Al meu cap una llosa d’Olga Xirinacs

El títol d’aquest llibre, com de tants, és molt rellevant a l’hora d’entendre l’obra. Extret d’un poema de William Cowper, que parla de la mort, serveix a l’autora per abordar el tema del suïcidi de Virginia Woolf. El cap simbolitza, evidentment, l’esperit de l’escriptora, sota una llosa que representa el pes d’allò terrenal, la malaltia i la mort en últim terme. I és que la mort hi és constant, en aquesta història, ja que Virginia Woolf -“Ella” en cada capítol, com una ombra- va suïcidar-se en plena guerra contra els alemanys, que volien dominar Anglaterra, el vint-i-vuit de març de 1941.

“Què podia fer una idea oposada a un canó? (39). “Aquells dies la metralla foradava els cors mentre els cossos morien destrossats” (41). “Encara hi hauria un moment de vigília entre pell i ossos, entre ulls i cor” (44). “la mort venia sola, com buscava els cossos sense fer distinció d’edats ni conveniències. El doctor meditava, a més, com la mort també intentava atrapar les ànimes” (90), “festejava també l’esperit i no s’acontentava amb la carn” (91). El doctor és Henry Burnside, un metge humanista, que resumeix el sentit d’aquesta obra dual, d’una “dualitat feridora” (110).

A mig llibre, al capítol nou, esclata la contraposició esperit/ terra o carn, en parlar de l’obra de Miquel Àngel (el qual, per cert, em consta que tenia la mateixa malaltia que Virginia, era bipolar):

“Perquè, es preguntà, sempre hi havia algú que prometia la llibertat i mai no acabava l’obra?”. “Qui els havia inculcat el desfici de sortir de la pedra?” (109).

Cal recordar les obres inacabades de Miquel Àngel, símbol de l’esperit incapaç de sortir a la superfície, que queda en pedra i prou. La pedra podria simplement representar el determinisme –“el nostre pas era tan ràpid que la possibilitat de rebel.lió era cosa pràcticament impossible” (142)- del qual els homes volen fugir. “Túmuls, osseres, fossars, tot denunciava l’intent de rebel.lia de la pols, i alhora assenyalaven el seu fracàs continuat” (97). En contradicció amb això, perquè fins i tot en això aquesta obra és “bipolar”: “la terra sempre dóna una força” (213), i “li sabia una mica de greu no sentir la terra sota els peus” (215).

En resum, però: “El poder de la metralla sobre els cossos era decisiu. Molt més gran que el poder de les paraules sobre l’esperit” (214). Això darrer té relació amb el principi de cada capítol, en què s’inclou un fragment del que deia la BBC cada dia. Aquestes notícies incloïen una bona dosi de sinceritat pel que fa a les pèrdues en la guerra, de manera que adquirien un prestigi i això els permetia d’incloure alguna mentida de tant en tant... i ser creguts! Cada capítol comença d’aquesta manera, doncs, passant del realisme narratiu més clar, continuant amb una història inventada, i acabant amb les reflexions d’”Ella”, el fantasma, llum o ombra de Virginia, que són on l’obra es torna més creativa, poètica. Per a tots els gustos, doncs. Dual en la forma i en el contingut, sempre sol ser marcadament poètica, aquesta obra. Hi ha un moment on s’oposa l’art a la guerra, la creació contra la destrucció: aquesta obra és en si mateixa un al.legat en contra del bel.licisme.

Exemples d’aquesta poesia: “L’aigua, recollia les últimes llàgrimes dels que marxaven i les primeres dels que els esperaven” (80). O sigui, una cosa molt petita, les llàgrimes, en una de molt gran, el corrent de l’aigua que du al mar. “Abans que els savis teoritzessin, la bellesa natural ja s’escampava d’una manera solament perceptible als infants, als poetes i a la gent senzilla” (86), o sigui, art, primitivisme, contra intel.lecte. Moltes vegades l’interior es projecta en l’exterior: “La roba ajudava a dissimular algun tremolor més que el del fred” (155).

En definitiva, en l’únic que m’atreveixo a criticar negativament aquesta obra és en la tesi que Virginia Woolf es va llançar al riu perquè “No devia ser feliç”(114). I qui és feliç? Es va matar perquè estava malalta, i prou. Ni la guerra, ni la societat l’hi van empènyer. O és que per fugir de les bombes volia morir abans? El que a mi sí que em convenç és com planteja el feminisme l’escriptora, a la pàgina 110, la dona, genèricament, té una “llosa” metàforica al cap. Espero no haver-vos enfarfegat de cites, però és que l’obra s’ho val (Premi Sant Jordi 1984).
Xirinacs, Olga, Al meu cap una llosa. Barcelona: Edicions Proa, 1985