” (103), diu el pintor. I és que Teresina viu atenallada pel “què diran”. Sobretot, no vestir per sobre de les seves “possibilitats aparents”. I sentir mal quan el seu marit li fa el salt. I molestar-se amb ella mateixa per una mentida. I preocupar-se perquè en creuar les cames no ensenyi res.

La seva mare li diu que té caràcter, que és dura, i al mateix temps es deixa fer el que es deixa fer pel seu marit. El qual, amb la seva despreocupació, la seva falta d’integritat, li complicarà la vida amb els seus negocis tramposos. El final serà un “Potser sí...” com tot el llibre.

Un llibre el tema principal del qual és, doncs, la visió d’una dona bastant corrent de les lluites que porta a terme en el terreny social i personal alhora, indestriables per l’autor, i per qui escriu això.

PEDROLO, Manuel de, Des d’uns ulls de dona. Barcelona: Edicions 62, 1990